Em declaro la meva absoluta incapacitat per dir què està bé i què no en matèria de gustos. I els tinc.
Sempre que veig un jardí amb nans penso que darrera hi ha un arquitecte que no ha fet bé la seva feina. Si un client em diu que un jardí no està complet i, després de les meves explicacions, segueix sense veure’l complet, li haig de fer cas. Despullar tres o quatre-cents metres quadrats de tot el que no sigui una olivera i un prunus (els dos arbres, juntament amb el pollancre per a exteriors, que marquen el grau zero en la ignoràcia de la jardineria actual. El grau u el marcaria la iuca i el plataner bord, i el dos la canya americana) no és tenir gust: és disfressar de minimalisme mediocre la ineficàcia d’un dissenyador que ja s’ha perdut abans de sortir de les quatre parets d’una casa, encara que sàpiga disfressar-ho amb ofici.
Si es dona als clients la possibilitat d’acabar els habitatges (o se la agafen, fastiguejats del dogmatisme d’uns arquitectes elitistes mandrosos de pensar) no ens queixem dels resultats. Molt sovint he trobat els nans de jardí envoltats de trenta, quaranta espècies vegetals més de les que sap enunciar un arquitecte.
Si algú em diu que ha alliberat un nan, la meva reacció invariable és la de robar-li alguna cosa que li foti: des d’un Ipod on hi hagi enregistrat l’album “parachutes” de Coldplay o algun disc de Pastora, fins a qualsevol cosa que m’agradi o trobi moderna. Em transformo en un àrbitre del mal gust, com ells, i començo a recriminar-los que els agradin grups tan cutres i pedants, tan pijos, malgrat sigui en Caïm Riba un dels meus ídols màxims: algú amb pitjor gust encara que els qui posen nans de jardí, part integrant d’un (pèssim) grup, sense haver ni composat ni tocat ni escrit ni cantat cap cançó. Impressionant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada