diumenge, 29 d’agost de 2010

Miguel Fisac, una església a Victoria

Fotos: Jaume Prat



José Enrique Peraza, per haver compartit tan generosament amb mi els seus coneixements sobre el Mestre i per la seva confiança.





Els turistes no es dispersen, ho sap tothom. No és tan immediat pensar, però, que els habitants permanents de les ciutats tampoc. El primer comportament és, doncs, reflex del segon. Visitar el casc antic de Vitòria ofereix un bon exemple d’això. En planta té forma de fus orientat nord-sud i, per aquesta darrera orientació, s’obra radialment a l’eixample decimonònic que conté la seu del Govern Basc, l’estació de tren, la Plaza de los Fueros, botigues i passejos per on deixar-se veure si algú et pot reconèixer. 


La relació dels usuaris i habitants del casc antic amb el seu teixit es produeix en base a salts puntuals entre aquest i els teixits circumdants. Els desplaçaments solen ser de pol d’atracció a pol d’atracció, d’anada i tornada amb poques o cap distracció intermèdia, tot sovint aprofitant els carrers que desemboquen a les portes de la muralla enderrocada fa molt. El desplaçament en ziga-zaga entre el centre i el teixit urbà que l’envolta, és a dir, els intents de fusió entre barri i barri, no es plantegen. Fins i tot la gestió comú d’aquests espais és un embolic, amb regidors de districte enfrontats, equipaments doblats, discontinuïtats i diferències no resoltes. A dos o tres minuts a peu de l’extrem nord del casc antic de Vitòria s’alça l’església de la Coronació, centre del seu barri d’edificis populars dels darrers 60 i primers 70, Obra Sindical del Hogar pura i dura sense més pretensió que solucionar un problema de demanda d’habitatge, format per unes poques illes apartades de l’esmentat casc antic, que s’hi enganxa literalment, amb carrers que arriben a prolongar alguns dels existents. Queda a cinc minuts a peu de la catedral de la ciutat i constitueix un altre dels equipaments doblats entre barri i barri, que ha contribuït més a separar-los que a unir-los. També a dotar-los d’identificació: la dictadura imposava una separació de classes que explica l’existència de l’edifici.







No cal dir que l’església està tan oblidada com el seu barri. No surt a cap guia turística. No l’ensenyen els habitants de la ciutat. I, tot i així, es tracta d’una de les obres majors de Miguel Fisac, el seu arquitecte. Miguel Fisac va morir fa massa poc. I, insolentment, va decidir fer-ho al peu del canó, construint al màxim nivell, resistint-se a ser una vella glòria, a passar a la història, a ser tractat com una relíquia. Vivim a un país que no perdona aquestes actituds, i, per tant, la seva obra tot just es comença a reivindicar, a descobrir, a estudiar resistint-se a les classificacions i als seus propis estereotips. 


L’església de la Coronació n’és un bon exemple. Té poc formigó. La seva coberta no és d’ossets, i ni tan sols està clar que la llum que rep per la paret oest pugui ser considerada zenital. En canvi, en la seva complexitat disfressada d’edifici elemental es pot considerar el mateix projecte que la resta d’esglésies de l’arquitecte. Primera confusió: el propi Fisac, agrupant els seus edificis per famílies, considerava l’església com un auditori generat per un “mur acústic”, com la sala principal de la Casa de Cultura de Ciudad Real o l’auditori de l’Institut de Daimiel. En canvi, l’edifici està més a prop de l’església de Canfranc, ressenyada aquí, o de la seva estimada parròquia de Santa Ana a Moratalaz, que tenen formes molt diferents. 






L’església de Canfranc està alineada amb l’Estació Internacional, perpendicular a la directriu nord-sud de la vall, i s’orienta a oest per tal de resar contra la falda de la muntanya. La de Vitòria, a l’igual que l’anterior, presenta una orientació fruit de les circumstàncies. En aquest cas, el carrer Eulogio Serdán, que corre est-oest, defineix el límit nord del solar i ofereix la manera més lògica d’entrar a un edifici que s’hi aboqui. El solar s’estén paral·lel a la directriu del casc antic, de manera que el més lògic és resar a sud. A diferència de molts altres arquitectes constructors d’esglésies, Fisac és un home de fe, un catòlic devot. Les seves creences íntimes fan que no lo calgui demostrar res a ningú, i Fisac es creurà, així, amb dret a alterar les convencions de la seva religió en funció de les circumstàncies, de l’economia, de l’emplaçament. Aquí: directriu nord-sud amb accés a nord, resar a sud. Immediatament. Per a crear un espai sagrat es valdrà de la seva experiència i del seu geni, sense més. 


emplaçament de l'església, nord cap a dalt.



emplaçament de l'església de Canfranc, amb el nord igual que el de Vitòria


Fisac treballa, en aquesta època, en funció del tipus de cerimònia que defineix el Concili Vaticà II, és a dir, en castellà i amb el capellà mirant els assistents. L’espai, per a ell, serà únic i sense discontinuïtats, i l’altar es defineix tan sols per una lleugera elevació del mateix paviment de la nau. El capellà i la imatge de Crist, escultura de Pablo Serrano, al seu darrera, elevada per tal aquest que no la tapi, penjada del sostre per uns cables a tota alçada que donen al conjunt un aire encara més esvelt, queden invariablement il·luminats per una font de llum natural indirecta i invisible, com sempre solia fer. 



excepcional Crist en bronze de Pablo Serrano


La nau queda il·luminada més tènuement per una llum zenital provinent d’un rosari de petites obertures. Tota la llum usada és exclusivament d’oest, que, a totes hores del dia excepte a la tarda, es comporta com una font de llum equiparable a la nord. A la tarda el sol xoca violentament contra les obertures i dona una llum directa, corpòria, mística. Gairebé líquida. Beneïda es cregui o no en Déu. Hi ha una sola excepció, constituïda per la font de llum indirecta rere l’altar, que rep llum de nord. 






Aquesta manera de fer entrar la llum condicionarà la planta i els materials emprats decisivament. El mur est, totalment cec, es plega sobre sí mateix en corba per tal de no necessitar cap mena d’arriostrament i poder aguantar l’enorme alçada que assoleix a sud. Presenta la seva part còncava a l’interior per tal de recollir la llum d’oest sigui directament, sigui rasant quan el mur es doblega i es col·loca perpendicular a aquesta orientació. El seu acabat interior és enguixat i pintat de color blanc. 






El mur oest és més complex. De directriu recta, fins a mitja alçada és doble, i al seu sí s’hi allotja la sagristia, una petita capella de diari i el baptisteri al costat de l’entrada. El fet de ser doble li dona, també, estabilitat, per bé que, probablement, requereixi d’algun tipus d’arriostrament addicional treballat en formigó. Quan el mur s’afina i es converteix en simple perd la seva cara exterior, complexificant la volumetria en relació amb el carrer i deixant la paret interior completament aplomada, i queda foradat per les petites obertures anteriorment descrites, disposades en damer, de directriu vertical per tal que no afectin l’estabilitat de la paret ni requereixin llinda. Es rematen amb un vidre ocre, color sol, i banyen l’interior d’una llum càlida, gairebé violenta en contrast amb el blanc amb matisos blavosos, per la penombra, de la paret sud. L’església queda, així, relligada transversalment per la llum i funciona com una mena d’enorme amplificador, o altaveu, de llum. 






La seva secció longitudinal és la mateixa que a Canfranc: una semiplanta simetritzada respecte la meitat de la seva longitud, que dona com a resultat un sostre que comença baix a l’entrada (a Canfranc es pot tocar còmodament amb les mans, a Vitòria té uns cinc metres al seu punt més baix per tal de poder-hi allotjar el cor) i s’enfila en una sola aigua molt pronunciada fins a l’altar. 


Si a Canfranc l’ascens de la coberta li permet mimetitzar la secció amb la de la muntanya, aquí, on el terreny és pla, guanya alçada per a competir amb els habitatges veïns a l’exterior... i crea una espiral cal al cel a l’interior. Nou matís: a Canfranc l’operació s’aconsegueix únicament amb l’anterior simetria abans descrita, mentre que a Vitòria la secció resultant li donaria una coberta convexa. Una nova simetria respecte de l’eix longitudinal de la coberta (el seu pendent) farà que sigui còncava a l’interior i prengui forma de ventre de balena, equiparant-se, amb aquest gest, al trencament de la coberta de Canfranc, que es trenca sobre l’altar i salta amunt, produint una entrada addicional de llum indirecta i elevant encara més la coberta, difuminant-ne els límits com si fugís amunt, buscant Déu. A Vitòria la forma convexa aconsegueix el mateix de manera més econòmica, menys aparatosa, més subtil. 



a dalt, secció de Canfranc. A baix, secció de Vitòria



L’església de Canfranc és la penombra, la caverna, com ho són les cases que serveix. La llum és el matís, el que trenca la foscor imperant. Els materials l’absorbeixen, i l’altar queda molt més il·luminat, més contrastat respecte de la nau. El cel ras interior cau sobre els assistents, exhibint l’estructura que suporta un entaulat amb taulons de coster solapats, rugosos. 


Vitòria és la llum, l’alegria, la vitalitat, un pas endavant. El cel-ras, doncs, no ha de caure sobre ningú, tan sols oferir un refugi elemental, concentrar l’atenció dels assistents a l’altar. Per aquest motiu l’entaulament serà doble, i apareixerà un acabat interior llis, ben executat, amb els taulons disposats en sentit longitudinal (enlloc del transversal de Canfranc), acompanyant la vista de l’espectador cap a l’altar. L’estructura de la coberta està continguda entre les dos capes d’acabat, la interior i l’exterior. No disposo de més informació per descriure-la. 






L’església es construeix amb els mateixos materials que a Canfranc (pedra, formigó, terratzo, fusta) més el guix de la paret sud: cinc en total, vidre a les obertures i metall en algunes escultures. Res més. La pedra (amb formigó a l’interior i als reforços) forma les parets portants. La fusta, sempre treballada en conjunts uniformes, forma les no portants i l’entaulat interior. El guix rep la llum i el formigó forma les grans obertures i les llindes, així com el campanar. S’encofra invariablement amb taulons, i de vegades s’acaba abuixardat amb una buixarda de cinc puntes, la preferida per Fisac pel caràcter bast que imprimia al formigó. Els paviments són de terratzo. 




La fusta, de pi, és envernissada amb drap, mai amb pinzell, cosa que li dona un setinat especial i alhora permet el tractament penetrar més a fons. El mobiliari és de fusta, pedra i ferro, tot dissenyat per l’arquitecte. Menció especial als bancs, senzills i pràctics, i a la pira baptismal, de pedra monolítica. Els confessionaris, sota el cor, que és un entresòl de formigó penjat de la paret est quan aquesta s’ha retorçat tant que queda paral·lela a nord, són també de fusta amb les portes d’accés d’arpillera basta i barata. 








El campanar de l’església, a diferència de la de Canfranc, on es troba integrat i associat a la lluerna del baptisteri, serveix aquí per donar escala a l’edifici, i consisteix en tres fusts de formigó arriostrats entre sí per l’estructura portant de les campanes, una veritable escultura d’acer d’enorme categoria realitzada en acer per Fisac, i queda totalment exempt de l’església, gairebé tirat sobre el carrer, més alt que qualsevol altra cosa al seu entorn a manera de reclam, de guaita. 






L’estat de conservació de l’església permet apreciar la qualitat extraordinària de la seva construcció: no sembla un edifici massa ben cuidat ni rehabilitat i, tot i així, està com nou, sense goteres ni humitats, sense res que hagi envellit. Probablement les pàtines que ha anat adquirint el fan estar millor ara que quan era nou. 




Tot sopant a un restaurant cèntric de la capital, els amos, a l’hora del cafè, van manifestar la seva sorpresa per la nostra visita a l’edifici, que vaig definir sense dubtar-ho com “un dels millors de la ciutat”. “La de cosas que se entera uno”, em va dir l’amo. I és que només l’havia visitat un cop en tota la seva vida, tot i ser catòlic practicant i viure-hi a quatre minuts a peu. No sé si desitjar que s’incorpori a la llista de llocs emblemàtics a tenir en compte o si desitjar, per contra, que segueixi servint, sense més, el seu barri.




dimarts, 3 d’agost de 2010

Arquitecturia: Centre Cívic de Ferreries


 Foto: Pedro Pegenaute (www.pedropegenaute.es)



            El Centre Cívic de Ferreries és un projecte de rehabilitació pur. L’edifici és un mercat tipus del Ministerio de Vivienda franquista, construit als anys 60 amb materials i ma d’obra local formant part del complex d’habitatges inicial que va inaugurar el barri, bastit sobre uns terrenys inundables que contenien horts de tarongers, mandariners i hortalisses diverses organitzats en parcel·les llargues i estretes paral·leles al riu Ebre prèvies a la construcció dels pantans que van tranquilitzar-ne el curs.



El mercat s’organitzava a base d’un gran espai central cobert a dos aigües amb una estructura a base d’encavallades de formigó prefabricades, probablement in situ, i corretges també de formigó, rematada amb teula àrab. A banda i banda d’aquest espai (una basílica, de fet) s’estenien les parades, enganxades contra les façanes. Al seu eix major, els accessos des del barri. Al seu eix menor s’hi bastia, pel seu costat est, el mercat del peix en un cos a part. Tot plegat aixecat uns 70cm del nivell natural del terreny, per les inundacions. La porta nord, importantíssima, s’obria sobre la carretera d’accés a Tortosa, que menava a un pont de barques primer i al primer pont fix que hi va haver a la zona després, dinamitat pels republicans a la Guerra Civil per tal d’obstaculitzar l’avanç de les tropes sublevades sobre Tarragona. La seva pilona central suporta, encara avui en dia, l’horrorós monument als caiguts que guarda el pont nou, projectat també des de Madrid amb un gravíssim error de replanteig que va deixar-lo uns metres per sobre del nivell dels carrers que serveix, creant un caos urbanístic encara no resolt. Els ministeris de Regiones Devastadas i el de Vivienda van jugar un paper clau al desenvolupament de la zona.

Planta baixa d'estat previ. Plànol: Arquitecturia



            La primera decisió, no del tot obra de l’equip, va ser la de conservar el mercat. Curiós: el material, un maó local de color clar cuit a una temperatura no massa alta, va jugar un paper determinant. Ens trobem davant la decisió, molt interessant, de catalogar més un material que un edifici.

Foto: Jaume Prat


            Acceptat això, els arquitectes van decidir deixar l’edifici tal qual per fora com a primera decisió. La segona és la més determinant, i té a veure amb la naturalesa del programa: un centre cívic, és a dir, un edifici públic molt obert a la ciutat. Per tant es va decidir tractar com una prolongació del carrer, cosa que constitueix un canvi de paradigma respecte la naturalesa del mercat.


Resposta: convertir els antics accessos en finestres, cegant-los sense desmuntar, però, les escales d’accés que salven el desnivell abans esmentat, de manera molt similar a com Enric Miralles va cegar l’accés lateral a l’ajuntament d’Utrecht.

Foto: Jaume Prat

            Resposta: enderrocar el mercat de peix i construir un cos de nova planta que conté la part més privada del programa en alçada i dona escala a la nova plaça que crea aquest buit, que urbanitza uns antics darreres i que relaciona el centre amb un centre de dia gairebé adjacent.


            Resposta: organitzar l’espai interior a través d’unes diagonals molt potents creades als tres eixos a partir de les vidrieres de façana, de grans portes enfilades i de dobles espais més l’escala.

Planta baixa de la intervenció. Plànol: Arquitecturia

            Un dels trets que més em va cridar l’atenció de tot el discurs d’en Josep va ser que no justifiqués res: tot el que hi ha a l’edifici està pensat i acceptat, i la pobresa dels acabats es fa jugar sempre a favor. Avanço que l’acabat de la plaça no m’agrada. Tampoc m’agrada massa, tot i estar molt ben triat, el linòleum del paviment. Preguntat sobre el tema, en Josep va respondre que en projecte s’havia previst formigó acabat amb pols de quarts a l’interior i un paviment de lloses Breinco Vulcano en color negre (un material molt bell que jo mateix he fet servir a varis projectes) a l’exterior. Quan ja tenien fet l’executiu i reparada l’obra en tres fases (rehabilitació, cos de nova planta , urbanització) se’ls va demanar d’executar tot el complex en una sola fase... comptant amb poc més que amb els diners de la primera. L’equip va respondre sacrificant acabats, ajustant mides i renunciant a diversos elements, tot sense una sola queixa. Un dels factors determinants per aconseguir això va ser la seva preparació tècnica: l’equip construeix bé. Molt bé. Aquest virtuosisme , consubstancial al projecte, l’ha fet acabar feliçment.



            La distribució en planta de l’edifici manté molt subtilment el que hi havia. La nau del mercat s’ha buidat completament, i els cavalls de formigó s’han deixat a la fresca. Un altell que conté una sala polivalent, realitzada com una llosa de relativament poc cantell sense cap suport estructural intermedi, tapada amb vidre pels extrems i ubicada deixant dos dobles espais molt assimètrics (un d’ells molt vertical, d’uns dos metres o dos metres i mig, l’altre gairebé de mitja nau de gran) dona escala a la intervenció.

Secció del conjunt. Plànol: Arquitecturia

            L’estructura de tres naus amb les dos laterals contenint paradetes abocades a l’espai central buit s’ha mantingut subtilment unificant l’espai de les paradetes i creant un deambulatori que recorre la nau gran per tot el seu perímetre. Les vistes en diagonal es mantenen sobredimensionant els accesos a aquest deambulatori per a que les portes quedin enfilades. Per a que el deambulatori ho sigui realment el arquitectes han cegat els tespers disposant una paret contra les antigues portes d’accés.  

 Foto: Pedro Pegenaute

            Adicionalment apareixen dos nocions clau per entendre l’obra de l’equip: el teatre i el barroquisme, tot plegat amb un cert sentit de l’efectisme i l’escenografia. Aquests dos darrers trets són la base de la noció espaial de Moviment Modern.


             El deambulatori, les visions creuades, la multiplicitat de circulacions, els punts d’aigua deixats als pasadissos com a rastre de les antigues parades per a netejar pinzells, per a maquillar-se, converteixen la sala en alguna cosa semblant a un happening, un lloc preparat per a mirar i ser vist, realment interactiu. Un espai d’activitat.

 Foto: Pedro Pegenaute


            La resposta al condicionament acústic de la sala ofereix el seu punt barroc. Resumit: La nau està tota ella folrada, sense la més mínima jerarquia, amb un enllistonat de DM esmaltat en color blanc. Els llistons tenen una secció aproximada d’uns cinc per deu centímetres, i estan separats la mateixa distància entre ells. Entre ells, per la part interior, apareix un geotèxtil de color negre d’una densitat relativament alta, sobre els 90gr/m2. Curiosament, la precarietat del muntatge ha afavorit el comportament acústic del revestiment multiplicant la seva capacitat d’absorció. Les finestres queden, simplement, rera tot això i l’efecte lumínic resultat s’aprecia a les fotografies. L’espai té bastant dels “espais porosos” que tan bé construeix Steven Holl, aquí inserit (i jugant) amb una rehabilitació. Es nega l’escala de l’edifici original per mostrar-la subtilment al joc entre el vell i el nou. Els elements constructius juguen modificant, afirmant o negant aquesta escala en un joc molt modern. Subtilitat: la planta baixa, totalment vidriada a l’exterior, ofereix a priori poc misteri al estar destinada a afavorir visuals llargues en diagonal i, a més, creuades. El misteri s’obté explotant l’espai en alçada. Dobles espais molt verticals i poc evidents des de fora, creuat algun d’ells per una làmpada ben posada (aquí la discrepància és a la inversa: en Josep no n’està del tot satisfet i a mi m’agrada molt el resultat). Una escala que juga a ser un homenatge al mestre de la Sota i que de tan adaptada al lloc acaba creant una altra cosa més genuïna (atents al detall de la trobada de l’ampit de xapa metàl·lica negra amb el fals sostre blanc).

 Foto: Pedro Pegenaute

            L’exterior: el mercat s’ha deixat tal qual, amb els famosos maons convenientment nets, alguns panys de paret arrebossats i pintats de color beige clar i les escales d’accés a les portes cegades intactes. Les fusteries noves són d’acer amb un marc sobredimensionat que surt enfora creant una línia d’ombra molt potent entre el buit i el marc. El cos nou contrasta molt fortament amb l’existent. La seva volumetria és rotunda, massiva, treballada en funció de plans unitaris estriats verticalment, d’arestes ben marcades, tot plegat en color negre, fugint del paralel·lepíped pur. L’alçat nord-est de l’edifici presenta una certa forma de Z on dos volums massissos juguen amb dos buits, un porxo i una part de l’edifici que falta.


 Esquema d'alçat. Plànol: Arquitecturia

 Foto: Pedro Pegenaute

            A sota del porxo, un pilar doble en X assimètrica un tan aparatós. Els fonaments de l’edifici vell es van tocar poc perquè Miquel Llorens, el consultor d’estructures, va preferir intervenir sobre l’estrat resistent per tal de modificar i distribuïr millor el bulb de pressió dels fonaments existents. Aquesta solució menava a buscar pocs punts de contacte amb el terra, i el pilar condueix els suports d’aquella part de l’edifici, parcialment en voladís, al terra. La pega és que els voladissos es produeixen en els tres eixos i el moment torsor resultant s’ha d’equilibrar amb un tensor que, amb pocs diners, és complicat de dissenyar bé. Igualment les vistes obliqües del pilar i la seva posició li donen sentit.

Foto: Jaume Prat

            La solució dels fonaments ha forçat un sistema de façanes molt lleuger, muntat gairebé en sec, afegint capes com si fos una ceba. No hi ha maons, només cartró guix, aïllament, impermeabilitzacions, tot semiindustrialitzat. Els forats de façana no són continus i creen un joc ambigu i molt barroc de reflexos i contrarreflexos rera el revestiment continu de xapa grecada, perforada amb el mateix mòdul que l’enllistonat interior.

Foto: Jaume Prat

            Al tester oest, sobre el voladís, la greca s’obre i es forma amb una successió de perfils en Z. Noteu la subtilitat de l’ala interior perforada a patir d’un sol perfil doblegat en fred amb les altres ales massisses, tot gràcies a la insistència de l’equip i a l’ofici de RECA, empresa dedicada a troquelar xapes que tot sovint és un bon suport per als arquitectes. En dono fe.

 Foto: Jaume Prat

           Els detalls de subjecció d’aquestes Z són ridículament senzills, enriquits per molt pensar i tantes hores de treball.

 Foto: Pedro Pegenaute

            El resultat sorpren. L’edifici, modest, senzill, ben treballat, no és tan sols una peça ben inserta al seu context, sinó que el crea, el modifica i actua a gran escala generant noves relacions amb el barri, més activitat, més vida.

  
    Foto: Pedro Pegenaute

      El veí del costat ha promès reformar la seva façana i revitalitzar el local. Què més es por demanar? S’ha creat un lloc.

 Foto: Pedro Pegenaute

Gràcies a Pedro Pegenaute per les fotos, a Marta Poch per la paciència, a Arquitecturia pels plànols i a Josep Camps per tot. 

diumenge, 1 d’agost de 2010

Arquitecturia: Josep Camps i Olga Felip


            Quan vaig llegir a Scalae que l’equip d’arquitectes capitanejat per Josep Camps i Olga Felip havia guanyat el premi 40 under 40 vaig tenir un atac d’alegria.

En Josep i jo varem estudiar junts la carrera i, com passa massa sovint, varem despenjar-nos a l’acabar. Recentment en Josep em va escriure per dir-me que seguia el blog, cosa que em va fer molta il·lusió pel triple motiu de retrobar la persona, constatar que és un dels que ha seguit perseverant i creixent després des anys de facultat i comprovar, que, a més, li agrada el que faig. A través de la seva web, molt senzilleta, vaig contactar amb la seva obra, que va semblar-me molt atractiva, i com que sabia que és de Tortosa vaig aprofitar per escriure-li les meves pròpies experiències a les terres de l’Ebre.

            Content pel premi vaig escriure en Josep per felicitar-lo i demanar-li per trobar-nos  a una obra seva per tal que me la ensenyés i expliqués amb ànim de posar-la a aquest blog. Va accedir, em va citar a Tortosa i me’n va ensenyar dos: el Centre Cívic de Ferreries i la plaça de l’Absis de la Catedral de Tortosa. L’interès de les obres i la seva manera d’expicar-les va fer que m’hagi decidit a escriure sobre el seu estudi no un, sinó dos articles: impossible desprendre’s d’un entusiasme que, dies més tard, després d’haver-ho processat tot i estudiat més a fons, encara es manté.

            En un o dos dies sortirà el primer dels articles, dedicat a Centre Cívic de Ferreries, edifici remarcable que, fins on sé, es publicarà per primer cop a aquest blog, de qualitat excepcional, que, espero farà molt de soroll...