diumenge, 23 de gener de 2011

ArchitectureforHumanity.org


Tothom està més o menys d’acord a considerar el Palau Güell com un dels millors edificis del món. Arquitectura en majúscula, vaja. El Palau Güell no és un palau, de fet. És una mena de pavelló per a concerts, misses, una sala de fumar, un espai d’estar a penes obert al carrer (prima, i gràcies, les vistes obliqües per trobar-se, al moment d’una construcció, davant una casa de putes a l’àtic de la qual va viure un temps Pablo Picasso, cosa que la convertia en dos vegades maleïda), una sala de recepció i unes quadres. El Palau Güell de debò era al costat, a la cantonada de Nou de la Rambla amb la Rambla, al davant, un annex on vivia la mare del propietari. Aquest era Eusebi Güell, que, juntament amb Antonio López, Marquès de Comillas, i amb el Compte de Romanones, eren les persones més riques d’Espanya. Tan que els tres (emparentats entre ells, repartint-se els càrrecs governamentals a plaer, essent primer ministre d’Espanya el darrer) van ficar el país a la Guerra del Marroc per a protegir les seves propietats, entre d’altres beneiteries varies. Güell va donar instruccions al seu arquitecte, un tal Antoni Gaudí, de gastar quants més diners millor. S’explica que la pregunta que feia al seu comptable al començar el dia era “quan ha gastat, avui, en Gaudí?”. L’accés i les rampes de les quadres són llambordes d’una fusta cubana caríssima, no fos cas que els cavalls rellisquessin i, a sobre, fessin massa soroll. La tribuna posterior és d’una fusta africana (ja llavors rara) encara més cara, inalterable totalment, això sí, i avui en dia està perfectament conservada. I el trencadís? No. Mai va ser un recurs per aprofitar restes ceràmiques: caldria esperar Jujol per això. Les rajoles trencades eren ceràmiques de les millors cases, trencades curosament i col·locades a base de centenars d’hores de ma d’obra especialitzada. Algunes d’elles provenen de les millors fàbriques de Murano.
I el Palau Güell segueix sent una obra d’arquitectura extraordinària, de les millors del món. Perquè, fins fa quatre dies, la major part de l’arquitectura no tenia ètica. Gran part dels exemples que se’ns han posat al llarg de la història són cases pijes promogudes per l’elit econòmica mundial, obsessionada a representar el seu bon gust en edificis caríssims, de vegades amb un punt obscè, però que, invariablement, segueixen donant la talla com a exemples de bona arquitectura.
 cc: dpr barcelona

Un bevedor de cervesa anglès de 37 anys, amb una certa pinta de hooligan que el faria poder fer, tranquil·lament, d’extra d’una de les novel·les d’Irvine Welsh, ha estat un dels artífexs del canvi de paradigma de l’arquitectura mundial. El seu nom és Cameron Sinclair. Criat a un suburbi pobre del sud de Londres en ple Thatcherisme, va graduar-se com arquitecte farà uns anyets i va començar a treballar a estudis importants d’aquells que fan versions modernes d’aquesta arquitectura corporativa, cara, que serveix als quatre que sempre se l’han pogut pagar. Als caps de setmana, amb una certa càrrega de consciència, va decidir reunir-se amb alguns amics per arreglar el món des de la seva pròpia professió. La diferència respecte d’altres bevedors de saló que fem el mateix és que ell, finalment, ho està fent de debò. El passat 19 de gener va venir a explicar-ho al COAC, en una conferència feta a la peixera, fins ara sala d’exposicions, amb els vianants parant-se i mirant-ho, il·luminats, eventualment, pels focus d’algun cotxe dels Mossos que passava per allà (“Did I said something wrong?”).
 cc: dpr barcelona

En aquelles tardes cerveseres de dissabte, Sinclair va fundar una ONG anomenada Architecture for Humanity (AfH). Ras i curt, AfH treballa per qui no es pot pagar un arquitecte. Exactament el 95% de la població. Fins ara els arquitectes han format part d’un triangle que té per altres dos vèrtex el constructor i el promotor. Les relacions entre ells costen diners. Eventualment en generen. En qualsevol cas, el producte final és endogàmic i relacionat amb qui se’l pot pagar: el 5% restant, els qui traiem diners en caixers automàtics constituïts, de nit, en dormitoris dels qui no tenen res més per aixoplugar-se. Això quan no queden tancats amb clau abans. Un bilió de persones (un bilió americà: Sinclair s’ha mudat a Sausalito) al món viuen enclavats a la misèria. Quatre bilions més s’autodefineixen com “classes emergents”. És a dir, pobres que no volen ser-ho. O que no volen dir-s’ho. Els seus emplaçaments i les seves casuístiques són tan variats com ho és la pròpia humanitat: de les reserves índies als estats units (les tasses d’alcoholisme i de suïcidis més altes del planeta) als damnificats pel Katrina a tot el llarg de la costa del Golf de Mèxic. De les víctimes del tsunami d’Indonèsia a les víctimes dels franctiradors de Kabul. Terratrèmols a Xile, al Pakistan, a Haití. Gana com efecte colateral. Còlera. Tràfic de drogues, crim organitzat, venda de “protecció” a l’engròs. Manca d’escoles, d’habitatges, d’aigua corrent, d’electricitat, de qualsevol tipus de servei. De terrenys drenats per jugar al futbol. De centres cívics. De qualsevol cosa que nosaltres trobem a cada cantonada en tanta quantitat que no hi parem esment.
AfH envia arquitectes a aquests llocs. Viuen en tendes a camps de refugiats. Viuen a edificis enrunats. Molts cops tampoc tenen aigua corrent, internet, roba per canviar-se, llits decents on dormir a la nit. A l’igual que els seus clients. Alguns tenen tres màsters i han deixat enrere feines ben pagades. Els llevaran a les tres de la matinada quan una tenda de lona s’inundi. Construiran refugis per dones embarassades en una sola setmana amb dos mil dòlars de pressupost. Perquè d’això es tracta: d’idees en tenim tots. Alguns fins i tot les tenen bones. Però no vius a una idea. No te la menges, no hi dorms, ni t’abriga del fred o t’evita una insolació. AfH construeix. Abans que res construeix. Sobretot construeix. Realitza. Executa, gestiona, educa i es deixa educar.
Cameron Sinclair és l’ideòleg de tot això, i aprèn de pressa: es deixa influenciar per l’entorn, proposa, reacciona, corregeix sobre la marxa i, sobretot, no s’està quiet. Després d’un projecte fabulós que ho tenia tot en compte (programa, gravetat, sostenibilitat, vents dominants, bellesa, bla, bla bla) i que no va ser acceptat per la comunitat va tenir la valentia de preguntar-se per què i de trobar la resposta: la distància. Als seus usuaris finals tanta tecnificació, tan esforç de saló, de despatx, de relació arquitecte-constructor els va semblar excessiu, aliè. Des d’aleshores: treball en comú. Vèncer distàncies culturals. Implicar la comunitat, els artistes locals, els patriarques, els nens. Usar-los de jurat final a concursos, de dissenyadors, de manobres. Acceptar el seu veredicte i aprendre ensenyant. Trencar barreres amb el poble, fins arribar a tontejar amb la demagògia: i què? La qüestió és arribar, sigui com sigui. Comunicar, proposar.
 cc: dpr barcelona

L’arma: el projecte. El projecte com a gènesi de tot. Captar necessitats, buscar finançament, implicar les parts involucrades i tirar endavant. El projecte com a intermediari entre una màfia organitzada i un arquitecte que prova d’ajudar el seu barri. El projecte com a element integrador dels condicionants previs que donaran com a resposta un edifici ben estructurat, ben pensat, ben executat. El projecte com un procés obert que va molt més enllà de la pròpia construcció, i que implica maneres d’usar-lo, de viure’l, de mantenir-lo. El projecte com a sensibilitat.
Abans hem deixat un (altre) bevedor de cervesa amb tres màsters i menys de vint quilos d’equipatge anant a viure per quatre anys a una zona devastada de la Terra. Aquest senyor és jove, és ambiciós. És sensible. Té ganes de menjar-se el món, d’expressar-se, de realitzar tan bona arquitectura com un Foster qualsevol. I és exactament el que fa. AfH ven això: dignitat. El bevedor de cervesa amb tres màsters cobrarà per fer la seva feina. Perquè els arquitectes som tècnics que cobrem per treballar. Perquè aquestes coses es fan un dilluns pel matí a primera hora i no a les vuit del vespre d’un dia qualsevol, quan arribes cansat de la feina i, per bona voluntat que hi hagi, només rendeixes al 20% del que pots rendir. Perquè això no ha de ser un hobby ni un sacrifici. A canvi treballarà de sol a sol set dies la setmana. A canvi materialitzarà els seus somnis arquitectònics més salvatges a 20€/m2, amb sort, sense renunciar a res: ni a formes arquitectòniques estranyes, ni a materials exòtics, ni a estructures estranyes, ni a episodis sostenibles èpics. A canvi aprendrà dels seus clients. Aprendrà que una placa solar fotovoltaica no serveix per a escalfar aigua a una placa elèctrica gratuïta, sinó per a carregar telèfons mòbils a demanda. Aprendrà que una coberta enjardinada s’ha de calcular amb un sobrepès que quadrupliqui el que s’aplicaria al primer món perquè aquesta es farà servir de plataforma per a una festa amb DJ tan bon punt s’inauguri l’edifici. Aprendrà a escoltar, a deixar-se tatuar l’edifici amb pintures que igual considerem espantoses però que són importants pels usuaris. Aprendrà a integrar, a prioritzar feines. Aprendrà a ser seriós.
 cc: dpr barcelona

El moment de la conferència que més em va impactar va ser, precisament, quan va començar a explicar tot això. L’acte va començar amb un vídeo trencasensibilitats, d’aquells que ignorem sistemàticament a youtube a no ser que vagin acompanyats d’una cançó inèdita de qualsevol grup gafapastero que valgui la pena, que, en aquell context, tenia tot el sentit del món bo i tontejava, de nou (o d’inici) amb la demagògia. Després Sinclair es va posar a explicar la gènesi i el funcionament de la seva ONG: és un orador brillant, per cert. Al cap d’un quart d’hora o vint minuts de xerrera va passejar la mirada per la platea i, amb aquella cara de fam que conec de mil altres conferències, va dir “...però probablement us estic avorrint. Parlem de projectes?”. Jo, que encara no havia entès res, vaig sospirar, preparant-me per la consabuda ració de cobertes a quatre aigües amb teula àrab i estructura de bambú, acompanyades d’una sèrie de justificacions que solen començar amb alguna de les bilions de variants de la frase “però les circumstàncies, ja sabeu...” que fins ara han llastrat aquest tipus d’arquitectura. No. El que vaig veure després s’hagués pogut descontextualitzar perfectament i portar a qualsevol altra conferència de qualsevol altre arquitecte afamat del primer món: projectes a sac. Projectes sense concessions, ben dibuixats, renderitzats i maquetats (de vegades amb un sol plànol d’execució), amb voluntat formal, estètica, amb les mateixes ganes d’expressar-se que pugui tenir qualsevol starchitect a qui ha caigut el projecte de sa vida a Times Square, la Plaça de Catalunya o Piccadilly Circus. Perquè no tan sols no es tracta que estiguin professionalitzats. Es tracta que són arquitectes. Es tracta que pensen, que senten, que actuen com arquitectes, dirigits a un públic diferent, inèdit. Un públic que no entén de crisis. Un públic que no es para a aconseguir finançament per començar. Un públic amb demanda constant de ma d’obra i de cervells, inesgotable, exigent, que reclama tot el nostre talent amb més força que qualsevol ricatxo amb un xec en blanc. Que reclama capacitat d’organització, fets, aliè a les idees, als dibuixos, al treball previ, a les publicacions i al soroll. Un públic, però, agraït, exigent, que vol repetir, que necessita repetir. Un públic que demanda incessantment el que necessita. Un públic que compleix els nostres somnis més salvatges: pot ser educat a través de la pròpia arquitectura. A través d’un edifici ben fet, d’una demanda satisfeta, d’un escoltar-los de debò. Si es requereix una pèrgola aquesta emmagatzemarà i depurarà aigua. Una casa és seguretat. Un hospital, un paviment. Una coberta vegetal, un parc. I fer-ho bé és restituir-los la seva dignitat, augmentar la nostra, agermanar-nos i, al final, créixer com a societat.
 cc: dpr barcelona

A Haití va col·lapsar un camp de refugiats sencer després d’una tempesta tremenda. Les tendes de lona van volar. Tothom es mullava, tenia fred, es desesperava mentre perdia utensilis i perdien els nens a la confusió. Entre els habitants va començar a córrer la consigna d’anar a refugiar-se a l’hospital, ja que era “l’únic edifici de tot el camp dissenyat per un arquitecte”: era l’hospital per dones embarassades construït en una setmana que abans he esmentat. I això és credibilitat: l’edifici va aguantar, amb el vent, amb la pluja, amb les embarassades i amb tot un terra palafític col·lapsat de gent que volia refugiar-se de la intempèrie. Voluntat estètica, professionalitat, ètica, compromís i, sempre, diversió i a seguir somniant: això és la veritable l’arquitectura del segle XXI. Quan esteu amb els amics bevent una cervesa (o cinc, que equivalen a un sopar) a un bar qualsevol penseu a deixar l’import sobre la taula i enviar-lo, després, a AfH. Probablement el veieu convertit en escola un mes més tard. 
 cc: dpr barcelona
(gràcies a Ethel Baraona per les fotos)

diumenge, 16 de gener de 2011

On és el mim?

(Sobre la plaça de l’Absis de la Catedral de Tortosa. Un projecte d’Arquitecturia, Josep Camps i Olga Felip)

De l’anterior article que vaig publicar sobre el Centre Cívic de Ferreries a aquest han passat algunes coses, gairebé totes bones: l’estudi ha estat distingit amb el premi Leaf al millor equip europeu d’arquitectes joves, precisament pel Centre Cívic. El dia que vaig visitar el primer en Josep va ensenyar-me, també, la plaça de la que m’ocuparé tot seguit. El treball és, doncs, conjunt i contempla les dues obres. Aquest projecte també va ser nominat als premis Leaf. I, curiosament, me’l guardava pel segon lloc perquè em va agradar força més que el primer: és, alhora, més discret, més agosarat, més radical, més madur. I m’agrada més, sense desmerèixer, però, el Centre Cívic: l’arquitectura no és excloent.

La plaça té un caràcter atemporal. La manera d’integrar-se al lloc és perversa: tot el que veiem és completament nou. No només nou, inventat. El truc és que no hi havia plaça. Mai hi havia hagut plaça, de fet. De fet, ni tan sols existia el lloc. Per tant, els usos són nous. La situació que s’ha creat aquí encaixa de tal manera al lloc que sembla que sempre hagi estat allà. Deixa, de fet, completament en fals tot el que havia existit prèviament i vertebra l’espai tan decentment que tot sembla planejat en funció d’aquesta plaça. A més d’això no es renuncia a l’arquitectura ni a la voluntat de definir un espai en positiu, fugint de la forma en negatiu que organitzi la resta, tasca de per sí ja prou difícil, ni a l’autonomia formal de la intervenció.

El mecanisme de projecte: conèixer el lloc. Conèixer-lo per haver-lo viscut (Josep Camps és tortosí de naixement), per haver-se fet les preguntes correctes, per haver-lo investigat exhaustivament.

Tortosa: vil·la romana. Després musulmana. Cristiana a la reconquesta. A principis del segle XX (sobretot després de la Primera Guerra Mundial) comença la seva decadència, que després de la Guerra Civil es transforma en desfeta, fins arribar a l’extrem de ser, amb tota probabilitat, la ciutat de la seva mida i importància més degradada de Catalunya. Potser fins i tot avui en dia.
Fins fa uns cent anys l’Ebre era navegable fins a Saragossa. Tortosa controlava un tràfic fluvial d’una importància econòmica brutal, carregaments de carbó del baix Cinca inclosos. Era la porta del riu.

La ciutat s’havia estès, sempre, a la riba esquerra de l’Ebre. Dada important tenint en compte que el primer pont fixe que va creuar el riu de forma permanent data de poc abans de la Guerra Civil. Aleshores tan sols hi havia hagut, i en dates recents també, pontons (ponts de barques). La ciutat vella s’estén en forma de tascó fins a posar-se paral·lela al riu amb el casc antic, d’origen musulmà, enfilant-se cap a la Suda (el castell), en un estat, fins i tot avui en dia, de degradació extrema. Abocat al riu es troba el Palau Episcopal, un edifici gòtic de la categoria del Palau de la Generalitat, un terç més petit que aquell. L’edifici supera de carrer, en qualitat arquitectònica, seus episcopals tan importants com Vic o Solsona. A l’altra banda d’un carrer estret, paral·lel al riu, i ja clavada a la falda del pujol, hi ha la catedral, també gòtica, de tres naus.

Com bona part del gòtic mediterrani s’emplaça adossada a altres edificacions, envoltada, sempre, de carrers estrets als que s’obren portes massa grans per la tensió generada per una caixa urbana tan petita: paradigmes arquitectònics bellíssims.

És impossible circuitar-la sense allunyar-s’hi molt per la seva part sud, ja que ha quedat incorporada a una illa d’habitatges. A l’interior la catedral presenta un particularitat gairebé única: l’absis té dues giroles, la segona girola apareix com a resultat de no construir les capelles laterals que haurien de servir a la primera: es perden espais de culte i es guanya en qualitat espacial. Aquest recurs ja va ser usat pels mateixos Arquitecturia al centre cívic del mercat de Ferreries quan varen enderrocar les parades existents (el propi Josep Camps en deia “Capelletes “ no sé si conscientment o no) per crear un deambulatori que fàcilment es pot equiparar a aquesta segona girola: Tot queda lligat.

En secció la catedral va quedar clavada a mitja pendent, sobre elevada respecte del carrer d’accés i accessible mitjançat una escalinata bastant mediocre que ara ha estat enderrocada per fer-ne una de pitjor, la qual forma par d’un pla urbanístic insensat que pretén obrir la catedral al riu, enderrocant un bon tros de l’illa de cases que hi ha al carrer davanter, creant un nou paradigma urbanístic pseudohistòric que confondrà encara més els suposats turistes culturals que vulguin visitar el lloc (que d’altra banda val molt la pena de ser visitat).

A la part posterior se va produir un maremàgnum urbanístic de marca major: la ciutat seguia pujant i la diferència topogràfica entre l’interior, a cota de l’entrada, i l’exterior de l’absis, a cota del pujol, es va resoldre usant el mur de tancament de l’absis (un potentíssim mur de pedra que fàcilment pot tenir més d’un metre de gruix) com a mur de contenció. Es va seguir guanyant alçada produint un sistema de rampes fins a connectar amb el pendent final que connectaria la part inferior de la ciutat amb el barri de la Suda. Mai es va pretendre que aquest sistema produís espaialitat i, fins la intervenció dels Arquitecturia el lloc era simplement un lumpen aparcament de vehicles on cotxes i vianants negociaven un espai insalubre sense el més mínim rastre d’identitat.
dibuix que em van enviar des d'Arquitecturia com a guia per redactar l'article: analitzar els cotxes i la seva disposició (que coincidia amb la realitat) és interessant.

Analitzant el (divertit) dibuix d’estat previ dels Arquitecturia: una sèrie de cotxes dibuixats sense solta ni volta, obviant fins i tot uns graons allà dibuixats. Algun d’ells tindria dificultat per sortir i la bona majoria haurien de maniobrar molt per aparcar. El dibuix és exacte. Recordo el lloc perquè conec la ciutat de fa temps.

La pròpia manera de dibuixar els vehicles suggereix també moviment: un pas incessant de vehicles girant la part exterior de l’absis, vianants passant entre ells.

Dos rampes considerables enfilant-se cap a una sèrie de carrers situats molts metres sobre el nostre cap: sis, set, deu. Terrasses, graons. La ciutat mirant per sobre d’ella mateixa. La coberta de la catedral com una de les seves façanes més importants. Algunes de les traces coincideixen amb la muralla de la medina: però això no es sabria fins més tard.

El projecte, és, exactament, el que sempre hi hauria hagut d’haver allà. Com Tortosa: Collage de referències raspallades amb un criteri que els atorga una autonomia formal plena. No juxtaposades, no maclades: foses, apilotonades, cuites, deixades reposar. Probablement tota la bona arquitectura sigui això.

L’origen: carregar-se un carrer. Per què serveix si es pot substituir per una escala? De sobte les façanes oest i el mur de contenció nord formen per si sols un espai íntegre. Un terraplè salva i organitza les diferències topogràfiques entre la plaça i els murs posteriors.

Excavar: Trobar el límit del fonament de la catedral. L’absis deixa de ser, per fi, un mur de contenció. Apareixen els seus fonaments-sòcol de bona pedra massissa.
fotomuntatge: Arquitecturia
La resultant: un pla lleugerament inclinat amb uns límits en forma de tassa que embolcalla, que subratlla l’absis exteriorment. Aquest pla es treballa com una plataforma de formigó que porta la seva pròpia llum , un pla d’activitat on mirar i ser vist: un teatre. Un escenari que eventualment negocia la seva entrega amb les preexistències del lloc, el carrer a nord, el portal a sud. El terraplè el limita i l’embolcalla. Fabulós: no toca l’absis. Si ho fes recordaria el caràcter de mur de contenció que tenia antany. Explicació: abans les coses funcionaven. Sense més. Una paret gruixuda de pedra aguanta el terreny. Màxim se li cola una mica d’aigua que els tècnics de la catedral eixugaran. La prova del seu funcionament és molt simple: no ha caigut. Ara tot s’ha de justificar. Apareixen els detalls constructius, els càlculs, les provetes. La burocràcia nega la vida, la condemna a un buit legal sense sentit. La solució és molt elegant. Potser perquè tocava. Potser per madura: les solucions constructives del passat no tenen sentit aquí, i l’equip d’arquitectes ho ha posat de manifest. Però, i quan sí?

Anem al terraplè: salva molts metres. A la part superior un carrer que és una pura escalinata i les cases dipositades sobre-el-mur-de-contenció-que-potser-sigui-una-muralla esperen. I, senzillament, s’hi arriba mitjançant una escala. Però no pot ser qualsevol escala. Què tal la de la Biblioteca Laurenziana? Mireu les fotos.
Michellangello Buonarotti: Biblioteca Laurenziana, escala d'accés.
La resta: no hi ha teatre sense grades. Els grecs ja ho sabien. Bé, els grecs i Shakespeare, aquell fabulós dramaturg xinès. El Globe (com el Corral de Comedias d’Almagro) és, abans que res, plaça, situació urbana que permet que una sèrie de gent es miri un drama. O una tragèdia o una comèdia, les úniques formes possibles de teatre popular (més detalls, la Poètica d’Aristòtil). Per tant, Grècia pel teatre com accident geogràfic, Lope de Vega, Shakespeare, Marlowe, Calderón de la Barca (tots ells fabulosos dramaturgs xinesos) i el renaixement com a teatre popular, de carrer. La decisió ja està presa.


accés sud a la plaça: portal de la ciutat, boca escènica, teatre.
Les grades no es tanquen. No són concèntriques a l’absis, sinó que centrifuguen l’espai i se l’emporten cap a la ciutat, cap al riu. Cap al sud (en contacte amb el portal) es transformen, plegant-se, en l’escala Laurenziana. Sobre el mur de contenció nord, una sèrie d’exercicis formals de formigó permeten crear alguna cosa semblant a una escala, molt còmoda de pujar, que culmina a la seva part superior amb una escala més convencional que salva la diferència topogràfica que no s’ha pogut resoldre amb les grades. Addicionalment, aquest salt permet disposar un element clau pel control de l’espai: un monyó de formigó, barreja abstracta entre bàcul curt i torre de control, on disposar focus per il·luminar l’espai, únic punt de llum dissenyat com a tal a l’espai.
foto: Pedro Pegenaute

La plaça s’ha dissenyat només amb dos materials: formigó i acer. La pràctica totalitat de l’acer visible és en forma de xapes de 10mm de gruix que formen els desaigües (òbviament antivandàlics) i les serralleries, fanal incorporat al bàcul de formigó inclòs. També s’embeu al formigó per a realitzar juntes. Construir un paviment de formigó és sempre complicat per les fissuracions. Aquí, això s’ha resolt donant al paviment el mateix mòdul que una llosa de pedra, uns 40 cm aproximadament per una llargària lleugerament superior. Per a fer-ho es va replantejar una malla de xapes de 10 cm posades de cantell que va replantejar el topògraf per punts per formar la pendent del paviment. A cada mòdul s’hi ha embegut una làmpada LED iGuzzini, de manera que la il·luminació de l’espai es produeix pel propi paviment. No hi ha mobiliari urbà a tota la plaça. Qualsevol cosa que es necessiti està encastada a l’arquitectura. Faig servir aquesta paraula perquè, de fet, qualsevol altre espai urbà ben resolt amb mobles de catàleg també estarà ben integrat. S’ha de dir que se’n troben pocs de ben resolts, d’aquests tipus d’espais, a Catalunya, darrerament. Però n’hi ha.
planta constructiva

El dibuix del paviment s’usa per reforçar el caràcter dinàmic de l’espai: les línies longitudinals es replantegen corbes, concèntriques a les giroles. Les línies transversals es disposen deformades un mòdul estrany, que coincideix amb l’amplada de la làmpada LED, un quadrat perfecte.

Aquest sistema desaigua cap a l’absis de la catedral, on la reixa que el protegeix entrega el conjunt amb el seu fonament descobert. D’aquesta manera, el formigó no s’entrega contra la plaça sinó contra metall, i apareix un coixí entre dos materials massa semblants.

El formigó dels murs de contenció i el de les grades s’ha treballat, en algunes parts, en massa, sense armar. Està íntegrament tenyit d’un color ocre apagat, terrós, mat, que l’equipara amb la pedra de la catedral. La seva textura és llisa, però, a alguns llocs, com a les contrapetges de les grades, s’ha encofrat amb canyes de riu disposades verticalment, que li donen una textura rugosa, fosca, com si fos abuixardat. La poca serralleria que hi ha a la plaça és d’una factura impecable, elegant: val la pena recrear-se als detalls constructius, bellíssims, que donen una aparença fràgil a unes xapes tan robustes que a molts projectes caurien en la tosquedat.

Tota la plaça respira un classicisme culte, gens impostat: les referències queden esmorteïdes, difuminades; el projecte les integra i mana per sobre de totes.

Tot això reforça el paper que aquesta plaça s’ha atorgat d’una manera molt subtil: el de condensador social. La plaça (un lloc nou on abans no hi havia res) pretén contribuir a la transformació del barri vell de Tortosa, que, associada a la degradació urbanística, té una bossa important de marginalitat. Va arribar a ser realment insegur passejar-s’hi, i recordo, no fa massa anys, caminar per carrers situats a pocs metres d’aquesta plaça poblats per edificis totalment enrunats, fins i tot parcialment enfonsats, on encara hi havia gent vivint. Fa pocs anys vaig quedar segon al concurs de rehabilitació de la casa Grego, una de les obres majors de Pau Mongió, ubicada a uns cinquanta metres de la plaça. El guanyador no ha construït res, i es conserven els mateixos assentaments diferencials. Es poden posar els dits dins els forats de bala oberts a la Guerra Civil. La tribuna, coquetona, modesta, de fusta de la cantonada ha perdut tots els vidres. Estic preocupat.

Contra això, Arquitecturia ha oposat un teatre ben construït. El millor exemple per entendre la creació del lloc és una pregunta que en Josep m’explicava que es van fer a l’estudi: “i on posem el mim?” I sí: s’hi han fet representacions teatrals. La plaça vol integrar. Vol tractar tothom igual, i està construïda amb la mateixa voluntat que si fos al centre de Venècia.

Arquitecturia va negociar amb iGuzzini un contracte de manteniment i substitució de les làmpades LED del paviment trencades: no pots renunciar a elles per la seva ubicació. Sense demagògies ni estridències, això és un bon exemple d’arquitectura educativa.
foto: Pedro Pegenaute

foto: Pedro Pegenaute

Gràcies a Josep camps, el personal d'Arquitecturia i a Pedro Pegenaute per cedir les fotos. Els plànols són d'Arquitecturia i la resta de fotos sense signar són de Jaume Prat. 

web arquitecturia: www.arquitecturia.net
web Pedro Pegenaute: www.pedropegenaute.es


dilluns, 10 de gener de 2011

Visitant alguns Fisacs


(Fotos dels tres edificis de Fisac en color i b/n: Jaume Prat. La resta d'imatges estan tretes d'internet.)


El passat 14 de desembre vaig anar a Madrid. Feia dies que ho havia de fer per temes més o menys relacionats amb l’arquitectura i una possible tesi doctoral que no acaba d’arrencar, i no ho vaig posposar més perquè Madrid sempre és un plaer i perquè els arquitectes José María Sánchez i Iñaqui Carnicero, professors de l’ETSAM, van tenir a bé convidar-me a la seva classe per tal de corregir els seus alumnes abans que entreguessin el projecte final de semestre. La classe em va posar de bon humor.
Sempre arribo als llocs amb temps. Més si aquest lloc és Madrid. Més si tinc oportunitat de fer un bon esmorzar i, abans o després, visitar qualsevol edifici que m’interessi. En aquest cas vaig decidir perdre’m pel Viso, aquesta colònia d’habitatges unifamiliars que un madrileny, Rafael Bergamín, i un català, Eduard Ferrés i Puig, van parir plegats, poc abans de la Guerra Civil, al nord del barri de Salamanca, relativament a prop d’on ara s’aixeca el Santiago Bernabéu, a l’est de la Castellana. Potser Madrid no va tenir mai modernisme, però, decididament, el seu noucentisme excel·leix més que el nostre i va marcar el teixit de la ciutat. En aquest cas: delicioses casetes unifamiliars on ara viuen la Infanta Elena i cia (no comment) i on tenen l’estudi arquitectes com Moneo o Navarro Baldeweg. Cases coquetones entre massa tràfic. Racionalisme incipient que, actualment, segueix impressionant. Equipaments convivint amb elles tals com edificis governamentals als seus límits, alguna residència militar, algun cole pijo i, sobretot, al seu límit sud, format per la Colina de los Chopos, la Residencia de Estudiantes i el CSIC: les joies de la corona. La Residencia de Estudiantes té la virtud de posar-me sempre de bon humor: hi vaig i sento les passes de Buñuel, de Dalí, d’Unamuno, Falla o Ortega, i de tants altres que hi van viure. M’adono que vesteixo semblant a els estudiants que s’hi allotgen, i el meu ipod em dona el mateix aire absent que ells: sembla que sàpiga on vaig.
Vaig viatjar allà a la recerca de la cantonada (obliqua com moltes de la capital) entre Joaquín Costa i Velázquez: la seu de l’Institut de Microbiologia del CSIC, bastit a la dècada dels 50 per Miguel Fisac, que sabia recentment restaurat. Ja ho diu el seu nom: immobles. Allà era, òptimament conservat i llest perquè en fes fotografies. Fins i tot el segurata em va deixar accedir al pati interior a fer de les meves. Llàstima de l’hora: l’edifici s’ha de fotografiar de tardes i jo volia anar a l’ETSAM d’horeta per tal de devorar un espantós mixto: sort que els que serveixen als bars del carrer són bastant millors; pegues dels serveis subvencionats. Quan estava fent les fotos vaig girar el cap: rere meu va aparèixer, com per art de màgia, la capella del CSIC, obra del mateix arquitecte, que ignorava que estigués en contacte visual amb l’edifici que volia estudiar. Prèviament m’havia trobat, casualment, amb el Centre de Documentació del Patronat Juan de la Cierva, del mateix arquitecte. Rere seu, un altre institut del CSIC, del de Química. A la vista de l’església, la torre que va bastir pels mateixos promotors, entremig d’altres edificis de l’arquitecte dels qeu parlaré algun dia. Tenia, davant meu, una sèrie d’edificis bastits per l’arquitecte a diverses èpoques, tots ells interessants: la seva opera prima, una de les seves obres majors, un edifici clàssic, la torre, els dos altres instituts. Què treure’n? Vaig fotografiar-los amb cura (ho sento: vaig haver de deixar la càmera reflex a casa, coses del pes, i es nota) i provar de relacionar-los. Aquest n’és el resultat.


1.  Carrer Velázquez/ Institut de Microbiologia
2.  Carrer Serrano/ Església del CSIC
3.  Carrer Joaquín Costa/ Centre de Documentació
4.  Institut de Química del CSIC
5.  Torre del CSIC
6.  La Residencia de Estudiantes
(ressaltats en blanc i negre, altres edificis de l’arquitecte)


Precisió constructiva:

Fisac construïa bé. Molt bé. En articles anteriors he visitat edificis seus saquejats per una allau, o deixats de la ma de déu oblidats a una ciutat amb massa patrimoni arquitectònic modern, com Vitòria, una ciutat que encara no es creu el seu present i s’entesta a viure de cascs antics i Ajuries Eneas entre Peñas Gancheguis, Fisacs, Moneos, Coderchs, Bayons, AbalosHerreros, Mangados. Edificis que, invariablement, aguantaven bé. O millor. Aquesta fe en la construcció, aquesta professionalitat, aquest domini de qualsevol tècnica que emprava, és transversal a totes les seves èpoques i a tota la seva obra. Fisac dominava el totxo, el formigó en massa, el formigó prefabricat. Els murs de càrrega i els pilars. Dominava, en suma, qualsevol element constructiu sobre el que reflexionés: reflexions des de l’arrel, capacitat de transformar-los i, per deformació, crear una cosa que-no-és-el-del-principi-sense-que-però-deixi-de-ser-ho. I ho feia de manera virtuosa.

L’església del CSIC: el seu primer projecte construït, en plena autarquia: indigència cultural, absència de materials bàsics, com el ferro, propietat de l’exèrcit (com la resta de metalls), un país deprimit, comissaris polítics... L’encàrrec no era cap perla: aquella part del Viso és anomenada “la Colina de los Chopos”, que queda limitada a l’est pel carrer de Serrano, on s’aboca l’església, i té un límit més difós, més natural, a oest, on s’ajunta amb els darreres d’edificis enormes que donen gairebé a la Castellana. La parcel·la té vàries hectàrees, prèviament contenia la Residencia de Estudiantes i, després de la guerra, va ser cedida, gairebé íntegrament, al CSIC. Fisac hi construirà des de 1942 (any de la capella) fins a 1959, i hi bastirà sis edificis, dels quals només vaig ocupar-me’n de dos. L’estil de tot ells, excepte del darrer, és aquest classicisme italianitzant, feixista, populista, fàcilment comprensible per aquest “generalísimo” amb esperit de subaltern que va esgotar totes les seves aspiracions culturals escrivint el guió de “Raza”. No obstant, els edificis, a segon cop de vista, excel·leixen per l’exactitud de les seves propostes, per la qualitat de la seva construcció, per la radicalitat del seu plantejament. L’església: òbviament un boicot. Els arquitectes Arniches i Domínguez havien projectat l’auditori que el CSIC necessitava abans que res. El projecte es va parar, després que aquests haguessin aconseguit aixecar tres metres de mur de maó massís, de dos astes (uns 60 cm), probablement. Portants. Fisac els recull i els puja, tal qual, convertint l’auditori en una església. Els deixa vistos a l’exterior i enguixats a l’interior. Pedra al terra, probablement sense forjat sanitari. No cal. Mobiliari ben dissenyat. Pintures horroroses a les parets, totes elles ben conservades (cosa que vol dir que no hi ha humitats). Grans llums, salvades, encara, en el sentit de la crugia curta: voltes de maó de pla sense un gram de ferro. En tot l’edifici no n’hi haurà per l’estructura. A partir del Teologat dels Pares Dominics la girarà 90º i allà es quedarà fins al final de la seva vida. Com farà, més tard, Miralles.




L’Institut de Microbiologia: el canvi de paradigma. Una de les seves obres majors, per la que dissenyarà un tipus de maó específic que faran servir altres arquitectes insignes de l’època. Preocupat per la relació del tancament no portant amb les estructures porticades, Fisac criticarà els murs de maó de mitja asta (quinze centímetres aproximadament), monolítics, sense cambra d’aire, de maó massís enguixat interiorment, amb una pèssima resposta tèrmica, i proposarà, en canvi, un maó mecanitzat, buit, que pesa la meitat, trasdossat interiorment amb un supermaó de cinc centímetres amb fulla de suro o fibra de vidre intermèdia. I estem parlant dels anys 50. El full exterior de maó tenia un disseny específic, asimètric, amb una rebava que cobria la junta de morter i la feia inalterable al temps i a la intempèrie. Així, només es veia ceràmica. Ceràmica i prou. I els forjadets que la subjectaven: som a l’època del poc cantell i de l’absència de capes de compressió, del ferro dolç i dels experiments. La torre i les caixes d’escala, probablement semiportants, són de maó massís.



L’institut de Química. Com la torre, full exterior de formigó vist molt prim, d’uns deu o dotze centímetres, armat a una sola cara com era del seu gust, plegat sobre sí mateix, amb el forjat a una posició intermèdia i asimètrica entre el plec superior i l’inferior. La raó és molt senzilla: A sota, la caixa de persiana (enrotllable d’alumini), a sobre, espai pel radiador: gran part de la seva obra es resoldrà així. L’estructura pot ser a molts llocs. En aquest cas: entre vano i vano, pilastres exteriors trasdossades amb els baixants pluvials, afegits posteriorment, exteriors completament: fàcil de mantenir, ritme vertical poderós, línies d’ombres potents. El podrien haver acabat ahir.




El Centre de Documentació del Patronat Juan de la Cierva: façana completament plana, formigó in situ, modelatge de l’encofrat aparentment aleatori d’ampit a ampit. Gàrgola superior com a sobreeixidor d’emergència, tret característic de l’edifici al que se li ha confiat tot el seu aspecte. Una estructura inserta amb totes les de la llei, proteccions solars interiors, tan ben conservada com totes les anteriors.



Posició de la fusteria:

Fisac engreixarà i aprimarà les façanes a conveniència, sempre barallant-se amb les mateixes premisses: confort tèrmic, protecció solar, i aquell no sé què que identifica cada edifici, cada usuari, que prima les visions interiors, sensual, enigmàtic, poètic, inspirat. Només amb aquest tret, qualsevol dels seus edificis canvia, encara que sigui idèntic a l’anterior que ha construït. Disculpeu-me: no recordo com són les de l’església. Murs massissos de maó. Joventut. Serlianes a l’interior.
A l’Institut de Microbiologia, les fusteries surten fora del pla de façana. Aquest es composa pels maons especials que ha dissenyat, i és discontinu. Per davant, l’arquitecte disposa uns marcs l’alumini galvanitzat (que podrien no ser seus i ser el producte de la restauració: el que és segur és que li han respectat la posició de les fusteries, per tant, el que es pugui dir sobre ells serà anàleg al que es pogués dir de les originàriament dissenyades, sigui quin sigui el seu material). Aquest marc és, probablement, postís, o retòric, o fals, segons com es vulgui dir: en tot cas no és estanc. Així que, obligatòriament, ha d’aparèixer algun artifici posterior que impedeixi l’entrada d’aigua, artifici que, obligatòriament, funcionava. El marc ha de ser gruixut, molt gruixut interiorment, per tal d’emboquillar els dos envans i salvar les dues fulles eficaçment.



A l’institut de Química les fusteries formen el pla interior de la façana. Fora, una línia d’ombra. Fora, la persiana, la protecció solar. La façana plana ha girat com un mitjó i ha quedat (amb l’ajut del cel-ras i del pla virtual del radiador) a l’interior.



Al Centre de Documentació del Patronat Juan de la Cierva (aquell fatxa espantós) la façana és plana. Si és plana és plana. Plana per dins, plana per fora: les fusteries, enrasades al pla exterior, es porten la seva protecció solar embeguda. L’aïllament tèrmic trasdossarà l’interior enganxat a la façana, i tot plegat formarà la primera banda de l’edifici.



Finestres corregudes:

Tots els edificis estudiats la tenen, excepte l’església. Entenc per finestra correguda un pla de llum continu, horitzontal, obert a tot el llarg d’un mur o d’una façana. Sigui de la manera que sigui. Sigui amb el sistema constructiu que sigui. Vaig adonar-me d’això gràcies a l’escola Karl Johan, de Göteborg, obra d’Erik Gunnar Asplund, que sortia a un llibre que vaig robar a un arquitecte que no se’l mereixia i que conservo com una joia després d’haver-li malmès el folre durant la fuga. Aquesta escola és un edifici de murs portants, caracteritzat per una successió de finestres completament quadrades enrasades exteriorment entre vano i vano de maó massís, vanos de longitud més curta que les finestres que emmarquen, de manera que el resultat final és un domini del buit sobre el ple només a les franges de les finestres: les altres són massisses, sense més. Això es contraposa a les espantoses finestres-corregudes-que-no-ho-són que massa arquitectes col·loquen avui en dia, consistents en unificar fusteries i panys massissos diferenciats mitjançant una pintura o un canvi de material de les faixes massisses horitzontals: falsos. Asplund fa una finestra correguda, precisament, perquè no amaga el que és la paret. No la disfressa. I, amb aquest gest, algú altre va poder inventar-se la finestra correguda dels cinc punts. En fi: un sistema.

EG Asplund, Escola Karl Johann, Göteborg: finestres corregudes en murs portants a base de fer el matxó més petit que el buit.

E.G. Asplund, magatzems Bredenberg, Estocolm: finestres corregudes amb planta lliure

Rafael Moneo, habitatges a Àvila: Finestres corregudes a base de finestres verticals molt juntes retallades al mur.


La cúpula de l’església presenta una enfilada de petites finestres que l’il·luminen zenitalment: sí, Santa Sofia és una precursora de la finestra correguda.



A l’Institut de Microbiologia: escola Karl Johann de nou, a la Fisac.



A l’Institut de Química: les finestres queden interrompudes per l’estructura exterior, entre mòdul i mòdul, amb una crugia curteta que redueix al mínim les llums curtes i va bé per les llargues. Línies d’ombra. Finestres apaïsades i un domini absolut del buit sobre el ple a la seva banda horitzontal, per 25 a 1. De tota manera, capsetes. Ritme. Baixants, afegits a posteriori. Línies d’ombra. Pautes.



Al Centre de Documentació del Patronat Juan de la Cierva, Fisac treballa una finestra correguda perfecta: L’estructura queda a l’interior, les bandes de formigó son continues i la fusteria enrasada amb elles. Bandes terses sense ombra, perfectes. 



Textures:

Tot material té textura. Fins i tot el formigó amb cendra de Tadao Ando, polit, amb aquell tacte vellutat com de seda. Fins i tot la ceràmica muntada en sec, o els grans panells d’acer inoxidable tersos com miralls la tenen. Fisac juga conscientment amb elles al llarg de tota la seva vida, fins a l’extrem que les seves èpoques queden caracteritzades pel seu us. Comença amb maó. Revesteix tan poc com pot. Troba el formigó, que encofrarà primer amb fusta i després amb una làmina de polivinil que subjectarà de diferents maneres: amb llistons de fusta separats, amb filferros, amb cordes. Aquests motllos, sempre iguals, que produeixen cada cop una peça diferent i única, caracteritzaran la darrera fase de la seva obra. Tot això conviurà sempre amb d’altres materials que li agraden: els panys de pavés, els panys de paredat que, treballats amb més o menys morter, o armats, arriben a equiparar-se al formigó, la fusta, algun mur-cortina excepcional.. Al Viso no es troben panys de formigó emmotllats amb polivinil, o no el conec, però el catàleg de textures que es troba recorre tota la seva obra i permet fer-se una idea global del treball d’aquest arquitecte.


Fisac, seu editorial Dólar, 1976: formigó prefabricat encofrat amb polivinil, motllo únic que li permet obviar les fusteries.

 A l’Institut de Microbiologia: Maó. Maó de dos menes diferents: quan aquest és portant es treballa massís, en parets d’asta o asta i mitja. Les juntes de morter tenen gairebé un terç de l’amplada del propi maó, massís i estret. La percepció dels murs es fa, doncs, molt sensible a la distància: a prop, quan els podem tocar, és bast, agressiu, amb un punt salvatge. A mitja distància la paret vibra, les cantonades a penes es materialitzen, els petits forats apaïsats i profunds li donen un aspecte tosc però controlat. Si te la mires de lluny és homogènia, bruta, complexa, i marca a la perfecció el volum de l’edifici.
El seu maó especial canvia la junta emmorterada per una línia d’ombra. El seu plom no és vertical, sinó que està inclinat cap a dins (per tal de solapar-se millor i que l’aigua llisqui): el maó queda més net, més taronja, més brillant i la junta és gairebé negra. Les juntes verticals desapareixen i només es marca una successió de línies horitzontals cada pocs centímetres. De prop apareix una intensa vibració. De més lluny es marquen les bandes d’una manera molt potent. De lluny la paret vibra homogèniament, i l’escala del maó queda molt ben marcada en relació a les faixes massisses i els forjats.





L’església es treballa amb un maó massís petit, amb junta marcada, produint l’efecte que he explicat abans.
L’institut de Química Disposa en façana peces de formigó in situ o prefabricades en obra, corbes, de manera que els seus límits queden difuminats. El morter és de color gris clar, l’encofrat de fusta, taulons horitzontals més o menys ben col·locats, amb una junta que mai és perfecta. Això dona una certa aleatorietat que les difumina.



Al Centre de Documentació del Patronat Juan de la Cierva el formigó es treballa de manera anàloga a l’anterior, però en bandes perfectes horitzontals, ininterrompudes: rugositat contra la llisor del vidre pautat per les fusteries horitzontals.



La relació amb la ciutat:

Fisac no sembla sentir-se gaire còmode a Madrid, ni a la ciutat en particular. Molts dels seus edificis s’amaguen rere tanques més o menys ben treballades. D’altres, com la IBM del passeig de la Castellana, estan directament blindats: neguen el carrer. Els seus plans urbanístics estaran basats en la caseta i l’hortet, en el jardinet, en el nucli familiar aïllat dels veïns. Fins molts dels seus edificis d’habitatge especulatius es disposen de manera perpendicular al carrer, oberts contra espais de respecte sense tràfic a costa de perjudicar encara més uns barris sense cohesió social: res que no s’hagués inventat ja el Moviment Modern. A la Colina de los Chopos comença alineant l’església al carrer, gest heretat de l’auditori. De tota manera, la resta del programa i els altres sis edificis es mantindran amb aquesta alineació, i tot el pla urbanístic tindrà la directriu del carrer Serrano (nord-sud), disposant-se ordenadament i jugant amb preexistències com la pròpia Residencia de Estudiantes. Ja fora la Colina, dispersos pel Viso, es donen els altres solars: El solar de l’Institut de Microbiologia és molt complex, amb alineacions potents dictades pels carrers Joaquín Costa i Velázquez. Allà l’edifici serà una trinxera: forma una mançana i, a dins, hi crea un microcosmos, un jardí aïllat i separat del carrer pel propi edifici i per la secció, que el deixa uns metres més amunt. Els instituts agafen la directriu del carrer Joaquín Costa i l’exploten independentment de la seva posició, quedant sempre oblics respecte dels carrers a que s’entreguen. Les tanques es fan imprescindibles. Els accessos es produeixen per placetes, i només aquestes endollen els edificis amb el seu entorn, de manera puntual. Com si fossin salts quàntics. El Juan de la Cierva s’alinea, de nou, amb el carrer, però sense fer ciutat: és la tanca a qui es confia aquesta característica.

IBM, la Castellana: edifici-trinxera.





Algunes dels seus habitatges unifamiliars, com el seu, tindran patis privats. Jardins. Jardí significa, etimològicament, paradís en persa: sembla com si les finestres servissin més per il·luminar que per mirar.

Cada un d’aquests edificis mereixeria una anàlisi per separat. M’he deixat al tinter alguns trets rellevants que els relacionen amb altres obres dels arquitectes, o que els caracteritzen solets, o fins que formen, encara més, famílies entre ells: trets com les caixes d’escala, que ensenyen que Fisac tenia un edifici al cap que repetia incessantment. Trets com la cúpula de l’església, calcada de la de Santa Sofia d’Istanbul: si es fa pivotar la nau sobre ella mateixa tindrem altres esglésies de l’arquitecte, com la del Convent dels Dominics. Si la nau es deforma en ventall assimetritzant les dos parets tindrem Canfranc, Vitòria. Trets com les placetes d’accés, que tan sols he insinuat. No cal. La idea és adonar-se de com l’arquitecte es transformava, feia servir la quantitat d’encàrrecs que tenia per reflexionar sobre el pas del temps, de les tècniques constructives, per depurar-se, per provar experiments: per reeixir-ne alguns, per fracassar-ne d’altres. Per ser inconformista. Per ser arquitecte.


trets similars

plaça d'accés a l'Institut de Química


...i aquell no sé què. Aquell no sé què del que sempre parlava. Un no sé què que, insospitadament, va tenint relació d’edifici en edifici. Cada cop més deixat anar. Cada cop més domèstic, més econòmic, més automàtic i, alhora, tan inspirat com el primer no sé què més esforçat, més mecànic. Cada cop fent menys amb més. Fins a l’extrem que els usuaris ho noten i els darrers edificis (més blindats, més desconfiats, més esquemàtics) tindran una domesticitat de la que estaran mancats els primers: deixar-se anar i ser, a la fi, tu mateix.