Vogadors a Venècia

(Fotos: Jaume Prat)

Vogadors, el Pavelló Català de la Biennal de Venècia està considerat oficialment com un esdeveniment col·lateral. El que ha servit per deixar-lo fora de moltes llistes publicades a mitjans sobretot espanyols, ja que és possible fer-ho (per aquesta particularitat) sense pensar que boicoteges res.

A la Biennal de Venècia, els esdeveniments col·laterals i els centrals tenen una frontera difosa. Els millors d’ells són, de fet, una extensió de la Biennal, fins a l’extrem que la única diferència existent és, precisament, la localització física.

Dins aquests tipus d’esdeveniments, Vogadors és rara avis. D’entrada, perquè el pavelló no té vocació d’esdeveniment col·lateral. El propi espai físic triat (una nau industrial llogada) no té, tipològicament, cap diferència respecte dels pavellons existents als jardins: quatre parets cegues, la porta d’entrada, la lluerna correguda. Després, la localització: equidistant dels dos recintes, els Jardins i l’Arsenal. És més, sortint de l’Arsenal (que es visita en enfilada, entrant pel moll i sortint per l’extrem oriental del mateix, després de creuar-ne els jardins), la visita a Vogadors no suposa més de tres minuts a peu de volta. Una volta que ofereix la possibilitat de visitar la Illa de Sant Pere, una de les més pintoresques (i menys tocades pel turisme) de tota la ciutat. Un cartell ubicat a la sortida dels jardins ubica el pavelló i dona una ruta lògica per arribar-hi. La segona ruta, que s’endevina quan entres en contacte visual amb el pavelló, és encara més curta.

El fet d’haver quedat fora dels recintes obliga al pavelló a tenir una cosa que, de ser a dins, no li faria falta: una façana. La façana del pavelló és tan gruixuda com llarg és el recorregut que hi ha dels cartells-guia a la porta. Podria començar, doncs, a la sortida de l’Arsenal, però, més pròpiament, l’àmbit del pavelló s’estén fins al canal divisori de l’Illa de Sant Pere, on apareix un primer cartell enorme, ja a la vista del propi pavelló, que el relaciona amb el canal, amb la cúpula de l’església de Sant Pere, amb les barques amarrades, amb l’aigua. Els cartells: tots en blanc i negre, impresos sobre vinil, amb píxels d’uns dos centímetres ben bons. Motius marítims, un mar que no té res a veure amb l’aigua que envolta Venècia, sempre més calmada. Després d’aquest cartell, creuant el pont, apareix immediatament el pavelló, de maó arrebossat per fora, folrat amb un tercer cartell igual als altres. Que desmaterialitza completament l’edifici, allunyant-lo del seu entorn, provocant un efecte perspectiu curiós al doblegar-lo enfora per produir l’entrada, que és, senzillament, un plec del cartell.

Vogadors no és el Pavelló Català a la Biennal: és el primer Pavelló Català a la Biennal. Cosa que vol dir que es vol que n’hi hagi més. Que, de fet, crida el segon. La tesi del pavelló és, tan sols, una manera d’explicar determinada arquitectura catalana a través d’un dels seus trets estructurals, present al llarg de tota la seva història: una certa austeritat de mitjans i de materials. Per tant, una bona manera de contextualitzar tota l’arquitectura. Per tant, bona manera de fer un primer pavelló, on s’han d’explicar coses que, potser, no caldrà fer-ho als posteriors.

L'ingrés: un embut mena cap a una selecció d'obres.

Les obres de context.

El pavelló construït presenta una sèrie de diferències curioses respecte del projecte. El continent (la nau llogada) pren molt protagonisme respecte l’exposició, essent ella mateixa una mostra digna d’arquitectura vogadora (austera, amb dignitat, un edifici de servei fàcilment llegible com arquitectura, com, de fet, passa a bona part dels edificis de servei venecians). Els materials de la nau (maó vist a l’interior, encavallades de fusta, les teules a llata per canal) dialoguen amb la resta de l’exhibició de manera anàloga a les bones exhibicions de la Biennal “oficial”. L’exposició es percep clarament partida en tres: no tan per zones com per maneres d’exposar; fotos, vídeos, taules amb plànols i mostres de materials. Les fotos estan impreses sobre vinil, molt il·luminades amb focus de qualitat (una marca de focus catalana, Lamp, és un dels pocs patrocinadors que s’han pogut trobar pel pavelló). Els vinils, tensos, amb molta superfície, són el material amb el que s’han fet totes les particions interiors. Material tan auster com les obres exposades, doncs. La zona del vídeo (un documental realitzat per David Tapias, un dels arquitectes exposats) és la ròtula sobre la que pivota tot el pavelló: és l’àrea de repòs. El vídeo en si s’ha enregistrat, en bona part, a exteriors. Les cortinetes de separació estan enregistrades al mar. L’acompanyament dels sons d’exterior dona un marc sonor curiós al pavelló, agradable, un punt desnaturalitzat respecte la pròpia ciutat, un aire de microcosmos que facilita que la zona de repòs sigui, efectivament, de repòs. La zona on s’exposen les obres està plena de mostres de material, de maquetes. Dominen els colors càlids, una certa sensació de compressió, que, de fet, equipara els dos ambients: recordem que l’exhibició és un circuït d’anada i tornada, entrant per l’esquerra, sortint per la dreta, visitant primer el context per, després, passar al cos de l’exhibició, arribar a una darrera sala on es recontextualitza tot el que s’ha visitat, i marxant.

El fet d’haver equilibrat (per densitat expositiva) els dos ambients, més la partició, en forma de cortina de vinil, que separa la darrera sala de l’entrada, ha fet que el pavelló sigui visitat d’una manera totalment insospitada: el públic no respecta sempre l’ordre i entra, indistintament, pel principi i pel final. L’èxit del pavelló es mesura pel fet que tots els visitants, quan arriben al final (la zona del vídeo) refan el circuït, sigui en la direcció canònica o en la inversa. I, en qualsevol de les dues maneres, l’exposició és comprensible.

El doble circuït d'anada i tornada. 

I és des de la zona del vídeo que el pavelló pren més vida com a obra autònoma: tots els vinils impresos s’han pentinat en la mateixa direcció, pensats per a ser visitats després d’un gir de 180º si es fa la visita en l’ordre canònic. Per tant, amb un davant i un darrere clar, essent el darrere una successió de vinils amb fotos del mar de píxel gruixut. Per tant, la primera visió que es té quan hom va a enfrontar-se amb el contingut expositiu és sobre el propi pavelló, mut encara: una façana interior, una mena de perspectiva medieval (on les diverses profunditats es van superposant per capes), muda, que requerirà d’un cert treball per part de l’espectador per a desvetllar-la.

La contrapartida a això és que la contravisita que molta gent fa (entrant pel final) desvetlla el pavelló d’una manera directa, franca, gairebé sense cap intermediació. Sense sentit escenogràfic, deixant el visitant contra l’exposició directament. La sorpresa és que funciona igual.

Una perspectiva medieval comprimeix l’espai, i presagia el que, després, serà la pròpia exhibició: densitat d’informació, compressió, tot molt a prop. Potser massa per a la mida d’algunes fotografies, com a pega final.

Quan vaig visitar el pavelló (un dia entre setmana, a principis de setembre) estava constantment ple d’arquitectes de moltes nacionalitats, visitant-lo del dret i del revés. Visitant-lo sencer, interessats (fins i tot els que no estaven d’acord amb la tesi proposada). Els comentaris que vaig pescar al vol denotaven la mateixa tensió amb la que visites qualsevol esdeveniment dins els Jardins. Que és on, espero, puguem estar en breu. Encara hi queda algun solar buit.