divendres, 7 de desembre de 2012

Llinàs-Llobet-Ayesta-Vives: Teatre Atlàntida, Vic 2_4


(Totes les fotos: Jaume Prat. Algunes d'elles tenen una qualitat deficient per estar fetes amb mòbil. Demano disculpes per això. Els plànols estan subministrats pels arquitectes)

Les sales

     Les sales més grans movent-se pel solar fins a trobar la seva posició precisa determinen, a grans trets, tot el que passa a la planta de l’edifici. La resta es va acomodant a aquesta decisió.
     Singularment, la sala gran, ubicada a un dels extrems de l’edifici, el més proper a la pelleria, més la pinta d’aules del conservatori, completament desortogonalitzada, que defineix la primera de les ziga-zagues de la coberta i cobreix sales més grans, són la columna vertebral de tota la intervenció, ubicant-se a banda i banda del passatge, a manera de contra eix, si d’eixos es pot parlar quan tens moltes directrius diferents creuant-se amb un sistema no ortogonal d’espais conformat per peces girades entre elles.
     L’arma per a controlar tot això torna a ser el dibuix
constant, insistent, de totes les opcions i derives del projecte. El dibuix arriba a difuminar les intencions inicials en favor d’una planta més complexa que creï uns espais que, com més fosos i entrellaçats entre ells estiguin, millor funcionaran.
Planta del teatre a cota inferior, amb les dues sales, l'auditori en forma de trapezi i la sala exterior al extrem superior dret de la planta. Les bombes de drenatge estan ubicades sota l'escenari.
La sala gran

     D’us mixt, auditori i teatre. Molt complexa tècnicament, per tant, al necessitar un escenari amb una caixa escènica completa i espai a sota, un fossat d’orquestra retràctil i un condicionament acústic per a usos molt diversos.
     La decisió principal sobre aquesta sala és la seva posició, excèntrica respecte de l’edifici que la serveix. El públic arriba tan sols per una de les seves bandes. Per darrere i per l’altre costat no té cap accés. La sala s’assenta a la cota més baixa de l’edifici. De fet, la marca, per tal que la torre de la caixa escènica no prengui un protagonisme excessiu en aquell emplaçament urbà tan delicat. Això fa que l’entrada del públic es produeixi baixant.
     La sala és completament cega a l’exterior, malgrat els esforços dels arquitectes perquè no fos així, que es tradueixen, actualment, en un tall al cel-ras a mitja distància sobre el pati de butaques, que allotja tota una sèrie de focus, hereu directe de quan es preveia que per allà entraria llum natural. La sala és una joieta, un cofre que podria ser dissenyat al marge de la resta d’instal·lacions de l’edifici, connectada amb la resta a través de portes tallafoc.
     La banda cega oposada a l’accés del públic és la dels artistes. La sala presenta, doncs, un doble tall, un real, un virtual. El real és la boca escènica, sempre el punt de trobada entre els que fan i els que miren. El virtual és un tall longitudinal que dona una banda a al públic i l’altra als artistes. La separació entre els dos mons es fa encara més evident.
     Incís sobre els espais servents: aquests no són de pública concurrència (tan sols pels artistes, sempre tractats com casta a part). Tot i així, el seu disseny és tan acurat que la direcció del teatre ha arribat a habilitar una de les sales d’assaig com a teatre de càmera. Tal és la qualitat espacial que els arquitectes van imposar-hi d’ofici, en un exemple més de com la voluntat de fer les coses ben fetes i el disseny pur i dur d’uns elements pot transcendir-los completament.

Secció per les dues sales amb la relació amb el terreny i plànols de la sala gran. 
     El material interior principal és el formigó: la caixa de la sala és la seva estructura. Parets interiors en brut, de color gris, encofrades amb planxa metàl·lica, completament llises.
     El condicionament acústic d’aquesta paret, i de part de la resta de la sala, es fa de manera anàloga a la dels teatres decimonònics (que l’equip d’arquitectes coneix bé): amb l’ornamentació.
     Un patró de llistons de fusta verticals, de fusta de bolondo, disposats entre ells a distàncies ben mesurades, estenent la línia de l’amfiteatre, dona la textura necessària a la paret perquè aquesta pugui funcionar acústicament. El patró de ratlles verticals s’estén amunt-més-amunt i es complexifica mitjançant un segon patró de ratlles senzillament pintat sobre el formigó, al fresc, com un mural: l’ús de l’ornamentació és franc i directe, barrejant-se amb d’altres elements més necessaris inextricablement, fent l’espai tan complex com sigui possible.
     El cel-ras és de cartró-guix, sense més, completament llis (aquests cel-rasos solen ser bastant més complexos, amb capes i capes de llana mineral per sobre i una segona distància a la coberta real per tal de crear una cambra d’aire necessària pels requeriments acústics), confiant en els talls i la geometria per a difondre bé el so.
     Sobre aquest cel-ras també hi ha decoració aplicada. En aquest cas, un mural realitzat amb pa d’or, un mapa topogràfic de les Guilleries (subcomarca osonenca estimadíssima pels seus habitants) que és una mica balder respecte el seu substrat. D’aquesta manera pot doblegar-se, caure per les parets, tacar el formigó, arribar a ficar-se al forat que havia de ser la lluerna de la sala.
     Les cadires. No tan sols es tracta d’un element important per al públic, sinó d’un element important de control acústic i, addicionalment, d’un element d’ornamentació important, una textura per la sala. En aquest cas es va optar per una butaca estàndard (els arquitectes fan fugir d’un element de disseny exprés, fent exactament el mateix que hom ha fa quan escull una làmpada ben dissenyada) entapissada en vermell sang.

     Pa d’or, vermell sang, negre, blanc, marró-fosc: els colors dels frescos de Sert de la Catedral de Vic, reinterpretats seguint exactament la mateixa funció que aquests realitzen a la catedral: assimetritzar (encara més) l’espai, modificar la percepció que puguem tenir d’ell intervenint sobre la decoració aplicada d’una manera tan decisiva que, sense ella, res seria igual.

La sala petita

     Està col·locada rere la gran, en una posició estranya, girada noranta graus respecte l’anterior. Acomoda la seva posició al murallot, posant-se, literalment, on cap. Aquesta sala és una caixa també cega, dissenyada per ser polivalent. L’arquitectura i el disseny industrial queden completament confosos, com si ambdues coses fossin una: la capsa pot conèixer tres o quatre posicions diferents per a fer moltes coses dins ella. Pot ser una simple sala completament buida. Pot pujar, mitjançant gats hidràulics, un escenari. Hi ha un pati de butaques al bell mig i una grada retràctil, amagada rere dues portes batents que en formen els seus límits laterals. La transformació de la sala es fa en una mica menys d’un quart d’hora. Les grades es despleguen i pleguen amb un sistema d’aire comprimit desenvolupat per Figueras, que, en aquest cas, ha aportat un semicomponent que conforma la sala sencera. La sala està folrada amb fusta clara, amb un cel-ras texturitxat, les pintes a la vista més promíscuament, llistons verticals a la part posterior pel control de la reverberació. Les proporcions de la sala són estranyes respecte d’un teatre convencional per no tenir ni caixa ni boca escènica i, per tant, per estar l’escenari incorporat a l’espai únic, sense subdivisions de cap mena: el món dels oficiants i el del públic està, en aquest cas, confós, barrejat. La sensació d’intimitat a les cerimònies és, així, major: es perd solemnitat, es guanya calidesa.


Transformació de la sala petita. 
L’auditori del conservatori

     La jerarquia de sales no és absoluta. N’hi ha dues de grans, aquest auditori del conservatori i una gradació d’espais fins arribar a les aules petites. La gradació es fa sense salts excessius. Les sales de major mida del conservatori (singularment l’auditori) n’acomoden la seva geometria a la globalitat del complex, disposant-se als vèrtex de les pintes d’aules petites per a girar-les, a les cantonades dels passadissos o com a final de recorregut, com és el cas, associades a un espai lliure.
     L’auditori té dues alçades, un petit escenari i una platea plana. Llum zenital directa, de nord. Unes làmpades despenjades ben escollides. La seva paleta de colors torna a ser la de la resta del teatre, i la seva relació amb l’exterior, el no ser una caixa, li dona un caràcter especial. La seva geometria i la seva sonoritat li donen un caràcter íntim, especial.
     Queda amagada rere un sistema de portes tancades, com tota la resta d’aules del conservatori, jerarquitzada pel recorregut (sempre descendent). Aquest sistema de passadissos i portes, tan banal, aparentment, converteix aquest equipament en una caixa de sorpreses: sales de música clàssica, estudis de gravació, tota classe d’instruments de percussió per mil estils de música emmagatzemats junts. Professors que tietegen i una mena de heavy que semblava sortit directament d’una foto d’un concert dels anys 80 com a mestre de guitarra, equipat amb una Grestch semiacústica que hagués fet les delícies de Jeff Tweedy.

L’auditori exterior

     Aparentment, un residu. Un espai que sembla sobrar. Entre el conservatori i el sistema d’espai públic que alimenta els teatres apareix un auditori exterior. Treu el nas cap als jardins de l’antic conservatori a través d’un espai a tot volum de l’edifici (dels fonaments a la coberta) per davant del qual passa, neta, la façana exterior, amb els buits nets, sense fusteria. Rere hi ha una segona façana, coberta amb llautó, que tanca els espais comuns del conservatori. Una escala baixa des dels jardins en cascada. El paviment és de pedra on hi plou, i on l’espai assoleix una sola alçada passa a ser de fusta i s’arruga formant bancs correguts a tall de grades. Un estintolament poderós, unes jàsseres enormes de formigó in situ, disposades paral·lelament a les grades, pauten l’espai a una sola alçada. Les fusteries que tanquen el lloc són totes de vidre: una mena de C que engloba els vestíbuls dels teatres i la part de baix dels passadissos del conservatori, embossats com una mena de placeta per a formar l’accés a l’auditori.
     Aquest espai recorda, d’una manera més íntima, més per esperit que perquè pugui ser un referent formal, la famosa “peixera” del Conservatori Municipal de Barcelona, al carrer Bruc, dissenyada per Pere Falqués. Allà, el cor del conservatori és una galeria coberta, vidrada per la claraboia (l’espai entre les jàsseres de formigó també estava vidrat com una claraboia fins que els bombers el van fer cobrir), vidrada pels passadissos als que serveix, que, certs cops l’any, queda colonitzada per tots els usuaris de l’edifici en concerts col·lectius i verticals (mestres, alumnes).
     Tothom que estigui a la sala quedarà exposat a les mirades creuades dels passejants del passatge, dels usuaris del foyeur, dels alumnes del conservatori. Si es pogués entendre l’edifici com un panòptic, aquest en seria el cor.
     Un cor on la informalitat és absoluta: no hi ha condicionament acústic. Hi plou. Hi fa fred. Els seients no deuen ser excessivament còmodes quan un hi ha d’estar assegut molta estona. I tot això, fet expressament, contribueix a crear el clima d’aquesta sala, de llarg l’espai més agradable de tota la intervenció, i un dels més agradables i bonics mai dissenyat pels arquitectes que hi han intervingut. És un espai que, amb el temps, ha de trobar la seva utilitat, híbrid entre teatre, plaça, passatge, rebedor. Un espai d’intercanvi, viu, que resumeix tota la intervenció. Un espai, finalment, d’una bellesa excepcional. 



Seqüència d'accés exterior a l'auditori exterior. Recordar que entre les vigues de formigó hi anava vidre, incomprensiblement tapat pels bombers sota l'argument que comunicava dos sectors d'incendi... exteriors!