diumenge, 9 d’octubre de 2011

Els treballadors del tèxtil hauran de parlar xinès

Un projecte de Nicanor Garcia, signat i dirigit per Lluís Moya amb Nacho Costales i Oriol Pujol de col·laboradors. Promotor: GISA. Fotografia: Jaume Prat, excepte les fotos indicades, que són de  Nicanor Garcia.



Sabadell és una de les ciutats més importants del primer cinturó de Barcelona. Independentment de la seva consideració administrativa forma, juntament amb Terrassa, una conurbació que funciona com la capital del Vallès i com un focus de vida independent de Barcelona, però, alhora, amb suficient identitat com per funcionar en xarxa amb ella sense quedar desdibuixada.

L’estructura urbana de Sabadell és singular: a partir del centre històric, de traçat medieval, es desenvolupa un eixample d’us mixt preparat per a la convivència de grans fàbriques (anomenades, al Vallès, i a l’article des d’ara, vapors) amb habitatge.
Els habitatges històrics de Sabadell són de densitat mitja o baixa, cases entre mitgeres relativament estretes i fondes amb jardins privats al pati interior d’illa, de molt encant però amb deficiències tipològiques serioses, com patis de ventilació insuficients o habitacions ventilant a d’altres habitacions a través de targes.
Els vapors es relacionaven amb el carrer, a través d’una tanca i d’una o varies portes grans, per a personal i mercaderies. Quan la directriu de la parcel·la és paral·lela al carrer, els vapors prenen unes façanes urbanes a base de finestres enormes, verticals, i formen exemples d’arquitectura notables. A l’interior de la parcel·la es donen dos tipologies bàsiques: una, amb naus relativament estretes i llargues amb patis de servei a banda i banda. La segona, grans vapor-taca estesos per tota la geometria de la parcel·la il·luminats i ventilats per una coberta en dent de serra. Per tant, en qualsevol dels dos casos, aquestes neguen el carrer (exceptuant el primer cas) i s’il·luminen i ventilen exclusivament a través del cel, sense crear cap tipus de servitud.
Tipologia de fàbriques amb pavellons donant al carrer. 

Tipologia de fàbriques-estora que emplenen una parcel·la i s'il·luminen amb dents de serra.
Tipologia de fàbriques-pavelló amb poca façana al carrer. 
 Sabadell presenta una certa jerarquia de carrers que obeeix els fluxos circulatoris creats entre la ciutat i els pobles al seu voltant. Sempre ha funcionat prou bé i segueix sent fàcilment reconeixible.

La industria tèxtil ha anat sofrint crisi rere crisi fins a desaparèixer gairebé completament a Catalunya. Les grans fàbriques van anar quedant gradualment abandonades fins que, per massa crítica, no es van poder reciclar. En un primer moment, en ple franquisme, es comencen a reedificar aixecant edificis massa alts retirats de la petja del carrer, desfent la seva tensió i creant una nova caixa urbana insuficient per contenir els edificis. Que, a més, al fer-se d’intervenció puntual en intervenció puntual, ha deixat carrers discontinus amb trossos de vorada massa ampla i completament inservible.
Intervencions de l'època de la Dictadura a Sabadell: endarrerides uns metres dels carrers, blocs d'habitatge massa alts. 
Una segona onada d’enderrocs de vapors, feta abans de la crisi actual, va donar una sèrie d’intervencions a les parcel·les buides per a crear complexos d’habitatge dependents de plans parcials que volien estudiar les situacions cas per cas i que pocs cops arribaven a crear arquitectures dignes. Aquests plans parcial deixen edificis d’habitatges enmig de les parcel·les, molt espai públic que tampoc s’usa per a res i una ciutat completament desnaturalitzada.

Intervenció a Sabadell sobre la parcel·la d'un vapor enderrocat, amb piscines i tot.
Casos singulars com els de les rondes de la ciutat, un esventrament que parteix en dos la trama urbana del primer eixample, s’han anat resolent a base d’edificis-vora alts i planificats cas per cas que tampoc han resolt gran cosa.

Darrerament, però, s’han produït a la ciutat intervencions de mèrit, com la restauració d’un vapor a càrrec de Rafael Moneo i Elias Torres, amb la construcció d’un edifici d’habitatges d’enorme qualitat jugant a quasi-adossar-s’hi a una distància molt tensa, o un complex d’habitatges i un aparthotel a càrrec dels arquitectes sevillans Cruz & Ortiz, amb restauració de vapor inclosa i un cos de nova planta interessantíssim que juga a mimetitzar-se amb l’existent.
Vapor restaurat per Rafael Moneo i Elias Torres, amb edifici de nova planta adossat. 
Vapor restaurat per Cruz & Ortiz: intenteu distingir l'edifici de nova planta. 
L’edifici que ens ocupa, l’Escola Oficial d’Idiomes de Sabadell (EOIS), constitueix una tercera via en aquest tipus d’intervencions, en aquest cas aprofitant una parcel·la industrial completament buida. Per tant, l’edifici és de nova planta.
El solar de l'escola: la Ronda amb els seus edificis de vora, els vapors, les cases angleses.
Nicanor Garcia me’l va ensenyar una tarda del passat mes de juliol. El detall més revelador de tota la visita va ser quan, apropant-nos a l’edifici des del centre de Sabadell, va parar-me al bell mig de la cantonada del carrer de la Salut amb el carrer del Taulí: “aquesta és la mançana”. Tota l’estructura urbana es veia perfectament, cases angleses, algun vapor, buits ordenats, una geometria obliqua de carrers amb cases singulars en cantonada. A uns cinquanta metres, la ronda. Aquesta és la clau per entendre l’edifici: la seva inserció en una trama urbana no de primera, sinó de segona generació; l’eixample de Sabadell, el tall de la Ronda i una reflexió obligada sobre edificis i programes que necessàriament han de canviar d’escala per entregar-se a ella.

L’EOIS és un model d’intervenció en aquest context, un edifici exemplar. És un joc de canvis d’escala, un homenatge sensible a la tipologia de les cases angleses i, alhora, un edifici autònom amb prou entitat com per mesurar-se amb la ronda.
Tipològicament, l’edifici omple al 100% una parcel·la industrial antiga (que Garcia va trobar-se ja enderrocada), de directriu obliqua respecte la perpendicular de la ronda, de manera anàloga a les fàbriques decimonòniques, però sense la més mínima voluntat mimètica: respirant per dalt. L’edifici és una trama de patis amb pavellons separant-los, amb crugies d’ample diferent que generen casuístiques diverses. Sobre aquesta planta baixa es superposa un edifici de tres plantes i mitja que conté el programa que no cap en planta baixa.
Foto: Nicanor Garcia 

L’edifici superior presenta un simple tester a la Ronda. Un tester definit per les mateixes faixes mínimes que marquen els nivells envoltant tot l’edifici i uns brise-soleils verticals disposats entre elles a testa. La seva dimensió és equiparable a la d’una casa anglesa. Aquest edifici arriba fins gairebé al final de la parcel·la, i es trenca pel mig, just on apareix el nucli de comunicacions verticals, per tal d’absorbir amb elegància, amb naturalitat, l’obliqüitat de la parcel·la. El gest, tot i partir l’edifici tot un eix estructural, és tan suau que sembla no existir. Queda integrat.
Planta Baixa

Planta Superior


Seccions. Apreciar el joc de forjats per a independitzar el cos superior i produir els jardins.
La junta entre la planta baixa i l’edifici superior és molt curiosa: la composició els superposa, amb un joc constructiu i estructural de forjats i cobertes dels pavellons, fins al punt de semblar dipositat sobre la planta baixa sense tocar-la, sense continuïtat estructural, ni de materials.
Superposició de l'edifici alt a la planta baixa. Foto: Nicanor Garcia. 
Però el projecte és un. A l’interior de l’escola això es posa de manifest al compartir materials i estructura, acabats molt senzills com a resposta a una normativa d’escoles que mereix un capítol i un article a part: castradora, absurda, impositiva fins a trencar tots els límits, fet a la contra d’arquitectes i alumnes com a mínim, potser de professors, responent només a la voluntat d’estalviar-se problemes d’uns gestors d’una mediocritat espaordidora. Els interiors es resolen a base de l’estructura de formigó pelada, maó de clínquer sense revestir, panells estratificats i uns cel-rasos molt senzills amb les instal·lacions vistes més o menys arreu.

Capítol a part mereixen les fusteries, tan les exteriors com les interiors. Aquestes estan sempre insertes en els vanos que els deixen (sovint vanos estructurals) formant conjunts complexos dissenyats amb molta cura i sensibilitat. El vidre transparent es deixa, sempre que es pot, fix, deixant targes llargues i estretes d’estratificat per a ventilar.

A l’edifici superior, quan l’orientació ho requereix, aquestes fusteries apareixen protegides per brise-soleils verticals d’alumini (els mateixos que formen el tester façana a a la ronda). Aquest edifici es revesteix exteriorment d’unes peces del mateix alumini que forma els brise-soleils setinades, quasi brillants, del mateix mòdul que una lamel·la. Així l’edifici és horitzontal per una reiteració de revestiments verticals posats insistentment l’un sobre l’altre sense cap dibuix compositiu fora de l’apilament: un mòdul estret seriat.

Aquest revestiment exterior deixa l’edifici superior distingit de l’inferior senzillament prenent la decisió d’aïllar-lo tèrmicament per fora. Cosa òptima des del punt de vista climàtic.
Els detalls constructius de l’edifici superior estan cuidadíssims, i val la pena esplaiar-s’hi: les faixes horitzontals, l’entrega contra la coberta, les fusteries sempre endarrerides i el coixí d’aire entre elles i els brise-soleils quan aquests es produeixen.
Garcia introdueix un grau més de complexitat en aquest sistema: els brise-soleils no reposen sobre les faixes perimetrals, sinó que estan tractats com si fossin finestres convencionals: un marc d’acer galvanitzat, mínim, recorre Perimetralment cada un dels buits d’obra protegits per aquests elements, planta a planta doblant i triplicant les faixes, eventualment, i distingint-los d’una manera molt subtil dels vanos massissos. Com a darrera derivada, aquest marc permet convertir les cantonades on xoquen el massís i els buit en un espectacle arquitectònic: el ple s’interromp, la faixa segueix i apareix la testa del marc perimetral, trencant el volum no per elements arquitectònics sinó per plans complexos ben definits. 



Aquest revestiment permet, a més, girar la corba amb que es remata la mitja planta superior amb una naturalitat total. I ens recorda, igualment, l’excepcional casa (ja enderrocada) que Richard Neutra va dissenyar pel director de cinema Josef von Stenberg, que val la pena estudiar.

Richard Neutra, casa Josef von Stenberg, Hollywood, USA.


La distinció cosmètica entre el cos superior i el sòcol ha estat clau, també, per l’evolució posterior de l’edifici. Garcia no va tenir oportunitat de dirigir l’obra, tasca que va recaure en un altre arquitecte. Els plànols van quedar confiats a la seva sort. El projecte, però, va sofrir molt poques alteracions: un sistema definit es deixa alterar poc. Una d’elles, la menor, és, precisament, cosmètica, lleu, i afecta el color dels panells estratificats: de gris clar a verd pistatxo. Cadascú pot opinar sobre aquest fet sense que això tingui massa rellevància: qüestió de gustos, per un cop a la vida que es pot fer servir aquesta frase.
La segona alteració va consistir en l’aparició d’un passadís perimetral d’evacuació, insert a l’edifici amb elegància.
La tercera, més greu, és la definició exterior del sòcol. La façana de la planta baixa, vaja. Hi ha els mateixos elements, però sense la cura constructiva amb que ha estat dissenyada la resta. Per tant, tots aquells conjunts de fusteria exquisidament enrasats amb els vanos massissos es perden i es fa necessària l’aparició d’una franja de pintura que unifiqui el conjunt. Sembla talment com si fos la façana de l’edifici previ rehabilitada.
En aquestes circumstàncies, la separació entre el cos superior i l’inferior ajuda molt. Més quan, no sé si Garcia o el director de l’obra, en una decisió certament afortunada, disparen la faixa que separa els pisos com a cornisa superior d’aquesta façana, separant completament el cos superior de l’inferior.

A l’interior, el sòcol i les façanes als pati van sobreviure intactes a la direcció d’obra. Quan els patis es disposen entre classe i classe (com a la sala d’actes) aquestes semblen un pavelló exempt, un espai completament rectangular definit pel seu perímetre: portes al fons, una tarima, parets de vidre, un cel-ras elemental. Les fusteries i uns pilars de formigó a la fresca. Ja està.




L’EOIS és tota una càrrega de profunditat per a reflexionar sobre què ha estat del Moviment Modern.
L’edifici té una aparença completament moderna, composat a partir d’uns gestos formals ben controlats i definits. Però la seva concepció, la seva implantació, la seva capacitat de diàleg amb el seu entorn (prenent el toro per les banyes, sense gestos ostentosos ni per sorollosos ni per “silenciosos” a la manera de Mies van der Rohe) l’entronquen amb les reflexions sobre el context posteriors, i la seva sensibilitat és totalment contemporània, contrastant amb el vocabulari que parla l’edifici.
Nicanor Garcia és professor d’arquitectura a l’ETSAB. Les seves opinions i la seva cosmogonia no es queden només en paraules: passen als fets i s’expressen a través de la seva obra, radical, coherent, amb moments de bellesa excepcional com l’institut de Morella, emplaçat materialment al costat de l’escola-llar d’Enric Miralles i Carme Pinós, obligada a mesurar-se amb aquest edifici excepcional, amb el paisatge de bancades abandonades, amb el castell, amb el vent. Res millor pels alumnes que algú que predica amb l’exemple. 

Foto: Nicanor Garcia.