Vogadors

     El dilluns, 4 de juny, es va presentar el Pavelló Català de la Biennal de Venècia d’aquest any al Col·legi d’Arquitectes. El primer pavelló català a la Biennal. Tenint en compte les circumstàncies polítiques actuals, el pavelló representa, fins on es pot, els Països Catalans. Cosa que planteja una primera pregunta òbvia: Hi ha hagut, històricament, una arquitectura dels Països Catalans?

     La resposta és complexa: sí i no alhora. No perquè, per no poder, ni tan sols es pot parlar en propietat d’arquitectura catalana. El país és massa divers climàticament, geogràfica i cultural com per a poder definir una arquitectura global. Pensem, per exemple, en les masies: a l’Empordà es deriven de les sales, construccions més petites amb l’habitatge a la part superior, al sotacoberta. A la Plana de Vic tenen, sempre, un porxo adossat a sud, com a crugia addicional, una galeria de dues plantes on es desenvolupava part de la vida. Al Camp de Tarragona no hi ha galeria, l’entrada és lateral, es formalitza un pati de rebuda en forma de C. Quina d’elles és, doncs, la Masia Catalana per excel·lència?

     Pensem en els préstecs arquitectònics seculars, com els monestirs. Si viatgem a Santes Creus ens trobarem una església que podria estar a qualsevol monestir francès, amb les naus estretes, llargues, verticals: bona part dels reis catalans estan enterrats a un espai molt poc mediterrani. En canvi, els dormitoris de la planta superior del claustre ja són un espai que podríem qualificar d’arquetípicament català: una sola nau, proporcions harmòniques als tres eixos, contenció formal, llum baixa en dues orientacions. Ídem el monestir de Sant Pere de Roda (curiosament mediterraneitzat a posteriori pels arquitectes Lapeña-Torres).

     Catalunya té una història riquíssima, convulsa, diversa que ens ha fet generadors de cultura i lloc de pas que beu d’altres fonts simultàniament. Un punt d’intercanvi. Un node. No va existir una facultat d’arquitectura com a tal fins ben entrat el segle XIX, de manera que els primers arquitectes formats aquí van ser la generació d’or dels arquitectes Modernistes: Gaudí, Domènech, Puig i Cadafalch, etcètera. Que, com a acte fundacional, van pentinar el país a la recerca de referents en els que recolzar-se: de Poblet als Pirineus, d’Empúries a la pròpia ciutat de Barcelona. Domènech i Montaner va promoure una col·lecció de fotografies d’arquitectura religiosa notable. Puig i Cadafalch, ja ficat en política, va promoure el MNAC. Josep Maria Pericas, de manera privada, autofinançada i autoeditada, va començar l’enciclopèdia Catalunya Romànica, precisament, pel volum del seu Osona natal. Un dels esforços de país més notables que conec.

     L’arquitectura culta ha promogut, històricament, explicacions d’aquesta identitat arquitectònica nacional que han acabat configurant-la. Construint-la físicament. Han aparegut fils conductors, tradicions que es poden seguir sense ser acusats d’oportunisme. Alguns d’aquests trets, com podria ser el de l’austeritat, són rebatibles o explicables a l’inrevés. Si ho fem, trobem que aquesta reducció a l’absurd reforça la hipòtesi inicial: pensem, per exemple, en el Casal Sant Jordi, arquitectura noucentista de luxe (una vil·la unifamiliar amb jardí penjada molts metres sobre el carrer a un xamfrà nord al carrer Casp amb Pau Claris, sobre un sòcol d’oficines) que orienta l’habitatge principal a un pati interior d’illa i deixa metres i metres quadrats de façana senzillament revocats de color verd, una façana sòbria i continguda. Pensem en la Casa Cambó, a la Via Laietana, tocant a l’avinguda de la Catedral, un cas relativament semblant a l’anterior, tot i que sensiblement menys reeixit. Pensem en les arquitectures d’Enric Miralles.

     Kenneth Frampton, a la seva Història Crítica de l’Arquitectura Moderna, parla d’una arquitectura catalana distingida de la resta, cristal·litzada als anys 50 a partir de les cendres d’un GATCPAC que ja havia fixat un dels seus orígens a les casetes de pescadors de la costa catalana. En distingeix uns trets característics, els anomena i, fent-ho, crea un fil conductor seguit de manera conscient (encara més conscient, de fet) per molts arquitectes locals.

     Ha plogut molt des d’aleshores, i hem anat fent. Es podria discutir molt d’aquesta singladura, que ens ha portat, d’una manera o d’una altra, on som ara. El Col·legi d’Arquitectes s’ha significat decididament en aquesta lluita per aconseguir un Pavelló Català a la Biennal, i ho ha aconseguit, associat amb l’Institut Ramon Llull i el Col·legi d’Arquitectes Balear. Un cop fet, es va convocar concurs en dues fases i en va resultar guanyadora la proposta Vogadors. Els seus comissaris són Fèlix Arranz i Jordi Badia.

     Em resulta absolutament impossible parlar objectivament de la proposta. S’ha cuinat davant meu. Fins i tot me’n van parlar en fase de concurs, quan encara s’estava coent. Conec bé bona part dels arquitectes participants, a ells i a la seva obra. He estudiat amb ells, i els recordo de la carrera. Alguns són bons amics. Per tant, m’hi sento identificat, tan generacionalment com pel que proposen. La seva sensibilitat és la meva. Els seus mestratges són els meus.

     Entenc el Pavelló com un reposicionament de l’arquitectura catalana al món. A partir d’un context proper (com a únic però tinc el que no tingui present més memòria històrica. Evidentment hi és, i n’he parlat amb els comissaris, però crec que el seu grau de representació al Pavelló és baix), es presenten nou obres que no volen culminar res, tan sols enunciar el que fan els arquitectes joves, a partir d’una bona selecció.

     La informació precisa sobre el Pavelló es pot trobar, de la ma dels comissaris, a Scalae (web d’arquitectura dirigida per Fèlix Arranz, on col·laboro) i a HIC (blog inspirat per Jordi Badia que, en aquests moments, és la referència ineludible per a saber d’arquitectura catalana recent).

     Les obres són de caire molt divers. Algunes d’elles són propostes guanyadores de concursos públics. D’altres són habitatges unifamiliars amb clients privats, i una d’elles és la casa pròpia dels arquitectes que la han dissenyat. Les condicions d’execució són, per tant, molt variables. S’hi pot trobar una sensibilitat cap a la tradició que es pot matisar de manera molt diverses. No totes elles, per exemple, situen el grau zero a les mateixes arquitectures. És impossible entendre l’obra d’Arquitecturia sense el seu coneixement de l’obra de Steven Holl. Molts dels referents artístics usats són internacionals. La sensibilitat de tots ells està globalitzada, i l’assumpció d’aquest fet permet entendre-les com una nova passa de l’arquitectura catalana.

     Finalment, el propi Pavelló. El Pavelló entès com un projecte d’arquitectura de Fèlix Arranz i Jordi Badia. Un metaprojecte amb voluntat formal autònoma, una obra efímera instal·lada a un edifici existent a mig camí entre els Jardins i l’Arsenal de Venècia, continent i contingut inextricablement units en una obra en curs que valdrà la pena visitar com a tal.

     Dilluns passat, al Col·legi d’Arquitectes, la sala d’actes estava plena a vessar. Hi havia arquitectes de totes les edats amatents a la proposta, amb ganes de saber què s’havia cuit, de sentir els nou seleccionats i els comissaris. Finalment, al torn de preguntes, Esteve Bonell i Oriol Bohigas (dues generacions d’arquitectes que han significat tant per nosaltres tan pel que han estat com a professors com pel que han construït) van prendre la paraula per saludar, beneir, matisar, criticar una obra que els és deutora, sense massa salts ni estridències. La única manera possible d’acabar aquest escrit és pensar que el punt que el conclou és un punt i seguit a l’arquitectura catalana, i que aquest és, precisament, el missatge principal d’aquesta proposta.