divendres, 20 de febrer de 2009

La trista història d’un bordell abandonat




Farà uns anys vaig participar, sense èxit, al concurs per la reordenació del centre històric d’Irun, salvatgement bombardejat a la Guerra Civil. Riu-te’n de Gernika i la seva fama. La petja d’aquell bombardeig és encara visible al centre urbà, format per una desoladora seqüència de buits urbans que deixen obertes unes visuals molt maltractades.



Irun és una ciutat embrutida, desolada, dura. Carrers estrets en pujada, calma tensa més que tranquil·litat, una vida passada de bar en bar, la frontera en baixada, una arquitectura més francesa que espanyola. Encara em sembla veure el fantasma de de la Sota abocat sobre un avinguda caminada amb massa pressa.
Irun fou el lloc triat per Oteiza per a fixar la residència durant vint anys llargs. És on va esculpir el fris d’Aranzazu. On va muntar el seu primer Laboratori de Guixos. On va bastir el seu primer habitatge, Luis Vallet mediant, Sáenz de Oíza ocupat en d’altres tasques i negant-se a formar part del triumvirat, que, amb Bastarretxea, va definir bona part de l’art espanyol de postguerra. Va trigar anys a ser perdonat.
Era la tarda. Em sentía ple després d’uns pinxos malpresos a un bar escollit a l’atzar, mediocre, més negatiu que gris, sobre el fantasma de la plaça Jenaro Etxandia. Lluitant contra una mandra olímpica, en Merwan i jo varem resseguir una visió que havia tingut hores ençà, entrant a Irun pel nord: la ruïna de la casa de l’Esculptor.
Sé que era la veritable causa de la presència d’en Merwan allà: la casa del Mestre, deixada, grisosa, a dos metres d’una carretera hipertrofiada. Enmig d’una illa de carreteres, submergida a un paisatge de males herbes, amb un om al darrere que havia crescut massa. Al nord, un nou centre comercial, la a l’escala d’aquell ex-carrer. El caracteritza un cos en voladís, un voladís considerable, acabat d’alucobond vermell-escandalós, cridaner, amb pinta de planta verinosa. Recordo haver esbrinat el nom dels arquitectes, que he decidit oblidar per despit: l’arrogància d’una construcció davant la fragilitat d’una mena de caixa feta més de records que de materials físics, agonitzant als nostres ulls.





Conservava les fusteries originals. El color original, desdibuixadíssim. L’entrada als habitatges, enfonsada sobre uns pilotis aplacats amb rajola, probablement metàl·lics, revestits i regruixats bastament, conservant, però, una esveltesa que permetia endevinar-ne l’ànima.





Els baixos, recrescuts amb precàries uralites tancades amb vidre. El laboratori de guixos tocava, ara, el terra, convertit en oficines, els pilotis invisibles sota una paret del mateix material que la resta de la casa.
La casa es va vendre. Oteiza va passar a Alzuza, y Bastarretxea va marxar també. La seva casa es va convertir en un bordell. La del Mestre, en Muñoz y Cabezo, transportes internacionales, SL. Davant, un bar. Llocs de pas, refugi d’hores dures, sense ganes de pensar en res que no sigui la propera estació. El sòcol gris es reconeixia. Els pilotis,, del mateix vermell que els arquitectes desconsiderats havien escollit per aquell voladís sobre un no res.
Fantasmes. Un silenci estrany, per no tenir res a dir envoltats d’un brogit de tràfic insuportable. Soroll blanc. Algú havia decidit que allò ja estava mort.
La casa ja no existeix. Amb ella ha marxat part de la nostra memòria. Al Reina Sofia, Oteiza esta una mica més mort.

Mireu el fris d’Aranzazu després d’una nevada.





El goteró que definia el petit porxo d’accés a l’habitatge, constructivament absurd, al mig del balcó, es ficava dins l’espai cobert: el mateix Oteiza l’havia construït.





I el bordell tenia per nom “el Camino Rojo”.

dimarts, 17 de febrer de 2009

recomanació

El meu bon amic (i soci) Merwan Chaverra, una de les “M” d’mmj arquitectes, el nostre estudi (www.mmjarquitectes.net), ha escrit un article que val la pena llegir: http://merwanch.blogspot.com/2009/02/tres-cubos-imposibles.html

Aquest article versa sobre uns habitatges socials bastits a Sant Cugat del Vallès, dels que, al seu dia, vaig prendre quatre fotos d’obra, que, si trobo, penjaré del meu bloc. Tenen l’estructura portant més interessant que recordo en temps, ja que els edificis s’aguanten gairebé exclusivament reciclant l’estructura portant del pladur, lleugerament reforçada.

La modèstia d’en Merwan li ha impedit dir que ell va ser una peça clau al desenvolupament del projecte, des de la fase de concurs fins a l’executiu. Que quedi aquí, també, aquest reconeixement a la seva feina.

Treballar amb en Merwan ha estat, potser, el plaer més gran que m’ha brindat aquesta carrera. Per molts anys.

divendres, 13 de febrer de 2009

el barri de la pelleria a Vic, ii


Nova perspectiva del barri. A diferència de la façana de Girona a l’Onyar, el barri de la Pelleria té una secció complexa que lliga el carrer interior amb la cota del riu a través de l’interior dels edificis, que assumeixen el canvi de cota amb dues plantes baixes i uns interiors complexos que caldria estudiar. Tot el tema deu anar lligat a la funció dels edificis, curar les pells, que requereix molta aigua.

dimecres, 4 de febrer de 2009

si no dormo encongit tinc fred als peus





Un dels temes recurrents al llarg de la història del Moviment Modern, gairebé una de les seves raons de ser, és l’habitatge. L’habitatge massiu. L’habitatge fàcilment estandaritzable, reproduïble, digne, assequible, per les masses de treballadors. El que per resumir s’ha anomenat el “habitatge mínim”.

Actualment, aquest està descrit, protegit, per una sèrie de normatives d’obligat compliment a partir de les quals s’hauria de desenvolupar. Fals. El que havia de ser un mínim exigible, unes condicions de partida sobre les que definir l’habitatge i fer-lo créixer s’han convertit, al millor dels casos, en un estàndard que defineix les condicions de vida de milers de famílies. Fins el propi terme “habitatge social” ha mutat d’un coixí, d’una emergència que un particular o el propi estat definia per amparar els més desafavorits fins a un estatus d’habitatge “just” en que els pocs afortunats que els toca en sortejos amb llistes d’espera quilomètriques poden pagar un preu que ajusta mínimament l’oferta a una demanda que no es pot satisfer.

Aquest habitatge social ha quedat pautat per una sèrie de condicionants culturals que, curiosament, tenen l’edat aproximada del propi Moviment Modern, i que actuen com un fre a una iniciativa pública ja de per sí molt sensible a una política de vol gallinaci, variable de legislatura a legislatura, sense memòria històrica. Es podria resumir precàriament en uns quants punts:

-Us de l’habitatge, fins del social, com un valor de canvi més que com un valor d’us. No comprem tan el que necessitem con un estàndard conegut per tots els que formen el mercat, que servirà, eventualment (mai, a la major part dels casos), com a fons d’inversió, sempre a l’alça, fins que ha arribat la crisi, òbviament.

-Reproducció d’un patró conegut per sobre del que realment es necessita. A saber, dels clixés burgesos de la postguerra espanyola al nostre cas particular: zona de dia, zona de nit, la rèmora de la doble circulació de servei fins en habitatges on ningú es plantejarà mai de tenir-ne. Estar nuclear, lloc comú d’una família nombrosa encongida fins a la paròdia, amb la TV ocupant el lloc de l’antiga llar de foc. Habitacions més com a llocs per dormir que no pas d’estar on els membres més joves o més vells de la família desenvolupen gairebé en exclusiva la seva vida. Cuina que només serveix per cuinar, ara incorporada a la sala gràcies al fet que fins i tot s’han carregat la cultura del menjar. Menjador com espai mort per a fer servir en comptades ocasions. Compartimentació (distribució) organitzada com si fos per murs de càrrega. Recentment, la incorporació del tipus “loft”, sempre en espais massa petits, dubtosament legals, entès com un únic espai obert com a tipologia alternativa per a qui no es pot pagar un habitatge més gran.

-Encongiment fins a l’absurd del model anteriorment descrit, sense variar-lo: habitatges grans, complexos, per a famílies enteses en el sentit més ampli del terme (multigeneracional, parents, servei, etc), reduïts i condensats en uns pocs metres quadrats que pretenen reproduir arqueològicament tot aquest modus vivendi que no es preveu que hagi de tornar.

La manera d’habitar tot això és gairebé automàtica, des del condicionament rebut mitjançant l’educació i la procedència social de qui ho usa. I és contra aquesta immediatesa que em revelo.

El que ens han venut com habitatge mínim no té per què ser-ho. Ni té per què complir cap altre estatus que no sigui el de refugi precari. Entenguem-nos: viure es pot viure a molts llocs, i de maneres diverses. Jo mateix vaig desenvolupar, amb l’arquitecte Eva Sánchez, que juntament amb el seu marit Pablo Roel té un estudi molt interessant que ha produït algun edifici notable, i que farà parlar en un futur proper, un habitatge mínim de debò. El condicionant del nostre treball era trobar la frontera de l’habitatge, al marge dels condicionaments culturals que ens imposen viure d’una determinada manera. Així, vam proposar un refugi precari, espai per poder dormir i rentar-se tranquil·lament, gairebé de manera gratuïta, que funcionava en xarxa amb la resta d’espais públics existents a una ciutat d’un cert tamany: menjadors, bars, biblioteques, filmoteques, parcs, carrers, universitats. El lloc no tenia més calefacció que la roba d’abric de l’usuari, i unes mantes que es podien desar a l’edifici mateix. Es parava el vent i la pluja amb unes planxes desmuntables de policarbonat serigrafiat. A l’estiu, ni això. El wc estava inspirat en els del desert, i gairebé no consumia aigua. Quedava servit des del carrer per un camió de la neteja convencional. El sistema de privacitat finançava la operació: lones publicitàries fixades a una bastida habitable, que s’anava traslladant per diversos solars buits de la ciutat, a l’espera que els ocupessin, a canvi d’un anivellament gratuït del mateix, reciclant els propis residus a la mateixa obra.


planta del solar: 1, bastida-anunci, 2, terres, a, cables de suport, b, espai lliure, c, residus.

a,b, cables de suport de la bastida-anunci, que no toca la mitgera.


a, carrer, b, banda de neteja i residus, c, habitatge, d, accessos

1, escales, 2, passadís, 3, habitatge, 4, wc, 5, water, 6, punt d'aigua


1, accés, 2, habitatge, 3, façana complexa, 4, mitgera, 5, possible ampliació


wc: 1, façana, 2, mànega d'aigua, 3, muntant, 4, façana

1, cortina, 2, paviment de melamina, 3, mànega, 4, water, 5, muntant d'aigua, 6 , façana

detalls de façana, mur cortina de policarbonat i anunci.

No hi havia electricitat. No existia més propietat privada que el que es pogués portar a sobre, o deixar al petit magatzem de la planta baixa. La resta quedava confiada a la imaginació de l’individu A canvi, sensació d’espai, de llibertat: bona col·locació al centre, vistes. Vida dinàmica.


vista interior dels habitatges

l'exterior


Passaré a l’extrem contrari: Recentment vaig ser acusat d’elitista per manifestar el meu desig de viure a la fàbrica Casarramona, actualment seu del Caixafòrum barceloní. Al primer moment vaig tenir ganes de disculpar-me pel que creia que era una broma. Més tard vaig recordar uns dibuixos, ara perduts, que vaig fer sobre el tema. I vaig adonar-me que el desig d’habitar aquell espai era, és real, més enllà de la seva condició actual d’espai públic visitable gratuïtament. Si me la donessin me la quedaria, sense excuses. Ho tenia tot pensat: les tres bandes paral·leles d’edificació creen patis entre elles, que podrien enjardinar-se i subdividir-se a plaer, creant patis individuals. Les enormes sales quedarien gairebé buides, pavimentades amb suaus pendents per facilitar-ne la neteja: plantes dins, plantes fora, mobles vora la finestra. Zones socials, zones privades, zones d’escoltar música, de llegir. El programa variaria d’estació a estació, acomodant-se a la gent que m’envoltés, als estats d’ànim familiars, a les ganes de viure, treballar, etcètera.


així podria ser casa meva


Em vaig adonar que el concepte de l’habitatge mínim és falaç, erroni, destinat a fer-nos conformistes d’una situació que difícilment sabrem fer canviar. Em vaig adonar que les pressumptes necessitats “naturals” d’espai, científicament quantificades, descrites, no són res fora dels paràmetres econòmics inevitables per a que la nostra societat funcioni. Un pis de quaranta metres quadrats és una bona solució, i n’hem d’estar agraïts, sobretot a l’esforç que es realitza perquè tothom en tingui. Però no té res a veure amb el comfort, amb un ideal.

Les nostres necessitats reals d’espai estan en funció de paràmetres molt diversos, alguns d’ells objectivables, d’altres molt senzills. Els primers tindrien a veure, bàsicament, amb el grau d’activitat que es realitza a l’interior de l’habitatge, amb el número de persones que l’ocupen i amb la seva ubicació. Viure al Raval requereix menys espai que fer-ho al camp, perquè tot és més a prop i està més pressionat. Viure al camp ocupa sòl: terrenys de magatzematge, de cultiu, unitats familiars més concentrades i amb menys possibilitats de relacionar-se.

Els paràmetres subjectius són més espinosos de descriure: la personalitat, les pròpies aspiracions de viure a llocs més o menys petits, el grau de claustrofòbia que tenim (cada persona té el seu, encara que no lo provoqui problemes de conducta), i les nostres pròpies concepcions sobre com usar l’espai.

un habitatge mínim: alcohol barat, residus, absència de tot

Sóc una persona bastant claustrofòbica. No m’agraden els espais tancats, les visuals curtes. No m’agrada sentir-me empresonat. Sempre obro finestres i descorro cortines arreu on sóc, i als bars sec de cara la porta. M’agraden les plantes, els llocs alts de sostre, la pluja. M’agrada la sensació d’espai, d’ambient, i m’agrada percebre-ho a través de les orelles. He segut molts de cops a la fresca d’una gran catedral, d’esquenes a la porta, completament despreocupat, notant l’aire al clatell, dibuixant tranquil·lament, o tancant els ulls, tirant el cap enrere i sabent que sóc a un lloc gran: m’hi sento segur, encara que hagi de tenir la cambra de fotos a la ma per no poder-la deixar al seient i els diners controlats.


dibuix fet una tarda de primavera a la catedral de Girona


És per això que em sentiria còmode enmig d’una nau modernista pintada de blanc, amb columnes de fosa, un bon equip de so on Greg Cohen pulsés el seu contrabaix mentre Marianne Faithfull canta i Marc Ribot toca les guitarres més contigudes de tota la seva carrera (amb permís del disc que va enregistrar amb la Ikue Mori i el ja mort Robert Quine). També valdria el Mezzanine de Massive Attack, si portés un wisky de més.

M’agraden la soledat, el silenci, els espais grans. La penombra. Les plantes. Els patis. També una torre per mirar fora. Que no em toquin la pera, estar en pau amb mi mateix (o provar-ho), i que qui m’envolti es pugui sentir bé.

Le Corbusier i la seva dona Ivonne vivien en catorze metres quadrats. Amb la casa d’Eileen Gray i Jean Badovici al costat, òbviament, i el mar de Cap-Martin on es va suïcidar.

Lluis XIV va necessitar Versailles per allotjar-se. És clar que no savia estar sol. Marie Antoinette en tenia prou amb Le petit Trianon pel seu dofí glossat per Mark Twain i els seus amants. La Pompadour volia estar sola. El Captain Beefheart la va cantar.


un habitatge. Una llar

Wright i Kahn necessitaven tres famílies paral·leles. Gaudí una cortina per a separar-se de les maquetes. Un faraó egipci una piràmide. Un déu un temple. Un gentleman anglès no pot veure més que arbres a la seva finestra.

Zaratustra viu a una casa de Mies van der Rohe.