dissabte, 21 de març de 2009

plaça de braus vella, Tarazona





Extramurs, gairebé a la riba del riu Queiles, a la dreta del pont que comunica la ciutat amb la catedral, es troba la plaça de braus vella de Tarazona. Aquest edifici és una peça curiosa dins l’evolució de les places de braus espanyoles fins l’actual tipologia circular, envoltada de grades jerarquitzades pel sol i per la posició de les portes, que converteixen un espai que teòricament s’hauria de regir per un joc de simetries especulars en un tipus arquitectònic violentament assimètric, interessant a l’hora de pensar com encaixar programes complexos i vibrants dins estructures formals molt rígides.

Un tret característic de les places de braus actuals és que només serveixen per a l’espectacle, sense poder reciclar l’edifici en res més. La seva ocupació és encara més baixa que la dels estadis de futbol, i això les converteix en edificis caríssims, completament inútils quan no estan oberts. La majoria d’elles van ser construïdes a una posició marginal a les ciutats, i aquestes, creixent, les han hagut d’anar integrant mal que bé, creant conflictes urbanístics al seu voltant. Saragossa, Sòria, Tarragona, Oviedo, Olot, Ronda, Tudela, fins la pròpia plaça de braus nova de Tarazona en serien uns bons exemples.

L’evolució de les places de braus marca bona part de l’urbanisme espanyol i català (el darrer en menor mesura) des dels segles XV o XVI, que és gairebé tan com dir des que els espanyols cristians poden consolidar les seves ciutats un cop expulsada la religió musulmana (no els musulmans: la majoria eren conversos, ara forçats a tornar a la seva religió d’origen fent bona l’explicació d’Umberto Eco sobre els heretges, mai lliures d’escollir les seves heretgies).

Les curses de braus comencen a fer-se en places aprofitades precàriament a base de barreres provisionals, insegures i mal condicionades. El segon pas consistirà en l’aprofitament dels eixamples dels pobles per a bastir places (places de poble, amb equipaments, habitatges, comerç, esglésies) condicionades expressament per a la festa: això afecta fonamentalment una sèrie d’aspectes que aniran evolucionant lentament al llarg del temps, donant, pel camí, alguns dels episodis més emocionants de tota la història de l’arquitectura espanyola. A tall d’exemple, només cal recordar que places com les majors de Madrid, Salamanca o Tudela comencen essent places de braus. Fins hi ha estudis autògrafs de Juan de Villanueva sobre la disposició del públic a les finestres de la Plaza Mayor de Madrid. El tercer pas seran les places de braus exemptes, bastides expressament per a l’espectacle i sense cap altra finalitat que proporcionar un bon marc de quadre a les curses. La primera d’elles (i, encara, potser la més bella de tota Espanya) serà la de Ronda.



plaça de braus de chinchón, que condiciona tot l'urbanisme del poble

El primer tret que condiciona les places de braus són els accessos. Per una banda, garantir l’arribada dels braus a la plaça sense que matin ningú pel camí (bèsties molt emprenyades de més de mitja tona), ni es colin a cap habitatge o botiga. Carrers estrets, ben pavimentats, de plantes baixes amb obertures estretes i un tant aixecades.

També s’havia de possibilitar l’arribada de les autoritats i dels matadors solemne i cerimonial.

El segon tret és la pròpia configuració de la planta baixa de la plaça: sòcols poderosos de pedra, obertures molt petites, sovint inexistents. De vegades el mobiliari urbà es configura a base de les pedres fixes que serveixen pel muntatge dels “burladeros”, només existents quan hi ha cursa.

El tercer tret és relatiu als habitatges abocats a la plaça. Estan molt condicionats pel fet que, els dies d’activitat, són miradors naturals. A molts llocs desenvolupen unes enormes terrasses, mai en voladís, suportades per estructures de fusta o pedra molt treballades, i es venen amb la servitud d’ocupació els dies en que el públic ho requereix. Aquesta manera de barrejar equipament amb propietat privada i habitatge és un dels trets més interessants d’aquests tipus de places. Posteriorment els habitatges quedaran servits per unes escales exemptes que facilitaran molt la vida als habitants de les cases, que les podran tancar completament independitzant-les de les terrasses.

La imaginació desplegada en l’organització d’aquestes places és gairebé infinita: portals que són grades, porxades als pisos superiors, esglésies circuïtables, patis d’armes reconvertits...

Tarazona és una plaça de braus especial. D’una manera gairebé contemporània, apareixen dos tipus de places de braus oposades. La primera d’elles és la plaça de braus exempta, especialitzada. Ronda n’és el model, i s’inagura al darrer terç del segle XVIII. La segona és la plaça de braus entesa com a plaça d’habitatges de nova construcció amb l’espai central especialitzat en les curses. El model canònic (més o menys contemporani a Ronda) serà la bellíssima plaça de la Carolina, a Jaén, d’un neoclàssic puríssim extraordinàriament elegant, en la línia del proposat per Juan de Villanueva a Madrid. Aquesta plaça ha quedat, actualment, gravíssimament alterada pel fet que, després de ser abandonada com a plaça de braus, fos partida en dos per una carretera. El model donarà una sèrie de places molt interessants, la primera d’elles a Almadén, de planta hexagonal. La segona serà Tarazona, de planta octogonal.



la carolina

almadén

tarazona


El projecte agrupa unes desenes d’habitatges mirant-se els uns als altres, i tanca completament el seu perímetre. L’accés a l’interior es realitzarà mitjançant quatre túnels enfrontats dos a dos, cosa que no es repetirà en gaires places més.

La presidència queda fixada a la seva posició pel sol, a un costat de les quatre portes, i és l’únic cantó del polígon diferent: més alt, amb les arcades més treballades i tota una curiositat: la més propera al terra de totes elles, al primer pis, presenta les columnes tallades, penjades al buit.



La tipologia dels habitatges és passant, i la meva ignorància sobre els usos i costums dels habitatges del segles XVIII i XIX m’impedeix aventurar res sobre com s’hi vivia. De tota manera, la visita de la plaça fa que t’adonis de la duresa que significa mirar constantment els teus veïns. Ara, aquesta perspectiva és totalment contemporània, i potser ni tan sols sigui vàlida actualment: molts carrers (entre ells els de l’Eixample de Barcelona) són més estrets que el diàmetre de la plaça, espai digne i net de visuals llargues. Aquesta plaça és contemporània a la construcció de les “corralas” que caracteritzen moltes ciutats espanyoles (com Madrid, Sevilla o Huelva, que conegui), habitatges molt pintorescos però totalment insalubres en molts casos.



Un altre tret que acosta la plaça a les “corralas” és el dels balcons d’accés perimetrals al llarg de tot l’espai interior, tot i que no són circuïtables al cas de Tarazona i sí a les “corralas” per estalviar circulacions verticals). Tarazona té unes circulacions verticals molt complexes, difícils d’estudiar perquè les plantes que conec són d’estat actual i no de projecte.

La planta baixa de la plaça segueix el model ja assajat a d’altres places de braus espanyoles precedents: gairebé cega, amb portes d’accés a les escales petites, i finestres quadrades i altes. Desconec quin era el paviment original, però la lògica em fa desconfiar de les llambordes actuals per tota la plaça, inapropiades pel toreig. Al restaurar-la s’han recuperat els elements de pedra que subjectaven els “burladeros”, ara incorporats al mobiliari urbà.

Els tres pisos superiors es caracteritzen per unes potents arcades corregudes que enfaixen tots els pisos. Curiosament, la composició es tanca als pisos superiors, on les arcades es doblen i pesen més. Aquesta composició serà (complementada amb un joc parell-imparell) una de les bases del modernisme català, tot i que la influència no ve directament de la plaça, però sí podria beure de la mateixa font: Tarazona és una ciutat amb bons exemples de mudèjar, estil estudiadíssim pels arquitectes catalans, (que sí presenta interessantíssims jocs compositius de parell-imparell), sobretot en coneguts viatges d’estudis a Terol.



Actualment la plaça es troba restaurada. Però, amb la restauració, s’han perdut alguns trets molt importants pel seu caràcter. Es va perdre pel toreig amb la construcció, cap a 1970, de la plaça nova, i va ser abandonada. El procés de degradació de la plaça, però, havia començat molt abans, en alguna època indeterminada. El primer fet clau és la pèrdua de la servitud del públic sobre els balcons dels habitatges. A partir de llavors, s’hi instal·laran grades desmuntables de fusta, reduint considerablement l’espai de “ruedo” i dificultant molt l’espectacle. La segona derivada d’això és que les arcades van ser cegades amb murs de maó sobre els que es van obrir finestres quadrades convencionals, per tal de guanyar superfície d’habitatge i densificar el conjunt. Aquesta operació va ser feta amb una certa sensibilitat, perquè aquestes parets de maó jugaven amb l’estructura existent, del mateix material, i es van arrebossar i pintar del mateix color, donant un alçat ric i complex realitzat amb una economia de mitjans total.

En algun moment, a la plaça hi havia hagut arbres, que havien crescut fins més amunt de la seva alçada. Probablement es perdessin juntament amb la servitud dels balcons, perquè a les fotos dels anys vint (penjades a bars de la localitat que vaig visitar) hi apareixien, mentre que les fotos preses a les darreries dels setanta i als primers vuitanta no. Això planteja la interessant qüestió del toreig en places “amb obstacles”, que ara s’ha perdut, i va ser habitual durant segles. Probablement s’ha torejat més temps amb places que tinguin obstacles que en places verges d’ells.



En èpoques la plaça no era un edifici exempt. Un dels seus cantons s’adossava a l’edificació (que la envoltava perimetralment, excepte per una gran obertura enfilada amb una de les seves portes, cap al riu). Desconec si es va planejar així des de l’inici, però sembla molt probable que fos així. La clau podria raure a la posició dels estables (“toriles” en castellà), ara perduts. Tota plaça de braus necessita d’un poderós annex ben assolellat on allotjar els toros fins al moment de la cursa. A Tarazona podrien estar a la banda oest de la plaça, adossats a ella. Si es mira atentament la fotografia de la plaça vista des de dalt (presa gairebé al costat de l’església de Tarazona, a un balcó preciós sobre el riu), s’aprecia que les edificacions que envolten la plaça per l’oest són totes noves.



La restauració ha obviat aquest tema, optant (o alterant) l’edifici fins a deixar-lo completament circuïtable, en un acte que podria ser de justícia o de ficció històrica (i sembla més probable el segon que el primer): caldria preguntar-ho, igualment, als autors de la proposta. No s’ha aconseguit, però, retornar els habitatges a la seva superfície original, probablement a causa de la redensificació que la plaça ha sofert al llarg de la seva història. S’ha pavimentat el conjunt amb llambordes. El resultat final consisteix en una mena de pacte entre l’aspecte que tenia la plaça a les seves èpoques d’esplendor i la seva adaptació posterior com a lloc dens, amb un gran número d’habitatges que se’n serveixen.



El terreny de la plaça no és pla. Queda situat a la llera del riu i puja fins a la catedral. Tan l’edifici com la pròpia plaça (el “ruedo”, vaja) s’hi han adaptat sense alterar-lo, en un gest molt respectuós que feia, òbviament, que s’hagués de torejar en pendent. La importància de la plaça queda manifesta pel fet que la estrenés el llegendari Curro “Cúchares”, un dels toreros més importants de principis del XIX. Actualment sembla que es necessiti d’una taula rasa, immaculada, per qualsevol tipus d’espectacle, i l’existència d’aquesta plaça desmenteix que sempre hagi estat axí: era un equipament de primer nivell adaptat al terreny sense estridències, que s’ha pogut reciclar perfectament i té, ara, tanta vida com al principi més d’un segle després de la seva obertura.



El complex es cobreix de manera brillant, eficaç i efectiva amb teula àrab.

Tota una lliçó d’arquitectura, en la seva senzillesa, eficàcia, història i present.


el meu tiet pintor

Al poble del meu pare, Santa Maria de l'Estany, bellíssim municipi del Moianès, hi vien els meus tiets Josep (Valeri) i Roser, i les meves dues cosines.
En Valeri és un pintor notable, i el que he anat aprenent al llarg de la meva formació com arquitecte ha anat transformant la meva percepció sobre ell, i fent que cada cop m'agradi més.
Ara, algun amic seu li ha fet una web que val la pena visitar per fer-se una idea sobre la seva obra: http://valeri-farras.nireblog.com
espero que us interessi. Amor de nebot.

dissabte, 7 de març de 2009

això no és una rampa...





...ni un edifici.

Durant segles, des del renaixement fins gairebé al moviment modern, l’art que s’ocupava de l’espai era la pintura: Giotto, de la Francesca. El punt central. Déu. La perspectiva clava una sèrie de punts de vista fixos, incòmodes, esclerotitzats, que condicionaven decisivament els edificis que es construïen, condemnats a ser vistos d’una manera pobra, convertits gairebé en quadres. És tan poderosa la incomoditat del propi inventor de la perspectiva, Brunelleschi, que simultàniament a ella construeix la seva crítica: columnes al mig. Brunelleschi forçarà la visió lateral de les seves obres, posant a l’eix de visió elements que les obstaculitzen, provocant dinamicitat, inestabilitat.

No obstant, la ciència de la qualificació espaial és la que és, i, durant uns segles en que tota la producció teòrica derivava cap a una altra banda (els materials, les tipologies), els espais seguiran, igualment, complexificant-se, i enriquint-se, gairebé subterràniament, excepte durant aquest episodi que serà el barroc, pare de gairebé tots els trucs que seguim usant actualment.

Recordo un comentari de Manel Brullet sobre Juan Navarro Baldeweg (a partir d’ara, JNB): el va definir com un pintor que, de tant en tant, feia d’arquitecte. Des de llavors ha estat un dels personatges que més m’ha interessat al panorama global de l’arquitectura.

En ell, aquest diàleg entre el punt de visa fixat i el dinàmic és constant. Entre la llum representada i la llum treballada com un material més de construcció. I, recentment, entre la cal·ligrafia, el traç, l’estructura.

JNB serà, com Le Corbusier, com Steven Holl, un arquitecte que pivotarà constantment entre la representació i la construcció, habitant a la frontera de dos disciplines que exerceix per igual (igual de bé, s’entén), i buscant constantment les diferències entre elles, en un joc econòmic que li impedeix fer-les servir per dir el mateix.

D’uns anys ençà aquesta relació s’ha vist influïda per uns avenços tecnològics que han representat un canvi de paradigma. Respecte als dibuixos produïts per ordinador, l’augment de memòria i de capacitat de processament de les màquines gairebé ha esborrat la diferència entre els dibuixos vectorials i els pixelats, i ja és possible imprimir un projecte d’execució a escala en format tiff, i programes com l’illustrator o l’indesign permeten barrejar de manera literal els dos móns, i, per tant, incorporar les imatges, la fotografia, els traços escanejats, als plànols, i treballar-los a escala.

La representació d’aquests plànols ha passat, a més, d’una manera literal al món de la construcció: ara els plotters tallen, emmotllen, esculpeixen, i la fusta, el formigó, el metall poden ser treballats amb precisió de dècimes de mil·límetre, sigui operant sobre ells mateixos o sobre els seus encofrats, per tan de produir dissenys singulars, personalitzats, inèdits fins a l’actualitat. Associat a tot això, és possible prefabricar centenars de peces industrialitzades totes elles diferents una a una sense pèrdua de material ni de temps. La façana sud del Centre de Convencions de Barcelona, de Josep Lluis Mateo i els seus MAP, n’és un bon exemple.

El nou edifici de JNB per al campus de la Universitat Ramon Llull (URL) és un bon exemple de tot això, i de la nova etapa de treball que l’arquitecte ha pogut obrir.

El programa és molt complex, tan que, de fet, no ens trobem davant un edifici: en són tres, dos d’ells de funcionament totalment independent, i el tercer de serveix comuns a aquests dos primers i a la resta del campus. L’arquitecte es limitarà a apilar els tres programes un sobre l’altre, el més públic a baix, en contacte amb el terra, i els altres dos a les plantes superiors, i a lligar-los de dos maneres diferents:

-La primera d’elles, compartint caixes d’escala i d’ascensor.

-La segona, més complexa i subtil, consistirà en la integració de les parts comuns de tots ells en un sol volum central respecte de l’edifici. Central i alhora desplaçat cap a un dels dos costats longitudinals exteriors, perquè el seu petit tamany li impedirà disposar-lo al centre geomètric de l’edifici.

Aquest fet li donarà un caire dual que servirà per a emplaçar l’edifici correctament al solar i per acabar de relacionar-lo amb el campus.

L’emplaçament de l’edifici és excepcionalment complex. Presenta front al carrer Wellington, que, a la seva part baixa, és un dels espais urbans que més estimo de tot Barcelona, i queda enfrontat al Dipòsit de les Aigües. Aquest edifici, bastit per Fontserè i calculat, diu la llegenda, per Gaudí a canvi d’un aprovat a l’assignatura de resistència de materials, és situat a una estranyíssima posició dins una illa estàndard de l’eixample: al bell mig però sense ocupar-la sencera (una mica com l’edifici de la Universitat), en un dels gestos de menys sentit urbà que es puguin trobar a tota la ciutat de Barcelona. El seu propòsit original (i que, diria, encara ajuda a complir) era el magatzematge d’aigua per regar la Ciutadella. El seu interior és el somni al·lucinat de Louis Kahn: arcs i més arcs de maó portant configuren, en un joc de diafragmes creuats, un dels interiors més contundents, espectaculars i bells dels que mai hagi tingut notícia: potent i delicat alhora, amb una llum magnífica, religiosa. Lluís Clotet i Ignacio Paricio el van restaurar i adequar al seu nou us de biblioteca central del campus, realitzant un projecte dificilíssim, un dels més reeixits de l’arquitectura catalana després de la Guerra Civil.


1.-el Dipòsit de les Aigües

2.-edificis Clotet/Paricio auxiliars

3.-edifici JNB

4.-front d'habitatge de Fontserè

5.-caserna rehabilitada per Bonell/Gil

6.-carrer Wellington i les vies del tramvia

7.-la Ciutadella i el zoo

8.-l'arsenal antic, ara parlament


Exteriorment, Clotet i Paricio han entregat el Dipòsit amb la resta del campus mitjançant un rosari d’edificis baixos, petits, triturats per tal de no competir amb l’entorn. El darrer d’ells, encara no bastit, serà un volum baix gairebé quadrat que es carregarà el tros absurd de xamfrà que estavella el carrer Llull contra la tanca de la Ciutadella.

JNB enfronta a aquest nou volum (i al Dipòsit del darrere) un contundent prisma de cinc alçades, estriat en bandes horitzontals molt potents, que li redueixen alçada a l’edifici, revestit íntegrament amb diverses qualitats de vidre, transparent a les obertures, gravat amb la cara impresa a l’exterior als ampits. Quan aquests darrers vidres reben el sol directe, l’edifici es desmaterialitza, i l’efecte d’opacitat i transparència s’inverteix completament. L’escala del volum és idèntica al del que supleix: una unitat d’habitatge de les que Fontserè enfronta a la tanca.



El centre, el cor, queda enfrontat a la mitgera de l’edifici veí. Pla cec, torturat, que espera ser enderrocat. Es desalinea del tot, en un estranyíssim angle oblic que és el de l’Arsenal de la Ciutadella, ara Parlament de Catalunya, edifici situat on no el podem veure, ni per la tanca ni pels plàtans ni pel zoo.



Aquest recurs formal, tan aliè a l’edifici, tan literari, li permetrà establir tot un joc formal a les parts comunes: rampes alineades alternativament amb l’arsenal i amb el carrer que creen un efecte molt complex a l’interior. Les rampes no travessen tot l’interior, i deixen les plantes baixa amb la primera i la segona amb la tercera sense comunicació, ja que, en realitat només connecten els diversos edificis internament, no entre sí. L’ull pot no adonar-se directament d’aquesta particularitat, però sí la nota el cervell, que capta inestabilitat i es posa en guàrdia sense saber contra què. Aquestes rampes ens parlen de la voluntat de fluïdificar les comunicacions, i de l’èmfasi de l’arquitecte en aquests espais de relació. Més que rampes són carrers retorçats sobre sí mateixos, que lliguen parts d’un programa i tenen una claríssima voluntat urbana. Això converteix l’edifici, de fet, en una maqueta dels Teatros el Canal, recentment acabats.



Les zones comuns es tapen del sol mitjançant el recurs visual més reconeixible de tot l’edifici: uns brutals brise-soleils de planxa de 8 o 10mm d’alumini que representen en gegant unes pinzellades de color vermell, escanejades i tallades amb laser, producte de la ma de l’artista, passades d’escala i funció sense la menor transició. Veient-les, em ve a la memòria la tradició tardomedieval d’associar virtuts morals al tamany (de Rabelais a Swift), i sembla talment com si JBN hagués volgut significar el gest, la ma, com els recursos bàsics de projecte que qualsevol arquitecte, traslladats a un element que unifiqui funció i representativitat.



El contrast brutal entre aquests brise-soleils a cavall entre l’interior i l’exterior d’una caixa de llum complexa en estructura, en forma, en funció (convido a qui llegeix això a investigar com s’aguanten les rampes i el mur cortina) permet neutralitzar i tranquil·litzar la resta de l’edifici, que passa desapercebut a qui no tingui ganes d’estudiar-lo.



L’edifici presenta, encara, un altre nivell de lectura: JNB és un arquitecte que admira Gaudí, i que sap de les connotacions del lloc on li ha tocat construir. Fontserè, mestre de Gaudí, arquitecte (sense títol) excepcional, ha bastit el Dipòsit, els habitatges, el propi parc de la Ciutadella. A l’altra banda del mateix, el Born, els habitatges porxats del passeig Picasso. El mateix Gaudí, en pràctiques, l’ajuda al Dipòsit i a la font de parc. JNB es mesura amb tot això tan a través de la volumetria de l’edifici, que oposa rotunditat a la rotunditat del dipòsit, com a través dels traços del brise-soleil, que tenen més a veure amb els plàtans i amb el parc que amb el campus, i amb el color vermell.

Vermell pel verd. Vermell per integrar l’edifici a la paleta cromàtica de l’entorn com si d’un dels seus quadres es tractés. Vermell per les xemeneies del palau i el parc Güell. Vermell per la sensació més que no pas per la reflexió. Per instint.



JNB és un gaudinià subtil, precís, que tracta el metre amb respecte, sense deixar-se acobardar, incorporant-lo al seu vocabulari de manera sensible, tendra, gens afectada.

A Cambrils, prop de Montbrió, Fontserè dissenyarà, amb l’assessorament del Marquès de Samà, el parc que portarà el seu nom. Visiteu-lo.



El campus URL avança. La idea inicial fou colonitzar les antigues casernes. Bonell i Gil construïren la primera, un excepcional projecte que guanya en intensitat cada any que passa. Bohigas i el seu equip rehabiliten amb fortuna la segona. Garcés i Sòria intervenen sobre l’espai entre les dues, fent d’un tros de carrer un Àgora, i Clotet i Paricio s’ocupen de la biblioteca. El conjunt, amb l’edifici de JNB que he comentat, configura el millor campus universitari mai construït a Catalunya. Falta l’auditori, que, espero, es posi a l’alçada del que hi ha.

Reivindico, però, que no enderroquin els habitatges de Fontserè al carrer Wellington. No, no és covardia: no es tracta de pensar que el que vingui pot empitjorar el que hi havia... encara que pugui passar. Reivindico els edificis modestos. Les cicatrius. La potència d’unes peces que, per sí soles, han aconseguit fer màgic aquest racó de la ciutat. I també la bellesa oculta de la galeria que lliga un dels dos edificis amb les casernes de Bohigas. Les cornises els han caigut. Han perdut les baranes de forja originals. Estan semiabandonats, decadents, malocupats, deixats intencionadament.



Que es restaurin, per favor. Podrien ser una magnífica residència d’estudiants, o segur amb la seva funció original. S’ho mereixen. Ells. I nosaltres.