El
Matadero de Madrid és una d’aquelles iniciatives urbanes que dignifiquen una
ciutat. El recinte original, construït per Luís Bellido amb l’assistència de
l’enginyer José Eugenio Ribera, conegut pel seu us virtuós del formigó armat,
singularment pel pont de Maria Cristina a Donosti, just al costat del Kursaal,
que, juntament amb el pont penjant sobre l’Ebre d’Amposta, també seu, són obres
d’una gran qualitat. El recinte, de varies hectàrees, està tancat, atrapat
entre el Passeig de la Chopera i el Manzanares. S’organitza en varies naus
(fins a 48 edificis al projecte original) especialitzades per activitats i per
tipus de ramaderia a guardar. Al caure en desús a mitjan anys noranta es va
anar reciclant com a centre artístic i, lentament, es van recuperant les naus
per aquest ús. Solen sortir a concurs d’una en una o de dues en dues. Diverses
arquitectes hi estan intervenint.
Iñaqui
Carnicero, bon amic, va guanyar, amb Ignacio Vila i Alejandro Viseda, el
projecte per a la rehabilitació de dues d’elles: les naus 15 i 16, destinades
originàriament a cort de porcs, allotjats allà abans de ser escorxats.
Consistien, essencialment, en dos enormes coberts, amb paviment de terra, llum
zenital, estructura mínima. Façanes dignes, urbanes, massives, d’estructura
mixta de pedra i maó. De les dues naus, Carnicero va rehabilitar només la 16.
Actualment,
aquesta nau està buida en les seves dues terceres parts. El seu tester est està
ocupat pel Ranchito, una sèrie d’espais de treball, batejats pels seus usuaris
com de “investigacions col·lectives”, autoconstruït amb materials efímers.
El
Ranchito és, simultàniament, una iniciativa lloable (que, naturalment, val la
pena investigar) i un toc d’atenció a la gestió del Matadero. Senzillament no
té cabuda a aquesta nau. La seva manera de ser treballat va completament en
contra les instruccions d’ús d’un projecte com el que Iñaqui Carnicero proposa a
aquesta nau: les particions fixes estan ancorades als porticons mòbils i, per
tant, l’ús flexible de l’espai es perd completament en favor d’una planta
compartimentada en pinta penjant d’un passadís, que impedeix la visió (i l’ús)
en veritable magnitud de l’espai. Un projecte, s’ha de recordar, resultat d’un
concurs guanyador. Un projecte auditat, que respon al programa originàriament
plantejat.
Es
pot observar el que en aquests moments és el Ranchito gràcies a les fotografies
de Miguel de Guzmán que apareixen a aquest enllaç.
L’estat
actual de la nau és el que ha motivat que aquest article, excepcionalment, no
tingui fotos meves. No respondrien al que s’ha volgut que sigui aquest edifici,
i, per tant, he usat les que m’ha proporcionat l’Iñaqui Carnidero, més que
anteriorment apareixen a l’enllaç a la web de Miguel de Guzmán, que parlen del
que és el Ranchito. És un bon exercici revisitar-les un cop un està assabentat
de les intencions de l’arquitecte per veure que les dues iniciatives no estan
adequadament conciliades. Ambdues tenen sentit, ambdues tenen cabuda al
Matadero, però juntes s’anul·len.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada