Recordo la primera visita que vaig fer a la fàbrica Casarramona reformada. Vaig abordar-la des del darrere, ignorant la nova pèrgola d’Arata Isozaki, que només cobreix uns accesos que s’han volgut fer subterranis per tal de no interrompre un alçat que, al final, acaba essent alterat en la seva visió propera pels grans forats que han obert al terra amb aquesta voluntat de no alterar res alterant-ho tot.
Hi havia, hi ha, unes baranes molt interessants de forja, dissenyades pel propi puig i cadafalch, que em van fer reflexionar. Aquestes baranes estan fetes a base de pletinetes d’uns dos centímetres que van girant sobre el seu eix i, si no recordo malament, s’empotren una a una al sòcol de totxo. Per dalt, el passamà. Totes les pletines són, aparentment, iguals. Totes les pletines haurien de ser iguals. En puig i cadafalch, per tant, va prescindir totalment de l’esperit dels artesans, del seu saber fer més enllà del coneixement inmediat que tenien de retorçar platabandes. Artesants, per tant anònims, intercanviables, anodins i que, en última instància, prefiguren el poder de la màquina. Poder que acaba afirmant-se, prenent sentit, en el proper pabelló d’en Mies van der Rohe, només una mica posterior a la fàbrica. Quan Mies el fa retratar, per altra banda, es preocupa molt que la propera torre de la Casarramona surti.
Més endavant, grup R, Coderch,baranes de barrots convencionals que acaben essent, també poètiques pel context, per la seva pròpia simplicitat, pel que representen.
Molt més endavant, Herzog de Meuron, Basilea un altre cop, dipòsit de senyals 4 Auf den Wolf. Bandes de coure totes exactament iguals, retorçades totes elles al voltant d’un edifici, configurant-ne la façana, actuant de gàbia de faraday, permetent una lectura com a objecte autònom de l’edifici. La màquina, l’artesania conjugades per aconseguir que un edifici sembli una idea. Cap rastre humà, ni tan sols en l’escala. El mateix dipòsit de senyals seria un llum de taula fantàstic.
Després, el context el legitima. Cables, catenàries del tren penjades. El seu propi dipòsit ferroviari, molt proper. Els colors grisos, la llum bruta. Un bon edifici, en suma.
Ara, fa dos anys, RCR, Olot. Aranda, Pigem, Vilalta arquitectes. Casa M-Lidia. Restaurant les Cols, sobre tot el restaurant les cols. Algun dia n’hauré de parlar, ho veig.
Bandes de ferro retorçades, un altre cop manualment. Bandes de ferro pintat de color ferro, amb pintura que té pigments metàl.lics. Humitat, s’entra per una vessant nord sobre un terra mullat. Parets i sostre estucats, la sala daurada, tot penombra i contrallum. I les bandes de ferro.
Fetes una a una. Totes diferents. Només per una raó: la ma. La ma es cansa, és imperfecta, en fa unes del dret i les altres del revés. La ma. Fixades a un marc metàl.lic. Controlades tan perfectament con en el cas dels suïssos. Però amb una regla de joc que permet l’existència d’aquestes imperfeccions de la ma. Que les legitima. Que milloren el projecte. La ma.
I, al record, en Jujol retorçant ferros a la pedrera, al mas bofarull. Queixant-se al propi ferro perquè no es deixava retorçar prou, perquè es trencava. Martellejant. Picant, serrant. Recolzat sobre una porta de coure que va repicar, clau a clau, centímetre quadrat a centímetre quadrat.
La ma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada