diumenge, 26 de juliol del 2009

mitgeres

(aquest article ha de ser entès com un complement a l’anterior, que em va donar l’oportunitat d’escriure’l per tal d’entendre millor l’actitud dels arquitectes quan ens enfrontem al projecte d’un edifici entre mitgeres. La classificació que es proposa aquí és purament instrumental, i em serveix per a reflexionar sobre aquest tema.)

Sempre he dividit els arquitectes en dues classes. Curiosament, aquesta divisió tendeix a ser bastant exacta, i molt pocs arquitectes solen saltar d’un grup a l’altre.
El sistema és així: donat un edifici entre mitgeres, n’hi ha que tendeixen a fer que aquest en desbordi els límits, com si formés part d’un sistema major que hagués quedat tallat atzarosament per uns límits de propietat, i n’hi ha que tendeixen a composar el seu edifici precisament a través d’aquestes mitgeres.
Un exemple? N’hi na prou amb comparar la casa Batlló amb la seva veïna, la casa Amatller, i prendre la composició de les dues per separat. La casa Amatller es clava profundament al terreny com un tascó, mentre que la seva veïna en recull la seva línia de coronació i la integra a la seva composició, com si Gaudí s’hagués quedat, també, la casa de Puig.







El cas extrem d’aquesta tendència seria la casa Calvet, del mateix Gaudí, al carrer Casp. El coronament d’aquest edifici queda radicalment tallat per les mitgeres, en una mera anècdota per a l’arquitecte, que convida als arquitectes que construeixin al seu costat a acabar la casa com si ell no hagués pogut. No cal dir que, al final, no li van fer cas.







Fisac, al seu edifici de la Castellana, prendrà l’actitud de Gaudí: les safates dels forjats i la successió de finestres amb massissos queden bruscament interrompudes quan arriben a la mitgera, com si a l’arquitecte li faltés solar per al que vol aconseguir.
La pilota queda, doncs, a la teulada de qui vindrà més tard, és a dir, de de la Hoz Castanys a aquest cas, qui, sense la més mínima vacil·lació, recollirà l’edifici veí en un homenatge al mestre per acabar-lo amb el seu propi. Curiós: de la Hoz pertany, precisament, al grup d’arquitectes que afirmen els seus edificis als solars qeu se’ls dona, sense permetre’s que els desbordin.
És un exercici molt divertit passejar-se per diverses ciutats i arquitectures analitzant aquest mètode.