dijous, 23 de desembre de 2010

“Venim de l’obscè i anem cap al macabre”: 10 llibres que val la pena llegir.


-Bouvard y Pécuchet (Gustave Flaubert. Ed. Enciclopèdia Catalana, col. A Tot Vent)

     És el llibre més complex de Flaubert, i que va treballar més temps: als inicis de la seva carrera ja parlava d’ell, i va estar escrivint-lo i reescrivint-lo tot el final de la seva vida; el va deixar inacabat. El que hi ha: dos oficinistes parisencs es jubilen als cinquanta anys, compren una casa al camp i es dediquen a tota una sèrie de disciplines que, fins al moment, els han estat totalment alienes: de la filosofia a la botànica, arquitectura, interpretació, literatura, religió. S’enamoren i es desenamoren. Es barallen i desbarallen amb els veïns, la seva vida no deixa indiferent ningú. Tan la seva actitud com la seva obstinació parlen de l’estupidesa humana. De l’inconformisme buit. Del sentit de la vida quan sents que no la has viscut fins tard.
El llibre és una sàtira cruel que, més que fer pensar, va directe al centre de les emocions i ens rebel·la contra la buidor d’algunes existències. El llibre és famós, també, per ser una de les principals influències de La Recerca del Temps Perdut, de Proust, i l’Ulysses, de Joyce.

-Milenio Carvalho (Manuel Vázquez Montalbán, ed. Planeta)
 
     (sense versió catalana)
     Vázquez Montalbán sempre havia volgut celebrar els vint-i-cinc anys de Pepe Carvalho fent-li donar la volta al món. Aquest és el llibre on això passa, i, casualment (o causalment) el testament de Pepe Carvalho, un home trencat després de l’episodi anterior de la sèrie, el Hombre de mi Vida. Que Carvalho i el seu Biscuter facin la volta al món és un gest estúpid. Tan que, de fet, Vázquez Montalbán va decidir convertir-los per l’ocasió en Bouvard i Pécuchet. El gest és absurd. L’actitud és absurda. El que veuen és absurd. I aquesta absurditat és viscuda per ells des del punt de vista d’un observador neutre, imparcial, allunyat de tot. La seva presència no influeix. No canvia. Tampoc aprendran gran cosa. Mentrestant la seva relació es defineix, es complexifica, es transforma i fins s’arriba, per moments, a invertir.
     Carvalho és, amb Holmes i Marlowe, el meu detectiu privat preferit. La seva sèrie és, però, la més arriscada literàriament de totes. Conan Doyle era un escriptor d’ofici, eficaç, sobri, amb un estil que ratllava sense caure-hi el fulletí. Marlowe és l’escriptor de l’economia: expeditiu, ràpid, directe com un cop de puny. A la seva literatura no hi sobra res, i és, precisament, aquesta cruesa el que transforma els seus llibres en literatura. En alta literatura. Emociona imaginar-lo davant la màquina d’escriure (llegiu Houellebecq per saber més de la relació entre la màquina d’escriure i la literatura) escrivint Adéu, Nena mentre la seva dona agonitzava, sublimant, abstraent i, d’una manera subtilíssima, convertint el llibre en un tendríssim acte d’amor cap a ella: només cal llegir el títol. Vázquez Montalbán és una altra cosa: escriptor excepcionalment dotat (segons Sergi Pàmies, un poeta que, de tant en tant, feia prosa), d’un estil sobri i econòmic que desborda un virtuosisme controlat que el converteix en barroc no tan per intenció com perquè, senzillament, ho podia fer. La seva saga té dos tipus de llibres: experiments literaris (com el primer llibre de la sèrie, Yo maté a Kennedy, adscrit al que ell anomenava “novel·les subnormals”) i novel·les negres a l’ús, de qualitat extraordinària, que, a més, radiografien la història local des de la mort de Franco fins pràcticament avui en dia. Milenio n’és un colofó digne, circumstancial (per la mort sobtada de l’escriptor), trist, que deixa en suspens la saga i l’emparenta, només per aquest gest, amb el Bouvard i Pécuchet tan estimat per l’escriptor.

-Les Benignes (Jonathan Littell, ed. Quaderns Crema)

     Jonathan Littell és un escriptor jove format a Nova York, resident a Barcelona i amb el francès com a llengua vehicular. Aquesta és la seva segona novel·la (no he aconseguit trobar, encara, la primera: a la que ho faci la devoro). Avís: aquest llibre és excepcionalment dur. La trama: la crònica, la història d’un coronel de les SS refugiat a França, on hi viu i prospera amagat, amb una impunitat total, que mai s’ha penedit del que ha fet. No ha lluitat mai a primera línia: és un buròcrata de saló, un gestor que només s’ha dedicat a una cosa en tota la guerra: l’extermini de persones. Neteges ètniques. Genocidis. Assassinats de masses. Tot treballat i descrit amb tranquil·litat, amb to de qui parla del seu ofici tot fent una cerveseta després de plegar de la feina, tranquil·lament recolzat a la barra d’un bar.
     El protagonista sap que se n’ha salvat pels pèls. La seva sensació és més de pròrroga que d’alleujament, i viu, com un paràsit el temps que li queda de vida. Treballa. Prospera. Es casa. Té fills. Els educa. Tot li rellisca mentre ell està submergit en un nihilisme total i absolut. Només reacciona quan recorda, amb nostàlgia, els seus dies de buròcrata assassí de masses. La seva vida personal està completament submergida en l’hipocresia: homosexual en un moment i unes circumstàncies en que no es podia dir, misantrop, egoista fins a límits desesperats. El llibre constitueix una reflexió descarnada, difícil, dolorosa, sobre l’existència humana, sobre la realització, sobre el sentit de la vida. El seu estil d’escriptura és virtuós, madur, molt allunyat del que hom esperaria d’un segon llibre. És llarguíssim: gairebé mil planes de descripcions minucioses, gairebé científiques. No en té prou explicant els seus crims: te’ls fa viure gairebé en temps real i amb càmera subjectiva, i saps perfectament què sent algú que acosta una lüger al bescoll d’algú que jau de genolls a terra completament desarmat i prem el gallet. Estremidor. Obscè. I, alhora, sublim.

-Poderes Terrenales (Anthony Burgess, ElAleph Editores)

     No en conec cap edició catalana. Potser la millor novel·la d’aquest mestre, conegut sobretot per una de les seves primeres novel·les: La Taronja Mecànica (títol maltraduït: l’original, A Clockwork Orange, seria, més aviat Una Taronja de Rellotgeria), portada al cinema en versió censurada a 1968 per Stanley Kubrick. Burgess: literat central del segle XX i una de les persones més poliglotes de les que es té notícia: anglès, francès, alemany, italià, espanyol, rus, xinès, japonès i jo què sé quants idiomes més. Fins i tot va inventar-ne un: el que parlaven els cavernícoles de la versió cinematogràfica que Jean-Jaques Annaud va filmar d’A la Recerca del Foc, extraordinària novel·la de l’escriptor francès Rosny. Burgess: músic, pintor. Creador de novel·les excepcionals. Tot el que he llegit d’ell excel·leix. Poderes Terrenales sigui, potser, amb permís de la Taronja... el meu llibre preferit de tots els que va escriure. És una novel·la tardana de, un cop més, gairebé mil planes, escrita sobre 1980. La trama: un escriptor semijubilat, homosexual militant, milionari bohemi, que viu exiliat de la seva Gran Bretanya natal (personatge inspirat, sembla ser, en Somerset Vaughan), és pregat d’intervenir com a testimoni d’un miracle al procés de beatificació del darrer Papa, acabat de morir. Abans que ho fos eren amics. Després s’han distanciat. El final, inesperat, dona, en tres planes, la volta a les altres nou-centes noranta-set.
     Burgess escriu com un virtuós que no ho vol ser. Exigeix el lector, se’n fot d’ell, li fa viure viatges iniciàtics que no porten enlloc, l’estimula, el tortura, el mima, hi juga. Burgess. El vell cabró trapella. Burgess. El que no va voler el Nobel. Burgess: conèixer-lo és estimar-lo. I crea addicció.

-Incerta Glòria (Joan Sales, ed.62, col. Les millors obres de la Literatura Catalana, 37)

     La gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. I, òbviament, una de les novel·les fonamentals sobre la Guerra Civil en qualsevol idioma. Incerta Glòria és la novel·lització d’un dels textos centrals de Joan sales, les Cartes a Màrius Torres. La prosa del llibre és bellíssima, virtuosa, rica en lèxic, àgil, atmosfèrica. La trama es desenvolupa en dos plànols temporals diferents: plena Guerra Civil, a un front adormit de l’Aragó, i la immediata postguerra, on els supervivents es troben i reconeixen. Una de les claus del llibre és un dels personatges literaris més potents que conec: en Soleràs, el millor amic del protagonista. Republicà, ateu, dotat d’un sentit moral profundíssim que reflexa un món interior absolutament propi, canviarà de bàndol quan està clar qui guanyarà la guerra només per perdre-la ell mateix. Les seves reflexions filosòfiques profundes, el seu existencialisme, la seva vitalitat desordenada, són el motor del llibre, per sobre d’un rosari de personatges potentíssim, ben definit i millor explicat. Incerta Glòria és, per tot això, un dels textos més importants mai escrits en català.
     Joan Sales va ser, a més, el pare d’en Pepe, el poeta que hem conegut abans gràcies a les versions que Albert Pla va fer dels seus poemes a Cançons d’Amor i Droga. La relació entre els dos no podia ser fàcil, però el que deuria consolar el seu pare és que el seu fill tenia molt de Soleràs.

-El Tercer Reich (Roberto Bolaño, ed. Anagrama)

     (Sense versió catalana)
     La meva ignorància de l’actualitat, les meves poques ànsies de seguir novetats o d’estar al dia, em van jugar una mala passada, que després es va convertir en la sorpresa literària més gran de la meva vida, a l’hora de conèixer Roberto Bolaño. Per casa circulava una còpia dels Detectives Salvajes, publicada també per Anagrama, on, a la contraportada, es llegia que aquesta era la novel·la que Borges hauria volgut escriure. Sí, home, i què més. Un dia, amb ànim de destrossar aquesta fantasmada, vaig obrir-lo pensant que el deixaria abans d’enllestir el primer capítol. A les quatre planes vaig aconseguir, per fi, respirar. Vaig apartar la vista del llibre pensant “merda: és veritat”. Efectivament. Bolaño és un dels escriptors centrals en llengua espanyola, a l’alçada del propi Borges, de Cortázar, de Benet, de Cela i de pocs més. Bolaño és, indubtablement, un dels escriptors centrals a la literatura universal del segle XX. Ras i curt.
     El llibre va ser escrit a 1989 i publicat pòstumament pels vols del Sant Jordi passat. Discrepo dels que allunyen el llibre de les seves obres mestres (2666 per molts crítics, però el llibre no em fa oblidar els seus Detectives Salvajes, un dels dos o tres millors que he llegit en tota la meva vida). El ressenyo aquí no tan pels seus valors literaris, consubstancials a un monstre com va ser Bolaño, com pel que hi explica. La trama és hipnòtica: una parella alemanya va a una localitat de la costa catalana (Malgrat, potser?) a estiuejar a les darreries d’agost. Ella vol torrar-se al sol. Ell vol, també, una certa tranquil·litat per a preparar un article sobre el seu màxim hobby: un joc de guerra anomenat El Tercer Reich, que recrea la segona guerra mundial amb una precisió i uns detalls minuciosos, de cirurgià. El joc s’ocupa exclusivament de temes militars, i obvia completament tot l’ideari nazi i els fets paral·lels al propi desenvolupament de la guerra, que és el que la va caracteritzar més i marcar el canvi definitiu de paradigma. La fredor del protagonista ocupant-se sobre ell és total, i la seva consciència està molt neta respecte dels dilemes ètics que puguin acompanyar una partida en que hom pren els exèrcits de Hitler i aspira a fer-los conquerir el món. Fora de l’habitació apareixen una sèrie de personatges (la mestressa de l’hotel, personal del mateix, els amics alemanys i espanyols que van fent) que, lentament, acabaran confonent el joc amb el que hi passa fora. Es van succeint fets més o menys dramàtics. Les relacions i les personalitats dels protagonistes canvien, fins arribar a un desenllaç completament inesperat amb unes repercussions ètiques brutals. El narrador és el protagonista, que va escrivint, al final de cada dia, amb molta disciplina, un diari. Però no és un narrador omniscient. El present continu és el temps de la narració, i amb prou feines li dona temps per a reflexionar sobre les coses que van succeint. Tampoc tindrà temps de pensar en les que poden passar a un futur immediat o a mig termini.  

-Noches de cocaína (J.G. Ballard, ed, Minotauro)

     Pel que sé, no està traduït al català. El seu títol original anglès és Cocaine Nights. El llibre és, potser, el millor de l’etapa final d’aquest escriptor fascinant i, encara, molt poc conegut.
     Ballard és un ciutadà britànic (no sé si mort o agonitzant en aquests moments) nascut a Shanghai, on hi va viure fins al final de la Segona Guerra Mundial, quan va ser separat dels seus pares i tancat pels japonesos a un camp de concentració durant tot el conflicte. Les seves experiències allà són ben conegudes gràcies al seu únic llibre veritablement famós: L’imperi del Sol, dut al cine d’una manera brillant per un Spielberg que va aconseguir un dels seus millors títols, a part de descobrir aquest monstre anomenat Christian Bale. Després va exercir diversos oficis fins contactar tard amb la literatura. El seu primer llibre, The Drowned World, va ser publicat quan ja tenia més de 40 anys. The Drowned World defineix el que va ser, posteriorment, tota la seva carrera: la trama ens presenta un metge solitari que vaga per un món que ha tornat al triàsic en vint anys, a la recerca del seu inconscient biològic. El seu grau d’introspecció és tan bèstia que ja no en té prou amb indagar i arribar al fons del seu cervell: necessita fer-ho al fons del seu ADN. Necessita arribar a quan era dinosaure. A quan era ameba. La seva prosa és econòmica i, alhora, fascinant, hipnòtica. És un escriptor diferent.
     Noches de cocaína és una obra molt més madura, menys radical. L’escriptor no necessita recórrer a la ciència-ficció per a crear mons asfixiants, tancats, opressors: en té prou amb desplaçar-se a Marbella. La trama transcorre a una d’aquelles urbanitzacions que han crescut a la perifèria de la ciutat, exclusives per britànics, on l’excepció les trobar algú que parli castellà, un món trasplantat, ni d’aquí ni d’allà. Un món sòrdid, tancat. Un món de jubilats que han penjat el cartell
happily ever after a les seves llars i a la seva vida. Un món d’avorriment existencial. El protagonista s’adona que aquest avorriment, aquesta abúlia, aquest tedi, poden fer que tot el negoci falli. I, per tant, hi ha tota una sèrie d’individus que lluiten contra això. El llibre, escrit en l’estil al·lucinat característic de Ballard, que funciona fent-nos baixar al cor de la trama en espiral, constitueix una de les reflexions més lúcides que conec sobre el moment i la manera de viure pre-crisi.

-La inspiración y el estilo (Juan Benet, ed. Alfaguara)

     (Sense versió catalana)
     La bíblia, textualment. Juan Benet, escriptor, com a mínim, a l’alçada d’un Cela, enginyer de ponts i camins de professió, amb estudi obert que va mantenir tota la seva vida, lector voraç, amant de la literatura. Juan Benet, amb la distància suficient vers la seva passió com per, tot i estar-hi plenament submergit, ser capaç de mirar-se-la amb perspectiva. Juan Benet, dotat d’un temperament analític que li feia saber exactament el per què i el com escrivia. I ser capaç d’explicar-ho. D’explicar-s’ho, primerament. I de fer-ho entenedor als altres.
     El llibre, un assaig, recorre les seves passions literàries(Poe, Conrad, Faulkner, Shakespeare, Cervantes) i explica per què escrivien com escrivien. Abans que res és un elogi de l’ofici i, a través d’ell, de l’estil, els dos puntals que basteixen l’estructura que suporta una obra inspirada. Benet aprofitarà, també, per rebatre amb molta tendresa el text que Poe va escriure sobre la composició del seu bellíssim the Raven, el seu poema més conegut, i oferir una explicació alternativa sobre per què és com és prou més convincent que la del propi Poe.
     Addicionalment: llegiu-vos el llibre i gaudiu-lo. Quan hagueu acabat, si sou arquitectes, substituïu la paraula “literatura” per “arquitectura” allà on la trobeu, penseu en obres que us agradin d’algun dels vostres mestres i tindreu un dels millors llibres d’arquitectura mai escrits.

-El que hem menjat (Josep Pla, ed. Destino)

(òbviament el llibre també es troba a les seves obres completes. Qui tingui temps per llegir-les i pasta per comprar-les farà santament. Igualment es troben a moltes biblioteques públiques, a part de ser l’ornamentació bàsica del despatx de qualsevol conseller)

     Pla sempre serà un dels meus escriptors preferits, sobretot per la seva ànima de hooligan amagada rere la façana d’escriptor noucentista màximament assenyat. Constitueix, potser, l’escriptor central dels darrers setanta o vuitanta anys en llengua catalana: el seu lèxic, la seva facilitat d’escriptura, el seu volum increïble d’obra, el no saber distingir entre gèneres (tan literatura és un article seu aparegut a un diari, com, posem per cas, les Cròniques Parlamentàries pagades per Cambó per socavar la República als anys 30 com les seves novel·les o els seus llibres de viatges o qualsevol cosa que no siguin els seus poemes, que són espantosos), la depuració extrema de la seva prosa el fan un paio diferent. Únic.
     El seu alfa i el seu omega són dos llibres germans: El Quadern Gris i El que hem menjat. El Quadern Gris té aquesta cosa fabulosa de ser un llibre trampós que tan m’agrada. Teòricament són els seus diaris de quan tenia poc més de vint anys explicant la seva baixada a Barcelona, i acabant amb la seva contractació per un diari (no n’estic segur, però diria que era La Publicitat) que el va enviar de corresponsal a Rússia (experiència recollida, òbviament, al seu Viatge a Rússia). A la pràctica el llibre va ser reescrit íntegrament als seus setanta anys, així que no cal frustra-se si heu passat aquella edat i no sou capaços d’escriure a un nivell que deixa petit el que tenen molts premis Nobel.
     Respecte de El Que Hem Menjat: poc més queda a dir del llibre que el seu títol. És, precisament, exactament, això: un elogi dels ingredients, de les maneres de fer, de cuina de la seva infantesa (molta de la qual es mantenia a la seva maduresa i que és la que ara recuperen els restaurants de nivell tan de la zona com de la resta de Catalunya). Opinions singulars, enteses, divertides: es queixa del marisc. Diu que la seva única virtut és que és fàcil de pelar. Prefereix el corball, segons ell, el millor peix del Mediterrani. Ja som dos a creure-ho (per més detalls, restaurant l’Empordà de Figueres o l’Arcada a Palamós, per posar bons exemples). Parla dels estofats. Parla del Niu (per qui no sigui empordanès: el niu és un guisat de tripa de bacallà, tord, peixopalo, i no sé què més sobre un sofregit de ceba confitada que té una elaboració de més de dotze hores). Parla de les anxoves confitades. Dels rostits. Del vi. Del cafè. (i del cafè descafeïnat) No és un receptari. No és un costumari. No és un llibre exactament nostàlgic (sobretot tenint, avui en dia, Hispànies, Bullis (encara que els ampliï en Ruiz-Geli), Racons de Can Faves, Lluçanesos, Arcades i tants d’altres que ho fan bé i no són tan coneguts). És un recordatori d’una manera de viure. Una reivindicació de la nostra terra, d’uns ingredients, d’una manera de viure les estacions, de relacionar-se amb el pròxim a través del menjar, de les sobretaules, de les converses. En fi, un dels llibres més bells de Pla.

-Proyecto Nocilla (Agustín Fernández Mallo)

Sense versió catalana. Aquesta ressenya correspon a una trilogia formada per tres llibres:

-Nocilla Dream (Candaya)
-Nocilla Experience
-Nocilla Lab (tots dos d’Alfaguara)

     Fernández Mallo té una cosa en comú amb Benet: no és un literat a temps complert. Físic de formació, treballa a un hospital de Mallorca i, a les seves estones lliures, escriu. Està succeint ara mateix: tan és així que Fernández Mallo té un blog molt recomanable, el hombre que salió de la tarta.
     El Proyecto Nocilla: pren l’afirmació de Borges que deia que un llibre hauria de tenir un vuitanta per cent de coses usades i un vint per cent de novetat literalment i tens aquesta trilogia. Està escrit, tot ell, com un collage literari. Referències al cine, als blogs, a altres llibres, a manuals d’instruccions, a lletres de cançons. El tema de la trilogia és el desert. La soledat. Les experiències humanes. Genèricament tampoc sabria definir massa bé què és. Teòricament una novel·la. Amb tota seguretat, un collage. I, per a mi, una poesia. Una poesia en tres toms, llarga, densa, diferent. Fernández Mallo és un escriptor que controla, sobretot, el ritme narratiu i fa amb ell el que vol. Fraseja bé, sí. Té lèxic, sí. Té cultura, sí. Però sobretot té ritme. Pren el lector d’on vulgui i el submergeix des del primer instant, com pugui passar quan hom comença a escoltar un bon disc d’aquells amb arrancades memorables. Després t’abandones i, simplement, gaudeixes. Per la seva edat (té menys de quaranta-cinc anys) i el que ha fet fins ara, Fernández Mallo és un dels escriptors que més il·lusió em fa de tots els que conec. Saber d’ell és un veritable regal.

(Bon nadal)

dimecres, 22 de desembre de 2010

“Keeping things clean doesn’t change anything”: 10 discos que val la pena escoltar

-Espòntex Simfonia (Pascal Comelade, 2006)

     Pascal Comelade és desesperant: deu haver tret cinquanta discos oficials i no n’hi ha cap que es pugui categoritzar per sota de l’obra mestra. Des del seu primer Détail Monochrome, enregistrat (sí) en mono, fins ara, el seu univers sonor només es pot descriure com a genial: versionador imprescindible, relector de Camarón, de the Modern Lovers, dels Stones, de the Kinks, the Clash, Sisa, Ovidi Montllor i cinquanta més, compositor brillant que torna i retorna constantment als seus propis temes versionant-los, també, incessantment, fins a l’extrem que cap d’ells té versió canònica. Comelade no s’està quiet. L’elecció d’aquest disc és gairebé arbitrària: una portada kistch, els seus instruments de joguina de sempre, músiques per la versió teatral de la Plaça del Diamant (si us plau, llegiu-vos la novel·la) i per un ballet de Cesc Gelabert. Inclou, també, una versió interpretada per la cobla Tres Vents de la seva Sardana dels Desemparats, un dels seus temes més bells.

-Back to Black (Amy Winehouse, 2009)

     Potser sigui el millor disc de soul enregistrat a les darreres dècades. Amy Winehouse és una cantant d’un talent i unes dots interpretatives excepcionals. Ara la cosa pinta malament: el crack i el tabac li han provocat un emfisema pulmonar que li ha desgraciat la veu irreversiblement. Si segueix cantant haurà de ser d’una altra manera. Composa les seves pròpies cançons, amb unes lletres nihilistes que es recreen en els seus excessos.

-Grinderman ii (Grinderman, 2010)

     El darrer disc del darrer grup que ha fundat Nick Cave, una abstracció de the Bad Seeds on, sobretot, hi brilla un Warren Ellis convertit de fa anys en la seva ma dreta. Completen el grup el baixista Martyn P. Casey i el baterista Jim Sclavunos. Crus, directes, virtuosos, un punt punks. El disc té un so duríssim, rabiós. No us deixeu enganyar per l’ordinal: com a mínim està a l’alçada del primer, si no el supera.

-Rock n’Roll With the Modern Lovers (The Modern Lovers, 1977)

     El segon disc del grup, el primer controlat directament per ells després d’haver caigut a les urpes de John Cale, que els va produir el primer (amb el mateix títol del grup). The Modern Lovers tenen molta història: el seu any de fundació és 1968, i el seu alma mater Jonathan Richman, un dels espectadors dels concerts de the Velvet Undergroud (el grup de grups: es diu que qualsevol que va veure un dels seus concerts va fundar la seva pròpia banda). A Richman li diuen “el Padrí del Punk”, i va començar a cantar en aquest estil abans que els Ramones, abans que the Sex Pistols (que van fer una versió delirant, caòtica, del seu Roadrunner). De 1968 a 1974 el grup no enregistra, i, quan ho van fer, els va produir un John Cale pre-Patti Smith (va produir el seu Horses un any més tard), que va simultanejar-los amb el seu espectacular The Accademy in Peril, un dels seus millors discs, amb portada (l´única que li va fer) d’Andy Warhol. The Modern Lovers va passar desapercebut per ser massa punk tres anys abans de Never Mind the Bollocks i quatre massa tard per haver coincidit amb the Velvet Underground. Conté títols imprescindibles com la pròpia Roadrunner o Pablo Picasso, cançó que ha versionat tothom.
     Rock n’Roll With... reacciona contra tot això. Les percussions són, tot just, pots, bateries reduïdes, triangles. Totes les guitarres són acústiques. De vegades es toca sense baix. S’enregistra en directe. I, tot i així, la instrumentació, la manera de tocar, és plenament rock. Richman és un guitarrista molt capaç, el grup un veritable bloc, el clima d’una felicitat naïf divertidíssima. El hit del disc és una cançó instrumental titulada Egipthian Reggae, un dels títols preferits de Pascal Comelade, que la versiona gairebé a cada concert.

-Cuckooland (Robert Wyatt, 2003)

     Ras i curt: Wyatt és un dels millors músics de tota la història del rock. La seva història personal està marcada per una desgràcia que va separar la seva carrera en dos parts molt identificables: l’any 1973, borratxo i drogat, cau d’esquenes per una finestra i queda paraplègic. Abans: bateria de the Soft Machine, amb qui acompanyarà Syd Barrett a algunes cançons del seu primer disc en solitari The Madcap Laughs. Acompanyarà, també, Jimi Hendrix i els Pink Floyd. Es separa del grup (per considerar-los massa tendents al jazz) i funda the Matching Mole, els considerats màxims contrincants de Pink Floyd fins l’accident de Wyatt. Amb the Matching Mole treu dos discos, el primer del mateix nom del grup i el segon, Little Red Record, és produït per Robert Fripp, que també hi toca. Allà Wyatt tocarà el piano, la trompeta, i, òbviament, la bateria, el seu instrument natural. Els dos discs són joies imprescindibles (Pascal Comelade, que, com ja haureu endevinat, és una de les meves referències principals, considera el primer disc del grup com un dels millors de la història del rock, i té versions tan d’O, Caroline, com de Signed Curtain, la seva cançó més famosa.
     Després de l’accident és rescatat per a la música per, precisament, els membres de Pink Floyd (que, entre d’altres coses, li munten un concert benèfic primer i es converteixen en el seu grup de suport més tard) i, tan sols un any més tard de la tragèdia, ja està enregistrant. El seu segon disc després de l’accident, Ruth is Stranger than Richard, és una obra mestra comparable al Sgt. Pepper’s. Wyatt va seguir enregistrant al màxim nivell, amb col·laboradors estables com Nick Mason i David Gilmour de Pink Floyd, Paul Weller, Brian Eno, Phil Manzanera, Robert Fripp i el propi Pascal Comelade, amb qui va enregistar un disc a mitges amb una de les millors versions que recordo de “September Song”, de Kurt Weill. Un dels seus darrers discs és el Cuckooland que recomano. Com sempre hi toca el piano, la trompeta i la bateria. Com sempre hi col·laboren Weller, Gilmour, Eno, Manzanera. Com sempre el seu nivell mig és excepcional. Pareu esment a la versió que obre el disc, la tristíssima balada titulada Stay Tuned. Més que un disc recomano tota la seva carrera.

-Sky Blue Sky (Wilco, 2008)

     Què dir de Wilco? Qui no els conegui ja pot anar encarregant la seva discografia sencera. Així de fàcil. Rock elegant, pur, dur, contundent, un Jeff Tweedy (el líder del grup) que té qualitat com per convertir-se en escriptor si un dia es queda sense idees per seguir composant cançons.
     El disc previ a aquest va ser A Ghost is Born, el primer del grup amb Tweedy fent de guitarra solista, després que els seus companys i el productor el convencessin de la seva qualitat (fins aleshores s’havia limitat a fer de guitarrista rítmic del grup). Ara d’aquest paper se n’ocupa Nels Cline, i el grup se les ha arreglat amb una gradació curiosa: només hi ha guitarristes virtuosos i ultravirtuosos. A Sky Blue Sky hi ha bastants solos dobles (que, en directe, són triples) i algunes de les cançons més belles de la banda. En destaco dues, Impossible Germany, i, per sobre de totes, Hate it Here, una cançó de desamor estripada, més soul que rock, que arriba a unes cotes d’expressivitat obsessionants.

-Acadèmia dels Somnis (Quimi Portet, 2001)

     Pels despistats, Quimi Portet és l’altre de l’Último de la Fila, també conegut com “el guapo”. Separat el grup, la seva carrera musical es va separar de tot el que havia fet sense renegar-ne en cap moment i va anar cap a terrenys més abstractes, més delicats, més rockers. Portet enregistra molts dels seus discos sol, amb col·laboracions puntuals dels seus amics de tota la vida. L’excepció és aquest disc que recomano. Probablement sigui el més convencional que hagi tret mai, el més format de cançons sense més, el més rocker. El que conta amb una banda fixa, formada, en aquest cas, per Antonio Fidel (el Frankenstein Latino), el seu company des dels Rápidos, baixista fi i elegant, i Ángel Celada, bateria de prestigi. S’hi sumen col·laboradors com en Pau Donés (músic infecte, membre fundador d’un dels pitjors grups dels darrers anys, que, tot i així, no és un mal intèrpret), Gerard Quintana o el geni Adrià Puntí. El disc és una obra mestra absoluta, sense més, que val la pena conèixer i estimar.

-Maria (Adrià Puntí, 2002)

     Adrià Puntí és la història d’una desgràcia absoluta. Maria ja té vuit anys. És el seu darrer disc, i s’ha passat tot el temps des d’aleshores penjat. Els seus darrers vídeos es pengen a youTube com a vídeos humorístics: a la majoria està tan borratxo que no pot cantar; comença les cançons tres vegades, s’oblida de la lletra, esbronca els músics en directe, tira el micròfon.... I, amb tot, sigui, probablement, el músic català de més talent. Puntí està a l’alçada de Pascal Comelade, d’Albert Pla, del primer Pau Riba. Músics a l’alçada de qualsevol: Tom Waits, Robert Wyatt, Jacques Brel.
     Maria és un disc emocionant. Un dels millors que conec. Del primer segon al darrer no hi ha palla. Tot el que sona és, senzillament, excepcional, fins a l’extrem que poca cosa es pot remarcar. Hi col·laboren Bunbury, bon amic seu, Txe Arana, Gerard Quintana. La producció és de Quimi Portet, que li presta el seu grup de suport i la seva pròpia guitarra. Puntí toca la guitarra, el piano, arranja. El seu estil de cantar és personalíssim, estimulant.
     Com a debilitats meves, al disc hi ha dos cançons que m’emocionen fins al límit de les llàgrimes: una versió de Flors i Violes, bellíssima cançó de Quimi Portet que sona al seu disc Hoquei Sobre Pedres (sí, el de la Rambla), acústica, tocada amb una guitarra de dotze cordes, que dona la volta completament a la cançó original, i Maria, la cançó que dona títol al disc, dedicada a la seva avia! Una de les lletres més boniques que he sentit en tota la meva vida. Els cors són de Bunbury, potser el millor que mai hagi fet.

-Cançons d’Amor i Droga (Albert Pla, 2003)

     Si no és un és l’altre. Pla és un geni. Un geni a l’alçada d’en Puntí, de Tom Waits, de qui sigui. Un geni únic. No se m’acut a qui comparar-lo. A aquest disc es va trobar (sí!) amb en Quimi Portet, que li va produir i pujar encara més el llistó musical.
     Pepe Sales: el fill d’en Joan. Apunteu-vos aquests noms. Sortiran més tard. Pepe Sales: poeta heroïnòman, mort de SIDA a la darreria dels 80. Sobre els seus versos gravita el disc. Pla és un intèrpret genial, tan bo fent això com composant (bé, Puntí també: recordar la seva versió de New Year’s Day dels U2, que molta gent preferia a l’original, i, recentment, la d’On The Nickel, de Tom Waits, que sempre em fa plorar. Quan està suficientment sobri com per tocar-ne més de dos minuts està a l’alçada de l’original). No és un disc fàcil, però sí imprescindible.

-Wicked Grin (John Hammond, 2001)

     No us deixeu enganyar: John Hammond és blanc. Un aristòcrata blanc del mid-west, fill de família rica, que toca com un negre, que té veu de negre, que sent com un negre.
      No sabia com recomanar algo de Tom Waits. Waits és un dels meus cantants preferits. La meva referència. Waits. El que no concedeix entrevistes. El que no cedeix les cançons. Un dels millors amics de John Hammond. Aquest li va demanar de fer un disc de versions. Waits no només va dir que sí: li va produir i li va deixar els seus músics. Temes inèdits. Va cantar una cançó amb ell. Hammond ha col·laborat amb Waits a les Mule Variations, tocant l’harmònica. Hammond: bluesman blanc. Guitarrista i harmonicista virtuós. Dotat d’una veu excepcional. Hammond: tocant amb Stephen Arvizu Hodges. Tocant amb Auggie Meyers. Tocant amb Larry Taylor. Fent oblidar que 2:19 és de Waits. Cantant a duo amb el mestre I Know I’ve been Changed. Fent lluir Meyers com ningú.
     Trinxeu el disc de Scarlett Johanson (tots tenim les nostres debilitats: si ella em demanés permís per versionar els articles d’aquest blog també hauria de dir-li que sí) i quedeu-vos amb aquest. Parafrasejant Quevedo: si deixeu d’escoltar Tom Waits per escoltar John Hammond haureu escolat Tom Waits i John Hammond.


dimarts, 21 de desembre de 2010

“Si el pla ha sortit a una altra pel•lícula no interessa”: 10 films interessants.

-Bob Roberts (Tim Robbins, 1992)

Què passaria si en Bob Dylan fos de dretes? Aquesta és la pregunta que es va formular aquest actor-director de trajectòria valenta, irregular, obstinada a fer-nos pensar. La pel•lícula és exactament això: un cantautor de talent i carisma excepcionals, amb capacitat d’arrossegar les masses i d’ideologia oposada al de Minnesota. On el portarien les seves inquietuds polítiques? A la Casa Blanca, potser?
Narrada en forma de fals documental per un periodista interpretat per Giancarlo Esposito, la mala llet de la pel•lícula forma un procés lògic amb final obert que constitueix una crítica molt dura als mitjans de comunicació de masses, a la música popular, al periodisme, a la política. A més de tot això està ben feta, dirigida amb eficàcia i sobrietat i magistralment interpretada.

-Honor de Cavalleria (Albert Serra, 2006)

Una de les millors adaptacions del Quixot (un dels meus llibres preferits) que conec: què passa a la novel•la quan no passa res? Com es comporten els herois als interludis, entre acció i acció, entre episodi cèlebre i episodi cèlebre? Tenen sentit del ridícul? Consciència de sí mateixos?
Un dels trets fonamentals de la novel•la és el ritme: la primera part passa tot just en tres dies. Aquí es trenca completament en favor del lirisme, de la reflexió, del repòs. La filmació és virtuosa, la fotografia excepcional, el so directe cuidadíssim. Les interpretacions corren a càrrec d’actors amateurs que actuaven sense guió. Una joia gens fàcil de veure. Bellesa en estat pur.

-Ghost Dog (Jim Jarmusch, 1999)

Una altra de les millors adaptacions del Quixot que conec: com es pot portar el llibre a la Nova Jersey dels 90? L’Hidalgo obsessionat pels llibres de cavalleries és, aquí, un negre enorme (Forest Witaker), assassí a sou, que llegeix incessantment l’Hagakure i es regeix pel seu codi. Sancho Panza queda convertit en un venedor de gelats haitià que no parla una paraula d’anglès (Isaak de Bankolé). Els dolents són mafiosos italians d’opereta que canten Public Enemy i que es regeixen, també, per un codi obsolet i anacrònic. Coherent a la filmografia de Jarmusch, la fotografia és de Robby Müller i la música (tota ella rap) de l’RZA i els seus Wu-Tang-Clan.

-9 songs (Michael Winterbottom, 2004)

La història d’un fracàs. La idea original de la pel•lícula era adaptar “Plataforma”, novel•la imprescindible del genial Michel Houellebecq, que va apuntar-se a l’aventura. La trama original va quedar apartada de bon principi per centrar-se únicament i exclusiva en la relació entre els dos protagonistes principals. Aquests només fan dos coses en tot el metratge: anar a concerts i follar. Les dos coses es filmen sense el més mínim tabú, tal com raja. Quan tot és tan evident sempre hi ha truc: no es tracta del que fan sinó del que es diuen. O, millor dit, del que no es diuen.
Filmada amb càmera digital a l’espatlla, la pel•lícula es submergeix als concerts amb so directe, i els filma des del públic, subjectivament, deixant sonar les cançons senceres com a interludi entre follada i follada. I quina selecció musical: Von Bondies, Michael Nyman, Franz Ferdinand i the Black Rebel Motorcycle Club obrint i tancant l’acció, entre d’altres. El conjunt és torbador, bell, excitant. Una història de passió, de pèrdua, de buidor.

-Heat (Michael Mann, 1995)

Una altra pel•lícula sobre relacions: relacions de parella, amors incipients, pèrdua, i, per sobre de tot, la relació entre un lladre de bancs a gran escala i el policia que l’ha d’encalçar. Cada fotograma és una obra d’art. L’esteticisme extrem de Michael Mann, la seva elegància, el seu virtuosisme absolut, la seva capacitat de gestionar grans pressupostos, el seu sentit del ritme, de vegades fan oblidar que estem davant un excepcional director d’actors. I quins actors: Robert de Niro és el lladre. Al Pacino el policia. Els secundaris estan, invariablement, en estat de gràcia. Les trames s’entrecreuen amb agilitat: el policia amb la seva vida destrossada, la seva dona infidel, la seva fillastra desubicada (un dels primers papers de Natalie Portman, als 11 anys), amb milions de motius per tirar-ho tot per la borda. El lladre sociòpata, ordenat, perfeccionista en extrem, pulcre, alhora violent, desesperat, buit. El matrimoni format per el cap de la banda, ludòpata, amb deutes, i la seva dona, que aparentment aguanta només per diners. L’addicció a l’adrenalina, estils de vida oposats, formen un quadre complex, gens maniqueu, estimulant, narrat amb ritme trepidant. Los Angeles apareix com un protagonista més de la història, filmada des de punts de vista inusuals, tots ells inèdits. Una delícia.

-Goodfellas (un dels nostres) (Martin Scorsese, 1990)

Contra el fresc que suposa la pel•lícula anterior es contraposa una altra filmada en exclusiva des del punt de vista dels criminals: la màfia retratada per dins, narrada per un ex-mafiós presumptament penedit que, en realitat, ha estat, senzillament, trincat, i no ha tingut més remei que tirar endavant com ha pogut.
Scorsese dirigeix un repartiment tan brillant o més que el d’abans: un altre cop Robert de Niro, Ray Liotta fent el millor paper de tota la seva carrera, Joe Pesci, Lorraine Bracco, Paul Sorvino. Un secret: el film és un musical amagat. Escenes de ballet interpretades per un Robert de Niro seguint amb la mirada les seves futures víctimes a ritme de Sunshine of your Love, dels Cream. Les víctimes trobades una a una a ritme de Layla. La persecució paranoica del matrimoni protagonista, drogat fins a les celles, amb Monkey Man, dels Stones, de fons. El protagonista parlant directament a càmera. La darrera trobada de Robert de Niro i Ray Liotta a un bar, amb la càmera desplaçant-se endavant mentre obre el pla per, seguidament, fer el travelling invers mentre fa un zoom per tal de deixar els dos actors fixats a la pantalla mentre el fons s’apropa i s’allunya i, per sobre de tot, una de les millors escenes de tota la història del cinema: el pla-seqüència en que el matrimoni entra al Copacabana per la cuina. Cada cop que us la mireu descobrireu detalls nous.

-Jackie Brown (Quentin Tarantino, 1997)

No tan una història de mafiosos com una història de perdedors. El primer guió (i crec que l’únic) filmat per Tarantino d’autoria aliena, adaptant una novel•la del magistral Elmore Leonard, el rei de les històries d’amor desesperades, crepusculars (en aquest cas, la parella protagonista és la interpretada per Pam Grier i Robert Forster, dos actors acabats rescatats de l’oblit per l’ocasió). Probablement, la millor pel•lícula mai filmada pel seu director. A destacar els títols de crèdit inicials (amb una tristíssima cançó de Bobby Womack & Peace, Incident at 57th St.) i l’assassinat de Chris Rock (sí: també ha filmat per Tarantino, especialista a treure interpretacions serioses a actors aparentment freaks) per part de Samuel L. Jackson amb una càmera que recrea els títols de crèdit inicials de Touch of Evil, d’Orson Welles. Quasi res.

-Amb les mans buides (Marc Recha, 2003)

Un noi de l’Hospitalet, el meu poble natal, interpretat per un Eduardo Noriega que va aprendre a parlar català expressament per l’ocasió, es cola a un tren en direcció a Paris. A Port-Vendres ha de baixar per potes per por que el trinquin. Allà descobreix un microcosmos molt particular, narrat a ritme dels trens que venen i van. Pel•lícula mínima, delicada, sensible, homenatge (curiosament) al cinema de Hitchcock realitzada per un dels directors de més talent que hi ha actualment a Espanya.
Una curiositat per a arquitectes: Port-Vendres és la localitat on va exiliar-se un Charles Rennie Mackintosh en hores baixíssimes, poc abans de retornar a Anglaterra per morir, alcoholitzat, destrossat anímicament. Allà va dedicar-se, sobretot, a pintar una sèrie d’aquarel•les excepcionals, destinades infructuosament, a guanyar-se quatre peles més per a seguir-se rebentant el fetge, de les que no en va vendre cap en vida. Rescatar-les és un fet estimulant que, precisament, us farà veure la pel•lícula amb uns altres ulls.

-El sol del membrillo (Victor Erice, 1992)

Una altra història d’un fracàs. Antonio López pintant un codonyer. Tan fàcil com això. Potser la pel•lícula que més bé ha narrat la creació artística en tota la història del cinema, juntament amb l’Arrebato d’Ivan Zulueta i, les dues, a anys llum de la bellíssima le mistère de Picasso, de Clouzot.

-Children of Men (Hijos de los Hombres) (Alfonso Cuarón, 2006)

Un canvi de paradigma a l’alçada de Blade Runner. Ciència-ficció narrada no pas sota la influència del còmic o dels quadres d’Edward Hopper, sinó treta directament dels documentals, de la CNN, de les imatges dels camps de refugiats, de les bidonville del tercer món. El punt de partida és d’una desesperança total i absoluta: què passaria si al món deixessin de néixer nens? Clive Owen interpreta al protagonista, un home trencat, vidu, alcoholitzat, que trobarà, al bell mig de la desesperança més absoluta, motius per seguir lluitant. La direcció de Cuarón frega la perfecció absoluta, i només es relaxa a un final que, per desgràcia, sembla imposat pel productor

You know I’m no good: uns quants regals de nadal

Per allò de l’esperit nadalenc, bla, bla, bla, us ofereixo una tria subjectiva i allunyada de tots els canons (fins i tot el meu) de deu pel•lícules, deu discos i deu llibres per tal que (us) ho regaleu aquests dies estranys que acaben sent més carnestoltes que el que vindrà al febrer.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Una visita a la Biennal de Venècia


(a l’aeroport Marco Polo, tarda del 23-10-2010)

Venècia deu ser fatal pels reumàtics: dos dies aquí i no em puc treure de sobre la sensació de tenir els peus mullats. Des de la plaça Roma, a l’altra banda de l’illa i del Gran Canal, uns rètols vermells bastant ben dissenyats et van acompanyant cap als recintes de la Biennal: els jardins, on hi ha una sèrie de pavellons organitzats per països, com un campus de la cultura, i l’Arsenal, enorme edifici o conjunt d’edificis de milers i milers de metres quadrats, sever, digne, simultàniament operatiu, en runes i soterrat. Entro pels jardins i vagarejo pels pavellons entre plataners i lledoners centenaris. Hi ha tal concentració d’arquitectes que m’acabo trobant algun amic per allà i tot, sense buscar-lo. Resulta molt fàcil posar-se a parlar amb qui, com jo, s’està mirant els diversos pavellons i espais que formen la mostra. Tot convida a la confraternització: els capuccinos i el prossecco són excel·lents i barats, i l’haver fet diversos centenars o milers de quilòmetres és un filtre que pressuposa l’interès de qui m’envolta.



Venècia respira cultura pels quatre costats: aquest matí he presenciat el cabreig monumental i mal dissimulat d’un gondoler davant mateix de la Fundació Querini Stampalia, reformada per Carlo Scarpa (i re-reformada brillantment per Botta), tot i el perill permanent que corre de morir degollat pel pont d’accés que va construir el primer, fora del gàlib que tenen els altres, amb dos turistes que ni coneixien ni els interessava l’edifici, que ha anomenat “la biblioteca més important de la ciutat, restaurada per un geni de l’arquitectura del segle XX”. Millor no es pot resumir. Vaig parlar amb diversos indígenes a l’atzar. Un d’ells em va recordar que no marxés sense visitar l’edifici que Tadao Ando va restaurar fa pocs anys, a pocs metres de l’Acadèmia. L’altre em va menar sense problemes a la Toletta, una de les llibreries més importants de la ciutat. Un tercer em va organitzar una ruta turística-no-turística de gran interès que “culminava” a aquell edifici que un japonès molt bo va restaurar fa poc i que no podia deixar de veure: Tadao Ando un altre cop.

Pavelló de Venezuela, Carlo Scarpa, a l'entrada dels jardins. 


 Les instal·lacions de la Biennal són permanents, i estan dedicades tot l’any a esdeveniments culturals: la Biennal d’Arquitectura no és més que una altra de la successió de biennals que es van produint cíclicament sense deixar d’ocupar aquestes instal·lacions, o algunes altres similars. L’ajuntament i els habitants estan conscienciats sobre el tema, i la industria turística no és tal: és un solapament d’indústries turístiques que no es refien de fer d’aquesta ciutat la Meca dels enamorats i volen optar per altres valors. Com la cultura.

Jardins del pavelló d'Itàlia, Carlo Scarpa

Totes les bones instal·lacions de la Biennal tenen una cosa en comú: el diàleg entre continent i contingut. L’arquitectura de l’Arsenal: poca llum natural, columnes de maó de gran diàmetre, un edifici lineal de centenars de metres de longitud. Sempre aigua. Els pavellons: Aalto. Stirling & Wilford. Scarpa per partida doble. Fehn. Hoffmann. Altres arquitectes que no conec van dissenyar edificis a l’alçada dels grans noms precedents: són els casos dels pavellons d’Israel, Japó, Brasil, Suïssa. La Gran Bretanya, Rússia, la pròpia Itàlia, Espanya: arquitectes feixistes de més o menys qualitat van crear pavellons que també donen molt de joc.

Pavelló dels països nòrdics, Sverre Fehn

Pavelló del Japó amb maquetes de Rue Nishizawa i una exposició d'habitatge. 

Pavelló de Finlàndia, Alvar Aalto, amb una mostra d'escoles.

 Què és la Biennal s’explica molt fàcilment: una exhibició d’instal·lacions, de projectes, més o menys descohesionada, organitzada en base a una estructura doble: per països i per arquitectes convidats individualment pel comissari.

L’estructura d’exhibició és, també, mixta, i depèn dels convidats. Aquests poden exhibir obres i projectes (construïts, en curs, propostes desestimades), o instal·lacions fetes expressament per a la Biennal, dividides, també, en dos: per una part arquitectura sense programa i per l’altra instal·lacions sobre temes concrets. Si es tracta de països, aquests poden optar per exhibir temes o promocionar arquitectes, que poden optar, alhora, per exhibir temes o projectes.

Pavelló holandès, de G.T. Rietveld, amb una exhibició temàtica. 

Exhibició d'un projecte de Toyo Ito a l'Arsenal

El resultat no és ni regular ni homogeni. Algunes instal·lacions donarien per una tesina i condensen tota la saviesa de l’arquitecte. D’altres estan fetes per cobrir un expedient que no es cobreix. D’altres ho proven i fracassen. N’hi ha de molt cares, de mitges i de veritablement barates, tan a nivell de països com d’arquitectes.

Un factor determinant per entendre la mostra és la velocitat amb que el viatger se la mira i el seu grau de saturació. Allò és molt gran i hi ha molt per veure. En aquestes circumstàncies la poètica de l’arquitecte o del comissari que ensenyi el que fa un país és determinant. També ho és la concreció del missatge. Més que llençar missatges, eslògans prefabricats, guanya el que és indefinit, obert. El que fa pensar. El que sedueix. I ni això és degenerat ni vague: tothom ha de saber actuar com el que és; una baula a una cadena, un node a una xarxa. El títol de la Biennal (when people meet architecture) és descriptiu de la situació: molta gent mirant arquitectura. Encara que no sigui exactament el que volien dir. Provar de canviar això és estavellar-se contra un mur. És anar contra la pròpia mostra.

La crisi és un altre factor determinant a aquesta Biennal, sigui perquè molts països han fet representacions austeres i alhora plenes de talent, i llencen missatges optimistes que exploren tecnologies barates, sostenibles i poètiques. D’altres van a la seva, com Bahrain, que ha emmoquetat amb petrodòlars una sala, regalant a més el seu catàleg, ben editat i amb pinta de car.

Mostra de Croàcia: jocs infantils.

Espanya: un pavelló organitzat pel ministeri d’habitatge que defineix el grau zero de la professió: coneixement (biblioteques) i investigació (les cases Solar Decathlon i, singularment, les cinc propostes espanyoles mostrant no la seva qualitat sinó la seva capacitat); musculatura per quan hi hagi pasta després de la crisi. Reflexió. Simultàniament, Kazuyo Sejima, la comissària de la Biennal, ha optat perquè sigui el segon país més representat després del Japó (dada un tant falsa, perquè Itàlia, al seu pavelló, que, curiosament, està ubicat a l’Arsenal, fora del seu pavelló històric, que acull mostres individuals d’arquitectes convidats, n’ensenya molts més al marge de la selecció oficial). Dels arquitectes espanyols en destaquen dos: Andrés Jaque i, sobretot, un Anton García-Abril (que, si us ho pregunteu, la resposta és sí: és el fill del compositor de la banda sonora de Sor Citroën) tocat per la ma del geni. El primer exposa, a l’interior del pavelló d’Itàlia, al recinte dels jardins, un núvol de flors que no sé què significa: hi ha una explicació als cartells laterals que no vaig llegir. Si una obra d’aquestes característiques no s’expressa sola queda reduïda a literatura. Ara, formalment és bellíssima, i no requereix cap mena de justificació: immaterial, poètica, fràgil, delicada. Té un punt hortera, el just per quedar-se a les portes i subvertir la poètica kistch a favor de l’obra. Si sap fer això no m’importa res més.

El Pavelló d'Espanya

Instal·lació d'Andrés jaque

Instal·lació d'Andrés Jaque, detall.

Anton García-Abril: s’ha quedat una sala enorme de l’Arsenal, just al costat del semidéu Wim Wenders (almenys per als italians: la seva exhibició, una mena d’homenatge semipornogràfic pel seu grau de piloteria als SANAA, no mata). La sala és fosca, inquietantment fosca. La instal·lació: dues enormes bigues de formigó prefabricat d’uns dos metres i mig d’alçada creuades, il·luminades directament amb uns focus d’incandescència que creen unes ombres creuades molt violentes i deixen la resta de la sala en penombra. La biga inferior està completament recolzada a terra, i la superior es recolza sobre la primera d’una manera descompensada, totalment desequilibrada, de manera que per sí sola cauria. Per a reequilibrar-la s’hi disposa una pedrota de coster a sobre, de molts i molts centenars de quilos de pes, que aixeca l’altre extrem i el deixa horitzontal. Aquest extrem lliure es recolza sobre una molla potent. Diria que hi ha una mica de trampa (pecat venial) perquè un tirant compensa les deformacions de la molla ancorant el conjunt al sostre.

Instal·lació Anton García-Abril


Instal·lació Anton García-Abril, detall

L’efecte és de potència i fragilitat alhora, d’una càrrega poètica enorme i extraordinària, paral·lela a la que pugui tenir el pes físic de l’estructura. Sembla a punt de caure’t sobre el cap. Des de gran part de la sala és impossible de veure-la sencera per culpa de l’enorme cantell de la biga inferior (les dues són, de tros, més altes que una persona). Efecte, òbviament, buscat.

En planta, les dos bigues formen una X asimètrica a l’escala de la sala, i s’apropien tan de l’espai que la resta és accessòria. La seva disposició juga amb les columnes que suporten la sala i les lliga indissolublement al lloc. L’efecte és totalment centrífug, i acaba passant el que passa amb la resta de les bones instal·lacions de la mostra: un visitant despistat diria que continent i contingut han estat creats alhora. Tot és un. Per desgràcia, Sejima, enamorada de les maquetes de l’arquitecte i sense atendre a cap raó, va forçar-lo a exposar, juntament amb aquesta escultura, una sèrie de maquetes més o menys adossades al perímetre de la sala que li havien interessat, desvirtuant la força de l’objecte, per desesperació d’un García-Abril que encara ara deu estar enfadat.

Venècia és una ciutat culturalment molt poderosa: la plaça de Sant Marc, i la Basílica i el Palau Ducal per separat) són fites ineludibles a la història de l’arquitectura universal, a l’alçada de, posem, les piràmides d’Egipte. També tot el va fer en Palladio. I les obres de Scarpa. El conjunt paisatgístic és d’una harmonia sorprenent: no sembla que hi hagi una sola façana mal feta. El seu caos aparent, i els canals, i les gòndoles, i la seva riba del mar, i la qualitat dels seus restaurants. Tot encisa. Paral·lelament té una enorme capacitat per a produir esdeveniments, un rere l’altre, i per a engrescar permanentment qualsevol tipus de públic. Des de la perspectiva d’un barceloní, això ens hauria de fer pensar en el que som i on volem anar: si ens hem de convertir, com sembla, en un parc temàtic turístic, no serà fàcil ni gratis, així que ja podem prendre exemple d’una ciutat amb capacitat i prestigi suficients com per organitzar aquest tipus d’actes. 




Pavelló d'Àstria amb mostra. Arq: Josef Hofmann


Instal·lació de Tony Fretton a l'Arsenal

Pavelló d'Itàlia a l'Arsenal