dilluns, 30 de maig de 2011

2/8: Vólido- Max Sanjulián + Zaguirre-Formatger





O quan el coneixement eleva.
  
Gràcies a Max Sanjulián i al seu equip per l’interès.

Deixaré de banda la prudència i començaré l’article dient que aquest projecte és una passada.
Quan, al seu moment, em van avisar que hi havia una sèrie de projectes interessants que s’havien quedat fora van fer-me a mans un render d’aquesta proposta. Va cridar-me l’atenció poderosament, però fins que no em va arribar tota la informació (dossiers de memòria, pressupost i més dibuixos dels que surten als panells) no vaig calibrar-ne la magnitud. Sé que hi ha una llei, i que aquesta llei és per tots, però que una proposta com aquesta hagi quedat fora de l’abast del jurat és injust es miri com es miri. La decisió és del jurat, el projecte premiat molt bo i la intenció d’aquesta sèrie no vol ser la de qüestionar el veredicte. Tan sols em queixo que no s’hagin fet esforços per incloure això entre els projectes avaluables.

Tocaria començar l’article per la secció del panell 1, document que resumeix tot el projecte, però abans comentaré el render. Senzillament és seductor, fascinant. Diferent. Indubtablement les propostes per la biblioteca (les desenes d’elles) es divideixen en dos: aquesta i les altres. Així d’atàvic. És diferent. És única. No crec que sigui aliè a això el fet que Vólido Arquitectes és un estudi establert a Nova York. Allà no arriben les nostres tensions, ni les nostres discussions tontes sobre escoles o sobre qui controla l’arquitectura catalana, etcètera. Allà, amb tranquil·litat, Vólido Arquitectes (o Architects, millor dit) van fent al marge de tot.

He sentit una crítica recurrent sobre els arquitectes americans (consideraré Max Sanjulián, format aquí, com un arquitecte americà): son beaux-arts, i, per ells, el Moviment Modern és Estil Internacional: una etiqueta, com a molt una actitud pragmàtica, instrumental, més que una manera de fer finalista, que culmina la història de l’Arquitectura fins a l’extrem que no cal ni seguir-la ensenyant. L’arquitectura americana és historicista per definició.
Cert. I què?
N’hauríem d’aprendre. És bàsic pels arquitectes (fins i tot inherent a la professió) projectar una ideologia. Una ètica. Que la nostra manera de fer no sigui tan sols una aplicació directa d’uns coneixements tècnics, sinó una cosmogonia. Una manera de fer i entendre els edificis, la ciutat. I a través d’això entendre, crear, proposar maneres de viure. I d’entendre i transformar l’Home. I el medi ambient. Però això no té per què fer-se necessàriament a través d’una ideologia dogmàtica i atrapada a unes creences que la realitat ha superat. D’una ideologia que pretén, sense la més mínima intermediació, l’estètica com a reflex directe, inevitable, de l’ètica, sense qüestionar cap de les dos. Per tant, la consideració (i fins el mètode) de projectar per estils és perfectament compatible amb la dimensió ètica de la nostra professió.

Ara, el dibuix: un cos negre flota sobre dos potes negres. Les potes estan alineades amb el cos, i l’efecte global és el d’un prisma buidat, una escultura enorme disposada artísticament al costat de l’Estació de França. Si ens la mirem bé comença a rebel·lar transparències, musculatura, el cos perd hermeticitat i se’ns rebel·la que té un interior: és un edifici. Hi ha gent a la coberta. L’edifici té la directriu del cos “humit” de l’estació. Acaba alineat amb el final del cos “sec” (els porxos), que aquí apareixen tapats amb un mur-cortina de vidre. Al darrere apareix, emmarcada, l’Estació. S’hi veu perfectament l’Avinguda del Marquès de l’Argentera i la cruïlla amb el Passeig Picasso. El parc travessa franc la Ronda de Circumval·lació, aquí vianalitzada. L’edifici és hermètic: no apareix cap entrada a la vista. Es veu clarament un paviment dur sota seu. L’edifici, que a penes toca a terra, convoca entorn. La operació és, simultàniament, de màxims i de mínims: mínima trobada amb el terra, màxima transformació. Res s’hauria de tocar, tot canviaria de funcionament. La operació és un canvi de paradigma absolut. I, a més, és preciós.

Recupero la manera habitual d’analitzar aquesta sèrie: un dibuix-resum de tot el projecte. En aquest cas, l’esquema en secció. Una taca negra, una línia continua, varies de discontinues, línies vermelles i lletres.

Ho ordeno: la línia continua és el terra. Aquest és pla, i el solar s’ha excavat. Apareix un primer volum soterrat, cobert. El cobert, una línia discontinua, serà permeable.
Una taca negra plana sobre el solar. Apareix embolcallada per línies discontinues: una façana permeable. Un volum interior hermètic, un exterior actiu, abocat a l’exterior.
Les línies vermelles són, clarament, línies de flux, de moviment: la gent. La ciutat passa per sota. Per pujar baixem primer. Ara ja sabem per què no es veia l’accés a la perspectiva anterior.
La retolació acaba d’explicar el funcionament de l’edifici. A baix, al soterrani, es parla, s’intercanvien opinions. S’enraona. A dalt, al volum superior, s’està en silenci, en contacte amb la informació; llibres, suports digitals, ordinadors, música (amb auriculars), pantalles.
La taca negra és on es desa i classifica el material. Sota seu es mira cinema. No fa falta massa llum. Sobre seu una sala enorme, il·luminada zenitalment. Allà es llegeix. La coberta capta energia per a l’edifici. Dent de serra clàssic: a sud, plaques fotovoltaiques. A nord, llum. Ja està.

Les plantes introdueixen un plus de complexitat sobre aquest organigrama. A l’interior de la barra les coses no són tan òbvies: uns sistemes d’escales travessen el cofre i uneixen la planta inferior amb la superior, connectant els dipòsits centrals. Cap d’elles toca la façana, essent simples plataformes interiors. L’envolvent és continua i la seva relació amb les plataformes és complexa. A cada un dels dos extrems, coincidint amb la projectada de les gegantines columnes de suport (edificis en sí mateixes) l’administració i zones especialitzades. Aquestes parts laterals es cobreixen amb una terrassa pública.
Les plantes inferiors d’accés, soterrades, tenen una distribució molt interessant tan des del punt de vista funcional com del disseny: la rampa d’accés és el sostre de l’auditori. Està descoberta, i es tanca per baix. Després trobem un enorme espai, de gairebé tota la dimensió de l’excavació, travessat per una paret en ziga-zaga que, primer, separa la zona infantil del vestíbul i després, a mida que es va trencant, organitza dita àrea infantil en diversos espais.
El vestíbul, després d’un gir de 180º, ens mena a la columna d’accés a l’àrea de silenci (l’edifici superior) formant, en cercles, àrees d’exposició, cafeteries, revisters, etcètera. Si a dalt és el regne de l’ortogonalitat, de la formalitat, del silenci, a baix és el regne de la indolència, del gaudi, dels moviments lliures. De la rialla.

Tot l’edifici superior funciona com una jàssera en gelosia gegantina. Queda enriostada i connectada entre ella pel propi dipòsit de llibres, que rigiditza el conjunt. Les àrees especials s’organitzen en funció d’unes anelles de formigó gegantines que suporten, absorbeixen i transmeten als suports verticals, també de formigó, els enormes moments de torsió que generen els recolzaments excèntrics de l’edifici.
La construcció, exclusivament en sec, està estudiada amb molta cura i representada mitjançant seccions constructives que (important) també s’han pressupostat adequadament.

És, clarament, una altra manera de pensar. Primer la idea. Després la geometria, l’estructura, la construcció. Entremig un procés coherent començat exactament a l’inrevés de com ens té acostumats l’Escola de Barcelona.
Faríem bé de deixar entrar aire nou no a través dels grans projectes d’arquitectes estrella, sinó de projectes lògics en edificis necessaris, no tan per especulació amb una marca sinó per una voluntat pedagògica que necessitem com l’aire que respirem. Només mirant revistes no n’hi ha prou.


divendres, 27 de maig de 2011

1/8: Nitidus Arquitectes_ Josep Mª Miró





Quan l’estació es fa parc.


(Gràcies a Josep Mª Miró per la informació, i, sobretot per l’interès)


La proposta guanyadora. En aquests moments el projecte està en curs, i es va definint sense grans canvis respecte el que s’esbossarà aquí. Josep Maria Miró va disculpar-se (entenc que davant els lectors del blog) perquè, per contracte, no pot desvetllar res més enllà del concurs. Per tant, la informació de treball és exactament la mateixa que la que tinc de les altres propostes, i pot ser, així, avaluada de la mateixa manera. Quan l’obra comenci serà diferent: aleshores sí la podré seguir i informar-vos-en puntualment.


El muntatge dels panells de concurs és molt coherent respecte de la pròpia proposta: panell horitzontal dividit en una sèrie de finestretes sense emmarcar, estrictament rectangulars, dins les quals es disposen text, imatges, plantes. El primer d’ells contextualitza l’edifici, els altres dos n’expliquen el seu funcionament. Dos coses més sobre la presentació que caracteritzen el projecte: cap perspectiva, ni tan sols les interiors, es presenta sense contextualitzar. Sempre hi ha algun tret de l’entorn que es cola i marca qualsevol espai presentat.
La segona té a veure amb el plànol d’emplaçament, un altre rectangle perfecte on la Barceloneta apareix amb la punta tallada (tampoc crec que haver-la fet sortir sencera hagués afectat en res el projecte). Aquest està dibuixat en negre, gamma de grisos i verd fluixet. Vermell encès per saber on tenim l’edifici. Analitzant aquest plànol tenim el 90% del projecte.


EL dibuix és molt precís. El seu enquadrament, també. Al centre del plànol trobem una taca verda: és la Ciutadella futura, que té com a porta a Barcelona l’Arc de Triomf, engloba el passeig Picasso i arriba al mar, menjant-se les vies fèrries que ja no hi seran a partir de 2015. La taca es fica dins l’Estació de França i n’envaeix les andanes i l’estructura de Pelagi Martínez. Aquesta estructura apareix dibuixada amb precisió mostrant els seus pòrtics equidistants que, a l’eix X d’unes coordenades definides per la directriu de la part “humida” (pel tipus de construcció) de l’estació, la bastida per Muguruza i Duran Reynals, són estrictament paral·lels entre ells, mentre que la seva directriu a l’eix Y és corba seguint la directriu de les vies i forçant els porxos a una geometria estranya que va obrint els pòrtics semicilíndrics amb una macla espectacular de les voltes en arc de cercle.
La Biblioteca segueix aquests eixos de coordenades, i és estrictament ortogonal. La seva petja en planta és un rectangle llarg i estret, molt esvelt, partit en tres. Apareix dibuixat de vermell fosc fins a l’alçada de l’edifici “humit” en U. Després la taca verda passa per sobre d’ell i queda representat per una simple línia vermella.
Hem de pensar que és un plànol d’emplaçament dibuixat no sobre la planta de cobertes (no té el més mínim sentit dibuixar així els plànols d’emplaçament, com no sigui l’exhibicionisme pur de l’edifici) sinó sobre la planta baixa. Un plànol de fluxos, de moviments que poden fer els vianants. De possibilitats.
Sobre la part humida, sòlida, privada, tancada, un cos de la biblioteca sòlid, tancat, hermètic. Haurem de buscar la porta i entrar-hi.
Sobre el porxo de l’estació el rectangle de la Biblioteca puja. S’eleva sobre algun tipus d’estructura i deixa passar l’aire, la gent, el parc, fins l’interior dels porxos.
I més: l’eix Y estrany a que es veuen forçats els porxos de l’estació troba el seu eco a l’edifici. Ara es pot parlar de la línia que falta: una mena de V molt apaïsada que envolta el rectangle elevat per la banda de l’estació. Aquella geometria estranya queda entregada al cos ortogonal mitjançant un artifici que dona al porxo la façana urbana que no té. Que no ha tingut mai. Que no ha necessitat mai per ser, senzillament, una coberta d’unes vies.
Això és la Biblioteca: una ampliació de l’Estació. Una tirada que adaptarà aquest complex, aquest edifici singular, a la nova realitat, que conservarà una estructura remarcable quan la seva raó de ser desaparegui. Que la endollarà a la nova Ciutadella, que la projectarà cap al mar.
Quan l’entorn és incert, quan no pots aferrar-te a la geometria d’un carrer que no se sap si seguirà, quan les vies han de desaparèixer, quan les fronteres del parc es difuminen l’estratègia és la compacitat. S’amplia l’estació no fixant-nos en el seu programa funcional sinó en la seva geometria. Aquesta ho organitza tot: programa funcional, relació amb la ciutat, moviments de les persones.


Les bases del concurs marcaven un accés pel centre de l’edifici. Aquest és compromès, difícil de fer. El que pot ser una posició bona a partir d’un organigrama completament abstracte pot causar un desgavell urbanístic, pot hipotecar un carrer que no està preparat per absorbir tot el flux de públic i pot hipotecar, fins i tot, un edifici que sembla que hagi d’estar destinat a tenir l’accés per l’Avinguda Marquès de l’Argentera.
La manera de solucionar aquest problema sense deixar de complir les bases és brillant. Algunes de les millors propostes de concurs associen l’entrada a un espai públic, a una plaça. Alguna altra proposta decideix, fins i tot, buidar la planta baixa de tot l’edifici sense, després, definir cap un associat a la mateixa. La solució de Nitidus Arq és més subtil: respecten l’accés pel mig de l’edifici... sense que, realment, s’entri pel mig de l’edifici, sinó per un dels seus extrems: on hi hauria d’haver l’altra meitat trobem una porxada, un espai buit. Un espai buit que té sentit per disseny, per escala, per proporció, per programa. Un espai buit que a penes necessita ser dissenyat per funcionar. Des de la ciutadella la porxada té, aproximadament, un 50% de la seva longitud contra un fons d’edifici l’altra meitat queda abocada a la porxada. L’accés es produeix xocant contra la paret i girant a la dreta. Des de Marquès de l’Argentera, quan gires i emboques la ronda, quedes obligat a un gir de 180º que et prepara per accedir a l’espai. A l’interludi un espai públic de dimensió suficient.
Si no s’entra i seguim cap a la porxada de l’estació trobem que allà és on s’aboca el bar: nova tirada per al seu us futur. Entre el cos humit de l’estació i la Biblioteca apareix un passatge de nova creació: ni tan sols cal accedir a la Ronda per entrar. Aquest passatge apareix associat al bar i a un petit accés secundari.


L’organització interior de l’edifici és molt senzilla i es basa en unes regles de joc bàsiques que donen sentit als espais per sí mateixos, independentment del seu disseny i fins del tipus de mobiliari proposat: l’organització de l’edifici en tres volums separats per uns patis estrets i fondos, una banda de serveis i nuclis abocada cap a l’estació. Grans sales a la resta a penes compartimentades. L’estructura en façana. Voladissos al tercer cos (el que, a sud, forma la porxada). Al sí de l’edifici, aire, molt aire. Sales a doble alçada a gairebé tots els cossos. Circulacions principals ben estudiades i una sorprenent compacitat: l’edifici té fins a cinc plantes. El seu disseny apaïsat les dissimula a la perfecció.
Per molt que l’espai no necessiti de ser moblat per a funcionar, els mobles apareixen dibuixats, també, amb precisió: llibres i usuaris barrejats. Àrees programàtiques ben definides, però sense hipotecar l’espai. La flexibilitat futura de l’edifici queda ben definida.


Nitidus ha estat sensible al tema bioclimàtic, amb una sensibilitat “d’ofici” que ha permès incorporar el tema d’una manera molt natural: patis, ventilacions creuades, instal·lacions integrades i un no complicar-se la vida ni estructuralment ni constructiva que doten aquesta proposta de nivell de lectura progressius. L’edifici es va fent complex a mida que el mires més. El seu funcionament es rebel·la per capes, com si fos una ceba, amb tots els elements a la vista constantment. Només s’han d’anar destriant, pelant, aprofundint.


La cirereta del pastís serà un mur cortina, que tinc ganes de veure dissenyat, que, prometen, es farà ombra a ell mateix. Si acaba amb aquest nivell de senzillesa treballada tindrem un edifici il·lusionant. Caldrà anar-lo seguint fins que puguem convertir-nos en usuaris. Ja en tinc ganes.


Més informació sobre Nitidus Arquitectes a www.nitidus.cat

dimecres, 25 de maig de 2011

0/8: algunes propostes de concurs sobre la Biblioteca Provincial de Barcelona


Complementàriament a l’article anterior, he decidit publicar una tria subjectiva (i ni tan sols representativa del que va ser el concurs) amb algunes de les propostes de concurs que més m’han interessat. Per la ocasió recupero dos dels desqualificats, Volido Arquitectes, estudi novaiorquès comandat per Max Sanjulián, i Archikubik, estudi internacional afincat a Barcelona amb Miquel Lacasta i Marc Chalamanch al capdavant.

Aprofito per donar les gràcies a tots els arquitectes autors d’aquestes propostes i als seus equips, que han demostrat interès per la publicació (en molts casos, entusiasme) i han cedit material original, penjat aquí amb la seva autorització.

L’estructura dels articles començarà, si m’és possible, presentant els tres panells de concurs nets per, després, comentar-los i processar-ne la informació. D’aquesta manera el lector podrà fer-se la seva pròpia crítica sense haver de passar per la meva, per després, lliurement, contrastar opinions. 

dilluns, 16 de maig de 2011

Sobre un baixant a la façana de la casa Schröder



Durant anys vaig estar convençut que la casa Schröder no era una casa. El seu grau d’abstracció, la seva composició antipàtica, inhumana, a base de plànols, barres, colors, tan bella, tan virtuosa, com distant, m’atreien i em repel·lien alhora. Tinc mania, molta mania, a les cases-manifest.
I es que qui vol viure a una casa-manifest? Són incòmodes, tendents al fred, a les goteres. No estan pensats ni a escala humana ni pels seus habitants. Els manifests de caràcter privat són, realment, una putada, i maleeixo els arquitectes que gosen construir-los.
Fotografia d'època: els baixants ja hi són. 
L’altre dia vaig revisitar la casa a través de les fotografies aparegudes, fa un temps, a la revista 2G, destinades a contrastar-la amb la filera de cases de la que és tapa primer i a exhibir-la, després, amb tot el seu caràcter de monument. De sobte ho vaig veure clar: Gerrit Rietveld, un dels meus arquitectes preferits, no podia haver fallat allà, no a casa de la seva amant. No a una casa que va ser habitada per ella durant tota la seva vida.
El seu caràcter de manifest es va perdre a la construcció. La pluja, el fred, la pròpia resistència dels materials van trair-la.
Les barres que suporten els balcons no són tals. Són perfils IPN, de recent aparició aleshores, plantats com a peu-drets, que suporten lateralment un altre perfil del mateix tipus que suporta el balcó.
Un petit fonament apareix per tal de protegir-lo de la humitat.
Un petit rebló uneix els dos IPN.
Els plànols: plànols abstractes, valgui la redundància. A la realitat, la pluja. Dos dels plànols blancs més importants apareixen travessats per un baixant pluvial. Estratègicament situades, reixes de ventilació.
plànol dibuixat per Rietveld. On són els baixants?
No és un manifest: és una casa. La construcció es força fins on es pot. Més enllà no cal, no és necessari: aquesta és l’essència de tota l’arquitectura de Rietveld.
Si la casa es pogués fer més abstracta deixaria de ser una casa. Deixaria de ser apropiable pels habitants. Deixaria de tenir ànima.

els baixants, les fonaments. Arquitectura imperfecta.
Joan Miró començava a pintar les seves teles pels accidents, per les discontinuïtats, per les imperfeccions. Sobre elles, la idea. El conjunt, la pintura.

diumenge, 15 de maig de 2011

Sobre el concurs de la Biblioteca Provincial de Barcelona


Sense el concurs de les següents persones aquest article no hauria estat possible: els arquitectes Jordi Badia (que em va suggerir la idea), Josep Camps, Montserrat Farrés, Miguel Lacasta, Marc Chalamanch, Mar Aragonès, Ignasi Bonet i algun altre que ha demanat expressament no ser mencionat aquí. Les opinions que es reflecteixen a l’article són responsabilitat meva únicament, i no poden ser atribuïdes a cap d’ells.

Les fotografies que acompanyen aquest article es va prendre a l’exposició del Col·legi d’arquitectes, i, ja que estan fetes a un espai públic sense la més mínima interrupció per part dels seus responsables, em crec autoritzat a fer us de material recol·lectat aquell dia.
Per tal de no crear susceptibilitats entre les diverses propostes he reservat la informació que diversos arquitectes m’han subministrat per un article posterior on examino una a una una tria subjectiva de les propostes que més m’han interessa. A aquest article s’usa la informació que tenia de base, sense diferenciar ningú, amb la sola excepció dels equips no exposats.

Clau:

1.-Introducció
2.-Sobre el concurs
3.-Sobre el lloc
4.-Sobre el programa
5.-Sobre les propostes
A. Sobre la relació de l’entorn llunyà
B. Sobre la relació de l’entorn proper
C. Sobre la relació amb el solar
D. Edifici lineal versus edifici en alçada
E. Tipus híbrids
F. Geometria
G. Relació planta-secció
H. Préstecs formals
I. Construcció- estructura
K. Bioclimatisme
L. Les façanes

1.- Introducció

Aquest article s’ocupa de les propostes de concurs de la Biblioteca Provincial de Barcelona, aprofitant l’exposició que sobre ella es va fer al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. S’han examinat 63 propostes, repescant-ne alguna de desqualificada per motius tècnics que no he considerat.
No he pretès en cap moment fer un judici paral·lel al que al seu moment va fer el jurat que va declarar guanyadora la proposta de l’equip Josep Maria Miró/ Nitidus arquitectes. L’objecte de l’article és passar per sobre del panorama que ensenya l’acumulació de projectes, a un mateix lloc, a un mateix moment, en un panorama de crisi que està canviant el paradigma de l’arquitectura catalana. Alguns d’ells tancaran. D’altres romandran. La professió es transformarà, arribant a un lloc diferent del que venim.
He notat, al concurs, absències il·lustres. L’equip de Carlos Ferrater no es va presentar. RCR arquitectes no tenen proposta. Manuel Brullet, un dels grans mestres de l’arquitectura catalana, no hi és. Ni Lluís Clotet. Ni Tusquets, Bofill, Josep Lluís Mateo, MBM arquitectes. Equips com Coll/Leclerc van fer pública la seva postura de no presentar-se al concurs per desacords amb la seva pròpia naturalesa. No hi ha noms espanyols com Rafael Moneo, Patxi Mangado, Tuñón i Mansilla o Victor López-Cotelo, alguns d’ells amb excepcionals exemples de biblioteques construïdes. Tampoc he detectat presència internacional. N’ignoro la raó.
Alguns dels arquitectes que sí s’han presentat són representants il·lustres del que va ser l’Escola de Barcelona. Aquesta brilla, fins i tot en les propostes presentades pels seus exmembres, per la seva absència. L’escala del concurs, la formalització i les tècniques constructives proposades, el seu grau d’abstracció, fa que aquesta es trobi a faltar. Sense tenir massa resposta per això, ara tot és diferent. L’ETSAB no és, de fa anys, l’única escola d’arquitectura del país. N’han sorgit de privades. N’hi ha de públiques a Sant Cugat, Girona, Reus. Institus de Postgrau com el Biarch. La línia editorial de cada una d’aquestes escoles condiciona els arquitectes que hi col·laboren o que n’han estat alumnes. Tot és “post” actualment. Post Escola de Barcelona. Post un panorama arquitectònic que no ha de tornar. Alguns dels participants són joves, molt joves. Altres són veterans amb un currículum llarg i ample en quan a quantitat i qualitat.

2.- Sobre el concurs

En aquests moments l’intercanviador de la Sagrera està en construcció. La seva posta en servei s’espera pel 2015. Quan funcioni, l’Estació de França, que és de terme, quedarà obsoleta i deixarà de funcionar com a tal. En aquell moment les vies del tren desapareixeran, i l’edifici quedarà buit, a l’espera d’una rehabilitació i un nou us posterior.
Si les vies, límit natural del Parc de la Ciutadella, desapareixen, la Ronda de Circumval·lació deixarà de tenir sentit en la seva forma actual. Només la Ronda del Litoral, que, en aquest punt, passa uns metres deprimida, separarà el parc del mar.
Geometria dels carrers posada en dubte. Parc unit al mar. Un enorme edifici buit de qualitat excepcional.
Aquests són els límits que, actualment, defineixen el solar: l’Estació, la ronda, el parc, les vies.
Si tot això desapareix en tres, cinc o deu anys, quin sentit té el solar proposat? Quin sentit té l’edifici proposat?
No hagués estat millor esperar? O, des del Col·legi d’Arquitectes o en Consell d’Arquitectes d’Espanya, impugnar el concurs?
Poso en dubte el solar. Poso en dubte el moment de fer el concurs. Poso en dubte si la Biblioteca no hagués hagut d’anar dins l’Estació convenientment rehabilitada, un edifici bastit per Pedro Muguruza amb l’ajut de Raimon Duran Reynals, amb l’estructura de cubrició de les andanes obra de Pelagi Martínez. On millor que allà?
Dit això, no pretenc acusar ningú de covardia: d’haver-ne tingut oportunitat, m’hagués presentat al concurs, fins i tot en els termes absurds actualment proposats.

3.- Sobre el lloc

Barcelona. Límit sud del Parc de la Ciutadella, bastit al límit oest del Casc Antic seguint la trama ortogonal de l’Eixample amb motiu de l’Exposició Universal de 1898. Contemporani a l’Avinguda Marquès de l’Argentera, que culmina al Pla de Palau, antic centre neuràlgic de la ciutat (la Llotja, l’antic edifici més alt de la ciutat, el centre del govern civil de la ciutat fins avui en dia). Ortogonal a l’avinguda, l’actual Passeig Picasso, asimètric, a una banda la Ciutadella, a l’altra uns edificis molt dignes bastits pel metre d’obres Josep Fontserè com a tapa del Mercat del Born.
Acumulació d’història: la Ciutadella bastida sobre les restes de l’antiga Ciutadella, una de les tres que controlava militarment Barcelona després del setge de 1714. Les altres dues eren Montjuic i el Fort Pienc, que controlava els accessos a la ciutadella. Aquesta tenia forma d’estrella, amb baluards de terra del segle XVIII, dissenyat per a repel·lir i absorbir l’impacte de les bales de canó. Murs de secció quadrada, com a mínim. Només se’n conserva l’Arsenal, que, convenientment reformat, amb una geometria encara aliena a la resta del parc, és ara el Parlament de Catalunya (per obra i gràcia de l’arquitecte Pere Falqués). Els porxos de Fontserè. Ruïnes del Barri de la Rivera. La pròpia Estació de França. Les vies del tren. La Ronda. La torre de Miralles/EMBT a l’altra banda de la Ronda del Litoral.
Prendre’s aquesta història literalment és una banalitat en la que han caigut algun dels participants al concurs.
Sobre l’estació de França. Dilema intern: L’estructura de Pelagi Martínez és, actualment, molt valorada. L’edifici de Muguruza/Duran Reynals està considerat un indigne exemple d’arquitectura històrica. El hall: dos cúpules bessones semicilíndriques.
Si aquesta arquitectura és historicista també ho és el Guggenheim de Bilbao (interior i exterior divorciats, a base d’un folre exterior de titani deixat amb goteres, una coberta deck convencional resolent l’estanqueïtat i un folre interior de cartró-guix). També ho són les esglésies de Jörn Utzon, també, ho és, en darrera instància, qualsevol cel-ras que tapi les instal·lacions en nom del confort visual interior de qualsevol espai.
Millor no jutjar les propostes d’aquest concurs en relació a la dialèctica Moviment Modern-Historicisme a no ser que s’estigui disposat a treure unes conclusions diferents a les que ens han ensenyat.
emplaçament. El solar queda entre l'estació de França i la corba final de la Ciutadella. 

4.- Sobre el programa

Una biblioteca. Una biblioteca del segle XXI: per definició, una mediateca; la informació es disposa en múltiples suports dividits en dos grans grups: paper i digital. Aquesta informació es processa, digereix, estudia, treballa en taules ubicades a una o varies sales de lectura dividides en dos grans grups: infantil i adult. Una sèrie de dependències annexes ho completen tot.
Una biblioteca gran. La mida de la biblioteca condiciona decisivament la quantitat i tipologia dels espais annexos. En aquest cas: sales d’exposició, un auditori condicionat, un vestíbul enorme, un bar completament condicionat.
Arquitectònicament aquest programa presenta tres particularitats que el condicionen:

Flexibilitat: la relació entre els dos tipus de suport canvia. Pot acabar invertida. Pot acabar relegant el paper a un rol testimonial, pels llibres singulars, rars, o pels que no es concentren bé amb llibres electrònics amb tinta electrònica.
Els suports físics condicionen el magatzematge. Les prestatgeries. El mobiliari. La relació de l’usuari amb la informació. Per tant, les distribucions que s’ofereixen a les diverses propostes de concurs han de ser posades sistemàticament en dubte. Per tant, el més important quan parlem de biblioteques és l’estructura portant, les instal·lacions, la flexibilitat que aquest sistema és capaç d’aportar. La seva adaptabilitat. Els projectes massa acabats, condicionats a un mobiliari, a uns envans mòbils de colors, a un determinat tipus de decoració van néixer morts com a biblioteca.

La llum: Espais de treball. Espais de magatzematge actius amb usuaris movent-se per ells buscant coses. La llum és condició determinant. Ha de ser còmoda, sense enlluernar, n’hi ha d’haver molta i aquesta ha de ser constant. Complicat, tot plegat, en clima mediterrani: el sol modula la seva intensitat, el temps canvia, hi ha poca façana a nord al solar. Les lluernes donen deu cops més llum que una finestra vertical. Amb tot això s’estableix un debat doble: quantitat de vidre i filtres necessaris per aconseguir matisar l’excés de llum quan aquest es dona. Coberta versus façana. Patis. Etcètera.

El so: Espais de treball de nou. Gent concentrada. Preparació d’exàmens, treballs varis. Simultàniament, la cultura és, també, intercanvi d’informació oral. S’ha de poder comentar els llibres, escoltar música, mirar pel·lícules. Quedar amb amics.
Diverses necessitats sonores d’espais: a uns es parla com si fóssim al carrer. A d’altres es parla més fluix, i d’altres requereixen silenci absolut. Això unit a la mida de l’edifici (enorme) el fa molt complex de gestionar. Sense aquest tipus de gestió la biblioteca no funciona. És tan important com el tractament de la llum.

Altres consideracions: Relació amb l’accés. Relació amb els espais públics fora del solar o els que els arquitectes puguin definir dins d’ell. Valor afegit en un edifici d’aquestes característiques: espais exteriors com a prolongació de l’interior. Més intercanvi cultural, etcètera.
Les façanes. Una façana fa ciutat. Fa edifici públic, i aquest ha de tenir unes qualitats, unes característiques diferents a les d’un edifici privat. Ha de ser obert. Ha de mostrar què és. Ha de possibilitar l’ús interior de l’edifici. D’aquesta complexitat neix el 90% de la riquesa del projecte. L’arquitectura.

5.- Sobre les propostes

A-Sobre la relació amb l’entorn llunyà

Segons com, inexistent. Molts equips participants (a l’atzar: el guanyador, Calderón-Folch + Sarsanedas o EMBT, entre d’altres, presenten als seus panells de concurs una sèrie de plànols d’emplaçament complexos que, independentment de la qualitat del projecte, no el condicionen en absolut. En general no he detectat que cap d’ells tingués una relació clara i evident amb aquest emplaçament llunyà, la Diagonal, la Torre Agbar, el Dipòsit de les Aigües o qualsevol d’aquests edificis, carrers o espais urbans que el solar no controla.
Calderon-Folch + Sarsanedas, emplaçament

EMBT, emplaçament

Hi ha, però, una sola excepció a això: les propostes que plantegen edificis en alçada, que, pel seu domini visual, sí condicionen decisivament un entorn llunya... des d’aquest punt de vista. I, potser, per la seva capacitat de convocar públic. Pel seu poder com a a far. De totes maneres, la totalitat d’aquestes propostes en alçada es defineixen de dins cap a fora, i, per tant, aquesta alçada no és tan per que l’edifici sigui vist com per la voluntat de compactar-lo, alliberar espai i posar les sales de lectura en relació a la Ciutadella estesa als seus peus, el mar al lluny. Dos exemples brillants d’això serien les propostes de Jordi Badia, on una torre s’enretira de l’avinguda Marquès de l’Argentera per donar una plaça pública sobre aquest carrer, per la que s’accedeix a l’edifici, i, simultàniament, s’estudia per donar vistes al mar, a la Ciutadella i a tot l’entorn. La proposta de Josep Camps-Arquitecturia + Javier San José presenta una torre d’una mida similar a l’anterior disposada a la part posterior del solar, a l’eix del Passeig Picasso, com a culminació. Aquesta torre també està estudiada per permetre vistes sobre l’entorn.
BAAS-Jordi Badia, perspectiva de la torre des de la Ronda de Circunvalació

Josep Camps-Arquitecturia + Javier San José, perspectiva des de la mateixa Ronda.
  
B-Sobre la relació amb l’entorn proper

Aquest presenta una sèrie de preexistències ja comentades: el Passeig Picasso, Marquès de l’Argentera, l’estació, la Ciutadella, la Ronda.
La proposta guanyadora (qualsevol proposta que hagués guanyat, de fet) no serà sensible a l’entorn. No tan sols. El condicionarà i el transformarà, tan per la mida de l’edifici com pel volum de gent que atraurà, i els fluxos que aquesta gent crearà des dels seus punts d’accés: estacions de metro, la ciutat vella, els carrers circumdants. Per tant no és tan ser sensible a aquest entorn com prendre una opció de transformació futura.
Les tintes dels diversos equips s’han carregat, en la seva majoria, asimètricament sobre algun d’aquests factors concrets. Alegre-Lloveras + Barceló-Balanzó han decidit carregar formalment totes les tintes sobre els porxos de Fontserè, abstraient-los formalment i creant un ritme que els baixa fins a l’alçada dels porxos de l’estació de França.
Alegre-Lloveras + Barceló-Balanzó, façana i perspectives en relació amb la porxada.

BCQ arquitectes han decidit presentar front a la Ciutadella i a la Ronda de Circumval·lació amb una porta monumental encarada a un radi del final corb del parc. El seu edifici es pot llegir com una gran pantalla amb un forat al mig que deixa veure el que passa al darrer i carrega les tintes sobre les circulacions verticals.
BCQ, perspectiva de l'accés des de la Ciutadella
Cloud 9 defineixen, formalment, una mena de tercer porxo de l’Estació de França, un contenidor a colonitzar pel propi equip que l’ha definit que sembla esperar trens i andanes al seu interior.
Aquests exemples extrems es van modulant en altres propostes que tenen la capacitat de respondre a d’altres estímuls amb respostes més complexes. Sense que algunes de les anteriorment esmentades perdin aquesta capacitat de relació, com es veu especialment a la primera que he esmentat.
Cloud 9, perspectiva del tester sud des de la Ronda
El programa recomanava l’accés pel mig de l’edifici. Aquest punt ha estat polèmic perquè aquest criteri vol ser més la plasmació directa d’un organigrama que era condició sine qua non per resoldre un programa flexible per definició. Alguns participants s’han adonat de la futilitat d’aquesta norma i l’han intentat torejar amb més o menys elegància. Parlo de norma fútil tenint en compte que la major part del públic arribarà a la biblioteca per Marquès de l’Argentera i la cantonada superior, que connecta l’edifici amb la ciutat. Per tant, l’accés al mig implica que aquests hagin de caminar mig edifici (un edifici llarg a un solar llarg) per entrar.
La manera d’afrontar-ho ha estat múltiple. A un extrem trobem l’equip de Jordi Badia, que crea la plaça abans esmentada, culminada per un edifici en alçada per sota del qual s’accedeix al complex. A l’altre hi ha l’equip BCQ amb la seva porta frontal a l’eix del solar donant al passeig de circumval·lació. Entremig, alguns equips han optat per crear un passatge públic entre l’estació de França i la biblioteca, sobre Marquès de l’Argentera, pel qual s’accedeix a l’edifici. L’equip Fuses i Viader seria un bon exemple d’això. Un exemple especial seria el de l’equip d’Alonso & Balaguer, que desallotgen completament la planta baixa pujant l’edifici sobre pilotis i accedint-hi pel passeig. La planta baixa apareix a penes esbossada al plànol d’emplaçament.
Fuses-Viader. Plànol d'emplaçament. 
Alonso & Balaguer: plànol d'emplaçament i perspectiva des de Passeig Picasso. 
Un altre punt a tractar és la relació amb l’espai lliure que crea l’edifici quan aquest no ocupa tot el solar. Novament, l’exemple extrem d’això és l’equip de Jordi Badia, que resol brillantment una plaça d’accés sobre la que es carreguen les tintes, i que tindria una ocupació generosa.
BAAS-Jordi Badia: perspectiva superior amb plaça d'accés. 
L’equip guanyador del concurs, amb accés pel centre, ho resol pujant sobre pilotis la meitat de l’edifici que dona a la Barceloneta, gest que obre un pas a la pèrgola de l’Estació de França, pas franc que obre la porta a donar-li un us coherent en un futur i que representa un bon truc per accedir per un lloc tan compromès. Si la realitat no acompanya millor canviar-la. Sota l’edifici es crearà una plaça en ombra prolongació de la que es crearà amb sol al front del cobert quan es vies desapareguin.
Josep Ma. Miró/Nitidus Arq. Perspectiva de la plaça posterior i del tester sud.  
Alguns participants han decidit aprofitar la coberta del seu edifici per tal de fer-ne una plaça o un espai cívic. Willy Müller i el seu equip en són el màxim exemple: una barra que ocupa la totalitat del solar pren forma de tascó i s’eleva per sobre un espai cobert sobre Marquès d’Argentera (que, curiosament, no aprofita per produir l’accés en un gest totalment incoherent). Aquesta barra toca terra més o menys al final de l’estació i permet un espai inclinat en rampa. Aquest espai, dissenyat curosament, acabaria sent una solana completament inútil que, a més, tindria una inclinació complicada pel seu us cívic.
Willy Müller Architects: perspectiva superior de la plaça i la coberta de l'edifici. 
Les propostes que omplen completament el solar no tenen aquest problema, i es relacionen amb l’accés a través del que poden provocar a l’interior de l’edifici. L’equip Rahola-Vidal, que en buida el centre en planta baixa, és un bon exemple de com accedir bé a l’edifici. L’equip EMBA, amb Enric Massip al front, tres quarts del mateix: l’estructura perimetral es deia intacta i es crea un porxo que segueix la geometria interior de l’edifici i n’aixopluga l’accés.
Rahola-Vidal: planta baixa de la proposta.
EMBA-Massip-Bosch arquitectes: planta baixa de la proposta. 
C. Sobre la relació amb el solar

El dilema principal ha estat si la petja de l’edifici coincidia o no amb la del solar. Les diverses propostes s’han anat adaptant amb més o menys graus d’intensitat a això.
Quan la petja no coincideix amb la de l’edifici expressament s’ha fet per tal de crear espais públics a l’interior de solar, sigui per accedir a l’edifici, sigui per a descarregar-ne l’interior, sigui per a crear un espai cívic completament desvinculat de la biblioteca. Aquest tema s’ha tractat al punt anterior.

Els exemples d’edificis en alçada (Badia, Camps-San José, Ábalos-Senkiewcz, Vega Verdaguer i Vilafañe entre d’altres) representen la voluntat de crear espais dins el solar. Propostes com les ja esmentades de Rahola/Vidal o EMBA aposten per resoldre un edifici que empleni el solar. EMBT, entre d’altres equips (com Lagula arquitectes + Graó obres i projectes) presenten unes geometries complexes que s’encabeixen al solar per aproximació, i elles mateixes resolen per sí soles els espais residuals que creen dins el solar per la pura relació espai ple/ espai buit.
EMBT: emplaçament i maqueta general. 
Lagula Arquitectes + Graó Obres i projects: planta baixa
D. Edifici lineal versus edifici en alçada

Aquesta relació no és banal. Un edifici en alçada està condemnat a triturar les sales de lectura i en condiciona la seva relació amb els llibres. Si hom pren com a base pel funcionament d’una biblioteca un lector/investigador/treballador que, puntualment, va a buscar una sèrie de llibres determinada i se’ls emporta a la seva sala o al seu sofà per a llegir-los o manipular-los, aquesta relació (arribar a una taula, apropiar-se-la, camí d’anada, consulta, trobada de llibres, camí de tornada i estança llarga) és vàlida igual en alçada que en amplada: d’una manera haurà de prendre escales, de l’altra haurà de caminar molt. Així, els temes principals són l’accessibilitat als llibres i a les taules.
En resum: si la biblioteca està ben resolta és indiferent el seu desenvolupament geomètric. Sí és menys banal la seva relació amb els llibres. Si aquests estan guardats a part quedaran més ordenats i compactats, però menys accessibles. Si organitzen taules la seva trobada es complicarà però seran més accessibles. En general l’àmplia majoria d’equips ha optat per mesclar llibres i lectors.
Remarcar, en aquest bloc, dos propostes extremes: Ábalos-Senkiewcz, que compacten tot el programa verticalment en una semitorre de planta molt compacta i completament quadrada i Cruz-Ortiz, amb un edifici lineal marcat per una coberta amb forma d’arc de cercle invertit que configura tot l’edifici.
Ábalos-Senkiewcz, vista de la maqueta 
Cruz-Ortiz, vista superior de l'edifici.
E. Tipus híbrids

Per la seva configuració geomètrica, algunes de les propostes presentades no poden ser qualificades ni d’edifici lineal ni d’edifici en alçada. Alguns grups han decidit ocupar bona part del solar pujant l’edifici fins una alçada estranya. D’altres han presentat propostes molt aparatoses que, pel seu gran volum d’aire, per com la façana evidencia una organització interna desacostumada o per les operacions practicades a la volumetria acaben sent un híbrid entre els dos tipus. Sis exemples molt breus:

-L’equip Fuses-Viader presenta un edifici lineal amb una planta primera que ocupa la pràctica totalitat del solar, en voladís cap a l’Estació de França. Sobre ella, un cos alt adossat a la Ronda de Circunvalació, protegit per una pell continua de coure per les dos bandes i la coberta, ocupa una franja molt estreta. Els seus testers són molt esvelts i el resultat final sembla una mena de torre en L extruïda amb la directriu de la Ronda.
Fuses-Viader: vista des de Marquès de l'Argentera 
-La UTE Lagula arquitectes + Graó obres i projectes presenta un edifici lineal molt fragmentat, producte d’una operació geomètrica que explicaré més tard, que, a la pràctica, dona un aspecte d’agrupació de petites torres esveltes i molt formalitzades, com una mena de bosc.
Lagula Arquitectes + Graó Obres i projectes: perspectiva des de la Ronda 
-L’equip Archikubik ocupa la totalitat del solar en planta baixa. A les plantes següents l’edifici queda tallat per una sèrie de passatges que serveixen per protegit del sol uns murs cortina de vidre transparent. Els talls fragmenten completament la volumetria en un joc ambigu entre la continuïtat de l’edifici lineal i la fragmentació dels talls que travessen l’edifici sencer. Han portat la lògica fins a l’extrem de fer el mateix al tester nord.
Archikubik: planta volumètrica de la proposta 
-L’equip Aybar Mateos presenta un edifici extraordinàriament aparatós, una operació relativament semblant a la que han fet els MVRDV en alguns dels seus projectes d’apilar verticalment tres o quatre edificis diferents, tots ells marcadament horitzontals. Aquesta acumulació dona una volumetria retorçada, complicada, que es menja tot l’entorn i nega el caràcter discret de la majoria d’edificis lineals.
Aybar Mateos: vista de la volumetria de l'edifici. 
-Els equips Soldevila Arquitectes i Willy Müller Architects (hi ha algun altre exemple del mateix) presenten barres lineals que s’aixequen obliquament sobre el tester de Marquès de l’Argentera, fins a cobrir un espai gegantí que pot servir per accedir o no a l’edifici.
Soldevila Arquitectes: vista inferior del voladís. 
Willy Müller Arquitects: vista del voladís. 
F. Geometria

Totes les propostes de concurs poden agrupar-se de la següent manera:

-Geometries ortogonals d’una sola directriu. Normalment la de l’Estació de França. 
EMBA-Massip-Bosch Arq. Planta pis. 
-Geometries ortogonals de varies directrius, que giren la corba de la Ronda o que aprofiten qualsevol accident de l’edifici per a canviar-la.
M1441 Arquitectura: planta soterrani.

-Geometries lliures, directius canviant dins l’edifici, corves, etc. (EMBT)
EMBT: planta 1 + planta 6 
Respecte del perímetre les propostes poden seguir-lo o encabir-s’hi per aproximació. 
Fuses-Viader: planta 1 
Alguns edificis segueixen la lògica ortogonal i insereixen al seu sí formes lliures alienes a ella, com uns nuclis cilíndrics que organitzen molt bé l’espai. (Rahola-Vidal)
Rahola-Vidal: planta 3
G. Relació planta-secció

Sense massa risc que aquesta quedi simplista, aquesta es basa en la coherència. Addicionalment hi ha un altre tret característic: algunes seccions tendeixen a colmatar la volumetria de forjat, d’altres incorporen inherentment els espais a doble o més alçades.
La UTE Alegre-Lloveras-Barceló-Balanzó presenta una secció molt complexa amb forjats en escaquer i dobles espais alterns sobre lluernes perpendiculars a la façana, com una prolongació en horitzontal de les columnes de la porxada de Fontserè. Amb un ordre màxim es crea un màxim de complexitat, reiterant un recurs molt senzill fins a l’infinit.
Alegre-Lloveras + Barceló - Balanzó: secció longitudinal
L’Equip EMBA-Enric Massip-Bosch centra les tintes a la secció transversal. Sobre una volumetria extruïda els forjats són sistemàticament més curts que la secció i comencen de bandes alternes. Nou exemple d’espai complex a través del màxim rigor i senzillesa.
EMBA- Massip-Bosch arq: secció transversal
Dos exemples molt curiosos són els dels equips de Jordi Badia i Ábalos-Senkiewcz, que presenten edificis en alçada que, potser, podrien compactar-se més de no ser perquè al desenvolupament hi ha implícita la idea de fer servir espais a doble alçada sistemàticament, fent una torre més alta del que tocaria a canvi de deixar al seu sí uns espais confortables i atractius, més adients per un edifici públic que unes simples safates que reiterin una planta tipus més anodina.
BAAS-Jordi Badia: secció transversal
Abalos-Senkiewcz: secció transversal
L’equip Cruz-Ortiz basa la seva proposta en un gest únic a l’escala de tot l’edifici, una coberta en forma d’arc de cercle que baixa al mig de l’edifici i puja als extrems.  Els forjats s’entreguen contra aquesta coberta amb aire, sense tocar-la, creant un espai únic molt interessant que obliga el públic a pujar fins allà per a, un cop a dalt, deixar un espai complex, ric i atractiu servit pels pisos que tenen a sota.
Cruz-Ortiz: secció transversal
AEPO, SA o Andrés Perea tendeixen a omplir tota la seva volumetria.
Andrés Perea: secció transversal 
H. Préstecs formals

L’arquitectura no inventa res. Des de Kalabsha  i Kertassi, la casa pompeiana i dos o tres arquetips construïts més, qualsevol edifici construït al món és, sempre, una suma dels anteriors. L’arquitectura és un sistema complex de referències. Acceptat això hi ha una sèrie de projectes (dels que n’hi ha bastants en aquest concurs) que carreguen molt les tintes sobre algun préstec formal endogen o exogen a la pròpia arquitectura. Pot ser algun edifici (o foto, o render) famosa o algun tret de l’entorn o (ja que era un concurs d’una biblioteca) els propis llibres. Fer servir trets d’aquests a priori no és res més que un recurs de projecte, i la seva evolució posterior el legitimarà o farà que l’edifici caigui en un cert ridícul. Aquí ressenyo alguns d’aquests préstecs formals més evidents, sense voler jutjar si han sortit o no bé.

-referències als llibres. Els equips Fuses-Viader, BCQ i Cloud-9 proposen edificis que, formalment, basen el seu aspecte en els llibres. El primer d’ells posa un llibre rar, d’enquadernació pesada en pell, dret sobre un dels seus testers, n’extrapola la pell al coure i n’extrudeixen la secció. BCQ apila llibres, fa una maqueta volumètrica amb això i abstrau aquesta operació formal fins a convertir-la en un edifici que no té massa cosa a veure amb aquesta idea inicial, tot i que sempre l’acaba recordant: les planes esdevenen brise-soleils horitzontals, els diversos llibres, talls volumètrics, els seus buits els espais a varies alçades.
El que podria haver estat una mala idea es transforma, pel procés de projecte, en un recurs més per arribar a uns edificis que tenen autonomia formal i que poden ser llegits sense emprar aquest recurs, que es podria prendre per banal.
BCQ arquitectes: llibres apilats com a idea inicial (del seu panell)
Fuses-Viader: llibres rars com a idea inicial (del seu panell) 
Cloud-9 presenta una imatge d’un llibre obert. Un llibre que és nou, perquè les seves planes han adquirit una geometria radial que els serveix per extrapolar, per punts, una secció estructural que després omplirà els seus buits amb EFTE. La gràcia d’aquesta proposta és que aquest no és sinó un més dels múltiples préstecs formals manejats per l’equip, de manera que la seva proposta parteix, de per sí, d’un grau de complexitat interessant.
Cloud 9: llibre (nou) obert com a idea inicial (del seu panell) 
-referències urbanes. La UTE ja citada Alegre-Lloveras-Barceó-Balanzó extrapola la porxada de Fontserè, li dona continuïtat i, transformant aquest recurs formal en un sistema estructural, lumínic, espacial, defineixen tot un edifici en base a aquest gest. Archikubik, com a punt de partida, decideixen prendre literalment un tros de la trama del Barri Gòtic i estendre’l sobre el contorn el solar. Aquesta idea és portada a l’extrem aixecant l’edifici fins aconseguir més o menys la secció d’un d’aquests carrers i il·luminant l’edifici a través d’aquestes escletxes mitjançant murs cortina de vidre transparent sense altra protecció solar que la secció del propi edifici. D’aquesta manera les sales aconsegueixen uns fronts de vidre sense que això signifiqui una relació promiscua (que no volien) a l’exterior.
Alegre-Lloveras + Barceló- Balanzó: composició de façana i volumetria com a continuació de la porxada.
Archikubik: trama del Gòtic generadora de la planta. 
Finalment, la UTE Lagula arquitectes-Graó obres i projectes dibuixa amb molta precisió la Ciutadella. No el parc, sinó la fortalesa prèvia bastida arrasant un 33% del casc antic després de la derrota de 1714 per tal de poder atrapar Barcelona en un foc creuat juntament amb Montjuïc, convenientment protegida pel mateix Fort Pienc que ara és un centre cívic construït, sense el més mínim record del que hi havia, per Pep Llinàs. No és l’únic equip a fer-ho: Rahola-Vidal també ho fan, per a produir un edifici sense referències formals a res del seu entorn, com a pur record d’unes pedres que encara deixen rastres així que s’excava una mica. Lagula, en canvi, escalen, traslladen, roten, extrudeixen i, finalment, adeqüen una volumetria a un joc en planta que ve directament de la reconstrucció d’aquest edifici. Formalment els serveix per produir un híbrid abans esmentat, barreja interessant d’edifici lineal i petites torres causades pels retranquejos. Prendre com a base del seu projecte un edifici concebut per amenaçar, destruir i recordar una victòria militar és una idea com a mínim temerària.
Lagula Arquitectes + Graó obres i projectes: la Ciutadella original + operacions formals generadores de la seva forma en planta.
-Autohomenatges. Diversos equips han optat per una continuïtat absoluta amb la resta de les obres abans produïdes per ells mateixos. Tots els que he detectat que optin per aquest sistema han quedat enverats, sigui per l’escala del projecte, sigui per la poca cintura demostrada adaptant els seus estilemes. Els dos exemples extrems són EMBT i Viaplana Arquitectes, que construeixen d’acord a això, fent servir la seva pròpia obra no tan com un mètode com una referència.

-Préstecs a d’altres arquitectes. L’equip Corea-Morán, per exemple, modela els seus panells de concurs en negre per tal de crear vistes nocturnes: el seu edifici s’assembla molt, formalment, a l’ampliació del museu Nelson Atkins de Steven Holl. L’equip Bach arquitectes usa, d’una manera bastant evident, una façana semblant a la de l’Escola de Dansa de Laban, d’Herzog i de Meuron, a Londres. Alterant-ne la volumetria per tal de fer un sòcol amb aire i una coronació desplomada que converteixen aquest préstec en una aclucada d’ulls el projecte original.
Corea-Morán: perspectiva nocturna de la proposta.
Steven Holl architects: Nelson Atkins Museum

Bach Arquitectes: perspectiva des de Marquès d'Argentera.

Hergoz & de Meuron: Laban Dance School, Londres

Finalment (per acabar l’apartat, no els préstecs), Willy Müller Architects tornen a fixar-se, novament, en Herzog i de Meuron, als quals “rapten” la seva proposta de concurs pel Rolex Learning Center, guanyada i construïda, finalment, per SANAA.
Willy Müller Architects: perspectiva superior
Herzog & de Meuron: proposta de concurs pel Rolex Learning Center, Lausana, 2004 
I. Construcció- estructura

L’Escola de Barcelona sempre s’havia caracteritzat per uns criteris de racionalitat constructiva que, conceptualment, estaven molt bé, presos sobretot com a fills d’una època determinada, d’una dictadura, d’un període quasi-autàrquic i d’una ma d’obra que venia, sense interrupció, de formar-se amb els grans mestres d’obres noucentistes i modernistes.
Aquesta manera de fer va prosperar, superar la dictadura i passar als primers anys de democràcia invariable. O, millor dit, evolucionada: gran demanda d’equipaments, austeritat formal, contenció, ganes de fer país. Els sistemes constructius van passar de tradicionals a convencionals. Les normatives van impossibilitar els murs portants de maó que van passar a ser revestiment. Els maons vistos van passar de ser manuals a mecanitzats.
Actualment hi ha una sensibilitat diferent. Les raons són diverses: absència de ma d’obra especialitzada, pèrdua de confiança en les tècniques constructives, a mida d’empreses constructores no sempre compromeses amb l’ofici. L’exigència dels promotors també ha augmentat. Una altra de les raons podria ser la presència de molts arquitectes estrangers construint a Catalunya, amb la introducció conseqüent de les seves tècniques constructives i la seva experiència. Arquitectures com la d’Enric Miralles o RCR arquitectes, basada en una reformulació sistemàtica de diversos elements constructius tradicionals (murs de contenció formats per gabions armats amb malles metàl·liques formades per rodons o platines situades a menys distància que la darrera capa formada per còdols de gran diàmetre, cobertes de vidre implementant murs-cortina estructurals que donen la volta sobre sí i mil coses més també hi han ajudat.
Les exigències de flexibilitat d’un edifici com el que es proposa semblen demanar grans llums, sovint de façana a façana, i un planteig adequat de les instal·lacions molt més que no pas una bona decoració feta amb envans de tal o qual tècnica. Així, totes les propostes més interessants tenen invariablement grans llums. La seva relació amb la façana i les instal·lacions condiciona bona part del projecte.
Aquest punt vol ser més un recordatori de com ha canviat el panorama més que no pas un lloc on posar exemples concrets. Tots els equips han estat més o menys sensibles a aquesta manera de fer. La gran majoria dels projectes estaven preparats per la seva construcció, això quan no eren quasi-executius basats en una experiència i una professionalitat que molts estudis han demostrat en altres edificis. Les coses han canviat.

K. Bioclimatisme

És un dels temes més delicats. S’han ajuntat una conjuntura econòmica que ha deixat el preu de l’energia pels núvols, una sensibilitat social cada cop més gran, l’exigència dels promotors i l’interès d’alguns arquitectes.
La cara B d’aquest panorama és el seu us especulativo-exhibicionista-pedagògic. La sensibilitat vers aquest tema dona punts, sigui real o fingida. Encara hi ha molta ignorància. A això ajuda que els sistemes de puntuació i els barems de mesura no estiguin ben definits. Ni tan sols les escales de qualificació d’edificis.
S’imposen dos debats importants sobre el tema. El primer, postulat per Jaques Herzog, parla de la sostenibilitat d’ofici. De no parlar del tema ni exhibir-la, per considerar-la un tret tan inherent a l’ofici arquitectònic com l’estructura o la construcció. Per tant, tot el que es construeix actualment hauria de ser sostenible. I el que no ho sigui, senzillament hauria de ser desqualificat d’entrada. No puc amagar el meu acord complet amb aquesta actitud.
El segon punt de debat és la incorporació d’aquests trets al llenguatge arquitectònic. Qualsevol tret incorporat a posteriori a un edifici coixeja. Fer-ho a priori canvia, però, el llenguatge i l’aspecte dels edificis. En quina mesura i de quina manera és encara incert i depèn molt dels edificis.
S’ha dit sempre i és una veritat a mitges: l’arquitectura tradicional ha incorporat molts trets bioclimàtics a la seva concepció. Però. El però és que l’arquitectura tradicional a penes incorpora paràmetres de confort i, quan ho fa, no són els nostres. Les cases eren actives, molt més del que actualment es demana que ho siguin. La seva ocupació era diferent. El seu manteniment, també. La seva escala no té res a veure amb la dels edificis a que ens enfrontem actualment. Igualment segueix sent un bon mirall.
Alguns equips han incorporat trets bioclimàtics des de l’inici del projecte. Altres han caigut en la impostura.

Com a exemples d’impostura tenim les propostes formulades per Corea-Morán i Cloud-9.
Corea-Morán són l’exemple màxim, en aquest concurs, de proposta feta i arranjada bioclimaticament a posteriori amb una memòria completament aliena al projecte. D’entrada: l’edifici planteja un voladís que, pel que sembla, s’acosta als vint metres, si no els supera. Un voladís de tres plantes amb tota aquesta distància, sense entrar en jutjar-lo des de cap altre punt de vista que no sigui el de l’apartat, és una aberració completa i absoluta: consumeix ferro, molt ferro. Consumeix energia de muntatge. A l’obra s’ha de muntar una primera estructura de suport (que, després, es ven a pes) que suporti la segona estructura, molts cops sobredimensionada respecte de si portés pilars. Cap problema per construir-la o per definir-la. Excepte que s’ha volgut vendre com el que no és.
A la memòria posterior es parla de bombes de calor d’alt rendiment. D’inodors que estalvien aigua. D’acumuladors. De bombetes de baix consum. De materials “naturals i reciclables”. Es que els altres projectes no incorporaran això d’ofici? Es que els promotors no ho saben? Encara estem així o, senzillament, quedava bé recordar-ho? Sigui quina sigui la resposta a aquestes preguntes algú perd. Siguin ells per impostors, siguin els altres per despistats. Si és així vol dir que encara està tot per fer.
Corea-Morán: voladís i memòria "sostenible"
Cloud-9 parla d’un edifici amb emissions zero de CO2. D’entrada, el CO2 és un indicador global mescla de diversos indicadors  bioclimàtics, i indestriable del que succeeix al seu voltant: el que es genera a la biblioteca no es pot separar del que generen els vehicles de la ronda del litoral al costat. És més, l’indicador és global: una molècula de CO2 dona la volta al planeta terra en 30 dies.
La construcció de l’edifici generaria molt CO2. Més que de costum: l’edifici està parcialment enterrat. Això vol dir una excavació cara i costosa en termes econòmics i energètics. L’estructura està clarament sobredimensionada. Per molt que reciclis el ferro, més emissions d’energia. Tots els mecanismes de control de l’edifici són actius. Per tant, consumeixen energia. Un mur-cortina convencional protegit amb lamel·les exteriors (com tants se n’han definit a aquest concurs) és un mecanisme passiu que refreda l’edifici fent ombra sobre sí mateix. Però no és tan exhibicionista. L’EFTE proposat per les façanes i la coberta necessita estar sempre endollat a la corrent.
Les plantes: es proposa un jardí de papirs (pel seu valor pedagògic) que seria car de mantenir. Potser incert. El nostre clima no és el del delta del Nil. Aquest jardí es fica dins l’edifici arrugant-ne una de les façanes, un mur-cortina de vidre transparent... a sud. El factor de forma queda alterat. Pèrdues d’emissions tèrmiques. La forma de l’edifici no està creada amb criteris geomètrics que optimitzessin el ferro de l’estructura (un exemple de com això podria fer-se és donant a les encavallades forma parabòlica, hiperbòlica o catenàrica). Per tant, a part de la sobredimensió abans esmentada n’hi ha una d’inherent a una formalització que té un punt d’arbitrari, de préstec formal que pot estar millor o pitjor però que es contradiu amb els criteris pedagògics de l’edifici. Excepte que no ho fa de manera òbvia.
Si es vol que un edifici tingui valor pedagògic el seu principal valor ha de ser, forçosament, que funcioni de veres.
Cloud 9: Llegenda sobre el jardí de Papirs.
Alguns equips han incorporat trets bioclimàtics interessants al seu projecte d’entrada. Solucions menys espectaculars, poc exhibicionistes, gens aparents i eficaces.
Rahola-Vidal, Enric Massip-EMBA, Jordi Badia defineixen edificis que es fan ombra a ells mateixos. L’esructura és exterior, és gruixuda, i la gran inèrcia que els pòrtics necessiten s’aprofita per aconseguir que l’edifici no tingui vidre exposat. A més, aquest recurs senzill els resol l’aspecte de l’edifici.
Rahola-Vidal: alçat a la Ciutadella 
EMBA- Massip-Bosch Arq: vista de l'edifici.
BAAS- Jordi Badia: vista des de Passeig Picasso
Archikubik va més enllà: l’edifici es fa ombra a ell mateix. Els talls que proposen, hereus de la trama del Gòtic, protegeixen els murs-cortina, encabits sempre en unes escletxes que relacionen les diverses parts de l’edifici i que sempre estarien controlades.
Altres equips, com BCQ, dissenyen murs-cortina que es fan ombra a ells mateixos a base de lamel·les horitzontals (extrapolació de les planes dels llibres) i, d’entrada, es veu com, per forma, funcionarien.
Curiosament el que han pres decisions d’aquest tipus, modestes, racionals, contingudes, han seguit així a la resta de la proposta: les estructures no són exhibicionistes, ni presenten grans voladissos ni episodis que les encaririen sense remei i les farien ineficients.
Archikubik: perspectiva de l'edifici.
Dos darreres consideracions: moltes propostes envellirien malament. Els materials, la manera de construir, fan que l’edifici sembli dissenyat per semblar sempre nou. Quan aquest, finalment, envelleix, es torna lleig, antipàtic, i aquesta pròpia consideració faria que es pogués escurçar la seva vida útil perquè no és un tret que es vulgui.

La darrera és sobre la bellesa. La més fràgil i la més polèmica. La bellesa és, de per si, sostenible, per la senzilla raó que un edifici carismàtic, ben resolt, atractiu, serà apropiat pels usuaris, mantingut, cuidat. I, per tant, apreciat, amb més vida útil i més rendible.
Tenir-ho massa en compte i jugar-ho tot a aquesta carta pot portar a creuar la línia que hi ha del sublim al ridícul.