diumenge, 28 de setembre de 2008

hell’s kitchen



Darrerament s’ha mig acabat, a Sant Cugat, un edifici que ha esgotat tots els meus límits de paciència, tota la meva capacitat d’empassar mediocritats que espatllen les ciutats i les consciències dels seus habitants, que els roben la capacitat d’il·lusionar-se: Es tracta de l’ampliació de la Casa de Cultura.

La meva motivació per a escriure això és el moviment veïnal que s’articula en una sèrie d’articles, pancartes penjades als balcons, converses caçades al vol en botigues, en terrasses, al carrer.

La Casa de Cultura original és un producte de la reconversió en centre cívic del que va ser la primera seu de la Universitat Autònoma de Catalunya. Mai ha estat gran cosa: gran, matussera, revestida d’una ceràmica color de gos com fuig, malentregada contra els seus voltants, pèssima companya de viatge d’un monestir que pot anar sol de trinxat i deixat que està. L’edifici no resisteix una reflexió a fons: senzillament està allà, seguint el mal costum d’aquest país de fer durar trenta anys obres que, aparentment, haurien de ser efímeres.

Recentment aquest edifici s’ha pretès dignificar amb una ampliació. Inicialment aquesta es preveia com un condicionament del que existia, més una petita ampliació amb (crec) una única sala, que l’edifici principal no tenia, i espai addicional per instal·lacions.

El concurs va ser convocat amb molts mitjans i venut com una bona manera de fer entrar l’edifici al segle XXI, de consolidar-lo a un entorn definitivament urbanitzat, viscudíssim, centre urbà d’una ciutat permanentment subequipada que ja s’acosta als 80000 habitants.

El resultat final ha estat un fiasco complet i absolut: un error, una broma pesada. Les rates han anat abandonant el barco que s’enfonsava, i s’ha venut com un producte de la incompetència d’uns arquitectes dolents. Fals. Els projectes es sotmeten a concurs. Els concursos poden ésser declarats deserts. Hi ha mecanismes de control. Projectes bàsics, executius. Renders, maquetes, plànols. Per tant, qui no sap com va un projecte és perquè no vol. Senzillament. Si un projecte de promoció pública fracassa no serà mai a causa únicament d’uns arquitectes, hauran fallat tota la resta de mecanismes de control. Dit això, els arquitectes ho han fet fatal. Fatal del tot. I la seva part de responsabilitat és la que més m’interessa, en aquests moments.

Descripció del que hi ha: un edifici a quatre vents, aïllat al bell mig d’un parc, amb espai a sud (precisament a sud) per créixer a plaer. La casa de cultura està totalment sobrexplotada, amb (a l’atzar) corals confinades al soterrani de l’edifici, malventilat i pitjor il·luminat. I, amb aquesta situació, es tria ubicar la nova sala de màquines a l’edifici de nova planta, a sud, ocupant la nova façana de l’edifici. A la bona orientació. Amb vistes al parc. Façana (la nova a sud) que s’ha decidit 100% vidrada, no sé si per falta d’imaginació o per voluntat d’exhibició impúdica de tota la maquinària que s’hi ha de disposar. Els espais hipotecats segueixen hipotecats, les condicions ambientals no milloren, el cos de nova planta sobre la millor llum s’ha deixat com una mena de monument a unes màquines que es podrien recol·locar dins algun angle mort dels molts que hi ha dins l’edifici vell.

trobada entre els dos edifics, panells sandwich, ventilacions, imprecisions que no sé com resoldran.Edifici antic desvirtuat

I més: el precari vidre usat de revestiment no para el so (ni per massa ni per col·locació, a junta oberta) de manera que s’ha d’aïllar la sala de màquines per dins, trasdossant el 100% de la façana amb uns potents panells sandwich metàl·lics, preparats per anar a la intempèrie, de color incert perquè (se suposa) no s’han de veure. A la façana sud s’hi ha disposat un joc de textures amb diverses (males) qualitats de vidre, potser composades amb una certa gràcia, que acaba convertint-la en una broma, en un únic detall cuidat emmarcat per un magma de decisions mal preses.

lloc on havia d'anar la nova sala semisoterrada, amb una coberta ajardinada a distància tensa respecte del voltant. I què passa amb aquests pilars?

La nova sala (que s’executarà) queda de nou al soterrani: sales de màquines a sud, vidriades, monumentals, i espais d’us sense gràcia ni llum natural ni bona comunicació amb l’accés, que mereix una menció a part. No s’arregla, i, per tant, es segueix accedint a l’edifici per una quasi-primera planta, amb els conseqüents probleles d’accessibilitat i incomoditat.

La trobada entre els dos edificis menja a part: es conforma disposant tangencialment la pell del nou cos contra una tribuna semicircular existent, no massa afortunada però, almenys, dotada d’una certa contundència geomètrica que servia per orientar el passavolant cap a l’accés. Els arquitectes aconsegueixen, amb la seva decisió, el més difícil encara: empitjorar l’edifici original i matar la poca gràcia que pogués tenir el seu propi amb un intent de fusió impossible contra un edifici que sempre s’havia plantejat exempt.

No m’agraden els edificis lletjos i mal resolts. Però el pitjor d’aquest ha estat la reacció recelosa que ha provocat. D’alguna estranya manera que no aconsegueixo d’entendre, aquest edifici no ha estat percebut com una mala mostra d’arquitectura, sino com una mala mostra d’arquitectura moderna. Freda, pedant, arrogant contra contextos, passavolants i usuaris. Una palla mental d’uns arquitectes que han erigit un monument a sí mateixos, sense ofici ni benefici, que maltracta un entorn ja desafortunat històricament. I estic enfadat. Enfadat contra elitismes buits. Contra el poc ofici. Contra hipocresies vàries d’uns promotors que ara diuen sentir-se enfadats. Contra l’estretesa de mires d’uns veïns que, presos col·lectivament, no han demostrat capacitat d’abstracció, ni han tingut l’humor d’acceptar que els seus representants han acceptat un edifici lleig just davant casa seva.

Sense més reclamo que es pensi, per un cop, que el bosc té arbres, i aquest ha sortit rana: lleig deforme, sense gràcia. Però un mal projecte no és un mal estil ni una mala manera d’operar: és un mal projecte, sense més. Tenim fe en coses estranyíssimes. Reclamar-la vers una arquitectura que difícilment pot ser pitjor que aquesta no em sembla un crim.

façana sud. La nova sala no s'executarà. Pilars que no creen espai sota d'ells, tester sense resoldre. Sala de màquines vidriada contra un parc, trasdossada amb panells sandwich.

dissabte, 27 de setembre de 2008

història de la foto


Irun, principis de 2005. Viatge-llampec per a conèixer les places San Juan i Jenaro Etxandia, és a dir, el centre del poble. Nit a Donosti (pinxos de foie i kokotxes de bacallà al pil-pil) visita a Arantzazu i sant tornem-hi cap a Barna. En Merwan i jo anem a visitar la casa d’Oteiza i Bastarretxea: gairebé enrunada, convertida en prostíbul, encabida al bell mig d’un nus de vies de tràfic, indigna, desgastada, oblidada. Gairebé plorem d’aquella visita, i amb motiu: la casa ja no existeix. Uns kilòmetres al nord, poquets, sis o set, entre Irun i Hendaya, el mateix Oteiza basteix una pedra que marca la frontera. España-France, du inscrit. La pedra és permanentment boicotejada, volada, reconstruïda, tornada a volar, pintada, restaurada. Nosaltres ens la varem trobar decorada amb dos A-4, un per banda, enganxats precàriament amb cel•lo amb els noms bascos de les dues bandes de la frontera. Després d’un petit moment de dubte, decidim deixar els A-4, i marxar. Al lloc s’hi arriba deixant el cotxe als primers carrers d’Hendaya i caminant per la mitgera entre els dos tràfics, lloc no previst per als vianants. La foto ens recull als tres mirant-nos la pedra, debatint sobre els noms, sobre la utilitat de la frontera, sobre l’absurd, sobre l’escultura. Pensant. La va prendre la Candela Suárez, quarta en discòrdia aquell dia, sense que ens n’adonéssim. Gràcies.

dimecres, 24 de setembre de 2008

video killed the radio star



(fotografies preses en un viatge a suïssa, febrer 96 o 97, no ho recordo)

La meva passió per l’estudi de Jaques Herzog i Pierre de Meuron va començar d’estudiant. Els vaig conèixer a segon de carrera, i llavors ja va ser un assumpte més de passió que de raó: aquelles arquitectures fascinants, sòbries, elegants, d’una calidesa i una sensualitat exuberant, continguda, tensa, sempre a punt d’esclatar. Potents conceptualment, sense que, no obstant, la teoria anul·li una manera de projectar basada en la intuïció, en el gest, en un agermanament sobrehumà entre teoria i una praxis que va per lliure.

Quan en vaig tenir oportunitat, vaig aprofitar un viatge d’estudis per anar a conèixer la seva obra, llavors encara incipient: no havien guanyat encara la Tate Modern. Herzog de Meuron (HdM) estaven, encara, enfrontats (no sé si per voluntat pròpia o perquè així ho volien els crítics d’arquitectura) amb Diener & Diener, estudi més consagrat que ells aleshores. La diferència entre els dos venia a ser la que podia existir entre el seny i la rauxa. Diener & Diener construïen en una línia molt localista, sòbria, hereva directa de Max Bill. Les seves obres eren, són, inspirades, contingudes, d’una mena de realisme brut per moments poètic. HdM, tenien, llavors, menys volum d’obra. Miraven més al sud, sobre tot a Rossi. També a Le Corbusier. La seva expansió era més internacionalista, basada en una sèrie de propostes de concurs agosarades, gairebé insensates, potentíssimes conceptualment i alhora molt realistes en els seus plantejos, però adreçades, gairebé totes elles, a estudis molt més grans que el seu. Entre Diener & Diener i HdM hi havia, per a mi, la diferència entre un bon periodista i un poeta.

edifici de Diener @ Diener no lluny del centre de Basilea

edifici de Diener @ Diener no lluny del dipòsit ferroviari

A Basilea, amb una impaciència que gairebé va molestar els meus companys de viatge, vaig córrer a buscar el dipòsit ferroviari, el seu edifici més famós aleshores, i, encara ara, el que millor defineix la seva manera de treballar. El resultat final (que, espero, quedi ben reflectit a les fotos), escapa a gairebé totes les crítiques que he llegit fins ara sobre aquest edifici. Recordo l’embolic que ens varem fer per arribar-hi. De fet ens va semblar totalment inaccessible. Al nostre moment més gran de desesperació, em vaig adreçar en català al primer treballador ferroviari que vaig trobar (tots ells vestits amb uns monos integrals de color groc cridaner que contrastaven moltíssim amb tot), demanant-li pel dipòsit. Bingo: el senyor era de Tortosa, i, en perfecte català, ens va acompanyar dins el seu hangar fins a deixar-nos a poques desenes de metres del que buscàvem. El dia anterior, a Ginebra, havia fet el mateix amb un altre passavolant, demanant-li en castellà “si sabía dónde estaba el edificio de Le Corbusier”. El senyor, un avi gallec que acompanyava la seva neta a l’escola, ens hi va adreçar sense dubtar, tot elogiant-nos el nostre gust “por un edificio tan bonito”. Després de tot això em van mirar d’una altra manera tota la resta del viatge.


Recordo que Suïssa eren, per mi, els cables: dels tramvies, de ferrocarril, de l’electricitat. No hi ha gaire costum de soterrar-los, i les visions llunyanes dels carrers sempre van acompanyades d’un curiós sostre virtual molt diferent del que tens passejant per Barcelona, on aquest està format per les fulles dels arbres però no per catenàries de façana a façana. Tot l’entorn del dipòsit, lloc de pas d’infinitat de trens que bullia de treballadors color groc passant les vies incessantment, era una maranya de cables en vertical i en horitzontal, ferro i més ferro, vies, catenàries, pilars, ponts. El primer teló de fons, els hangars dels propis HdM, bellíssim edifici que ha passat totalment desapercebut, potentíssim conceptualment i embrió de la darrera deriva que el grup ha pres: bastir un edifici d’edificis, apilant formes autònomes transformades en closques estructurals precàriament suspeses les unes de les altres, com un joc infantil japonès. L’hangar consisteix en un apilament de caixes autoportants, suportades unes sobre les altres, fins arribar a les fràgils caixetes d’instal·lacions entre dos lluernaris que coronen l’edifici. Al seu costat, molt proper, hi ha el dipòsit de senyals.


L’edifici és molt famós: una mena de bloc massís de bandes de coure horitzontals que, eventualment, s’obren per revelar un interior ben composat, a base de finestres rectangulars que il·luminen sales de control.


El primer que es pot desmentir sobre ell és la seva categorització com objecte autònom: l’objecte surt del seu context, d’una manera total i absoluta. S’ha de matisar: hi ha moltes maneres de fer que un objecte surti del context, i, si estan bé, estan bé: depèn de l’estil, de l’habilitat, de l’ofici, fins de la manera pròpia que té cada equip de projectar. L’arquitectura no dona mai solucions úniques, directes, científiques, als diversos problemes: transforma la realitat, l’adapta, modifica el context per la seva inserció i és, sempre, pura interactuació. Però tampoc és un can pixa: pot no funcionar, i, quan no encaixa, crea problemes en un grau molt més alt del que els resol. El dipòsit ferroviari està ben contextualitzat perquè encaixa, de manera tranquil·la, discreta. L’edifici no imposa ni la seva potència ni el seu lirisme ni la seva presència. Sembla sempre rere alguna cosa, talment una idea platònica. No pots acostar-t’hi.

També és fals que l’edifici no tingui escala. Qualsevol cosa amb mida la té, i, per molt que la maqueta sembles un magnífic llum de taula, l’edifici s’insereix tal com li toca sobre el seu entorn. El problema principal que té consisteix en la seva proximitat amb l’hangar dels propis arquitectes. Aquest està conformat com una superposició d’objectes on sí es marquen, quan hi són, les finestres. Les tremendes diferències entre mides de forjat de l’un i l’altre edifici es fan desaparèixer eliminant qualsevol referència a les plantes de l’edifici petit, el dipòsit de senyals, que, d’aquesta manera, complementa a la perfecció l’hangar.


Monòlit mut, distant però no autista, compacte, encaixat entre les vies del ferrocarril. No té sòcol, ni li cal: sura en un mar de grava granítica, de vies fèrries, de catenàries. Les bandes de coure es van enfosquint, les lluminàries interiors es marquen tènuement. La doble pell sembla més que això, i anticipa el que passaria amb altres edificis a posteriori: la seva fusió amb la pell interior per tal de crear una única façana complexa, gruixuda, que va revelant les seves diferents capes com si fos una ceba, amb un joc de vels que enriqueixen moltíssim la relació dels espais interiors amb l’exterior.


Tot el que aquests arquitectes han fet està ja compres en aquesta petita joia: la integració de tots els elements de projecte en un tot indestriable en què s’amaguen totalment les seves generatrius: secció, planta, volumetria exterior, la fusió de totes les pells en una façana complexa i gruixuda, estructura, ornament, elements conceptuals i constructius barrejats promisquament, amb una finestra posada a la mateixa alçada conceptual que un quadre de Warhol, una foto de Thomas Ruff, un perfil metàl·lic, un marc de fusteria, un graó. És un sistema, un organisme viu, reiteratiu, una manera de fer en què cada projecte referencia l’anterior més una petita novetat en una espiral de qualitat ascendent que encara no sembla tenir fi. Fins al proper projecte, doncs.


dimarts, 23 de setembre de 2008

habemus web

per fi tenim web. La Montserrat Farrés, en Merwan Chaverra i jo ens hem associat, i consolidem la feina que venim fent junts des de l'any 2001 sota el nom d'MMJarquitectes. L'adreça és www.mmjarquitectes.net , i en ella es recull part de la feina que hem vingut realitzant tots aquests anys junts o per separat. Espero que interesso algú!

divendres, 12 de setembre de 2008

de com vaig voler ser arquitecte


Recordo les pujades familiars al Pallars. Es produïen anualment, per setmana santa o a l’estiu, i van durar des dels meus tres mesos fins als vint o vint-i-dos anys. Viatjo al Pirineu des d’abans del meu us de raó. De tot el trajecte hi havia un punt que, literalment, m’obsessionava: la visió (dos cops l’any) d’un dels paisatges més al•lucinants que mai hagi conegut: les salines de Gerri.
No conservo cap foto de l’època, però sí detalls molt precisos. Tot el marge esquerre de la Noguera Pallaresa era completament erm, encara conservant el blanc de la sal. Algunes salines encara funcionaven. La terra estava quartejada per la petita dimensió de les parcel•les, com una immensa cicatriu. No em semblava lleig, però sí distant: una altra dimensió. Governant el conjunt, blanc sobre blanc, les ruïnes de la col•legiata de Santa Maria. Vaig aprendre a llegir plànols expressament per entendre-la, als sis o set anys. Era (és) publicada a la Gran Enciclopèdia Comarcal de Catalunya, i la planta podia (ara ho sé) haver estat dibuixada pel mateix Pericas, o algun dels seus amics o deixebles. Em sobtaven els arcs de creuer del porxo (de fet voltes creuades). La meva ment quadriculada no entenia que un temple altorromànic pogués tenir arcs que jo creia gòtics.

Actualment el temple està restaurat per Ramon Puig, arquitecte elogiat per Siza mentre li canviava la seva ordenació del campus de Cappont per tal de bastir-ne un magnífic edifici que, curiosament, realça molt el parc que el mateix Puig va projectar). La restauració, feta amb pocs mitjans, no ha transformat l’entorn. Sí ho ha fet, d’una manera decisiva, l’abandonament de les salines. Actualment estan reciclades com a horts, després d’haver-se sanejat. S’ha canviat el blanc pel verd, domesticat el paisatge, convencionalitzat, perdut poesia, però suposo que als habitants de Gerri els agrada el canvi. De tota manera, s’hagués pogut fer alguna cosa per recuperar un paisatge inèdit als Pirineus, diferent, salvatgement i decadentment bell.
Curiós: visitant el lloc varem passar pel gual del riu (gairebé sota el pont): era ple de banyistes, paisatge bucòlic, i el temple (envoltat, ara, de verd) el vam visitar completament sols, tan sols una discreta guia que ens va cobrar l’entrada gairebé demanant-nos perdó, sense adonar-se que una visita al lloc val deu cops més del que varem pagar. El turisme cultural no existeix, està clar, no en la proporció que ens volen fer creure: quatre restes arqueològiques voraplatja pels dies de pluja, algun museu amb botiga, potser fets de quadres mirats amb el mateix esperit amb què es pren un politò per una cançó sencera. Però s’ha de seguir insistint.

La col•legiata: tenia bon gust, de petit. Un romànic primitiu, molt francès encara, amb una relació aproximada de 2/3 de les naus laterals a la central. Una sorprenent espaialitat: llum zenital, bla, bla: el de sempre. Un “el de sempre” que reflecteix la meva impossibilitat d’explicar què es sent allà dins. Sóc ateu, i seria menjacapellans de no estar convençut del seu paper de mur de contenció contra creences més destructives, agressives, menys elaborades. Més estúpides, si cal. El que sento quan sóc a una d’aquestes cases de Déu (perquè qui les va construir ho va fer per ell) és admiració cap a l’esperit humà que realment les habita, que les ha bastit: són contenidors d’emocions, de respecte, de pau. El temps, l’ànima, fins els moviments del cos, els pensaments, tot canvia, i és l’arquitectura la que ho ha possibilitat.

Encara avui en dia tinc aquesta visió del tema: necessito sentir l’arquitectura a través de les emocions. Que m’ompli, que em trasbalsi. Necessito que signifiqui, que sigui, fins quan és i ha de ser neutra. Necessito pensar d’ella que ens fa millors, que ens dignifica, a nosaltres com arquitectes i als ciutadans, als usuaris, als que la paguen, als que la reben, als que la pateixen, i, del contrari, més valdria aprofitar energia i coneixements per algun happening del tipus mohammed Atta.
Bona part d’aquestes coses van ser catalitzades dins el meu cap, inicialment, per aquesta església que no vaig poder visitar fins fa pocs dies. Queda com el meu primer referent, i espero poder-la seguir estudiant, visitant, dibuixant i gaudint durant temps. Us convido a visitar-la.