arquitectura morta
Visitades meravelles del calibre del Santo Domingo de Silos, Peñaranda, esglésies sorianes, també “casas pinariegas” a l’entorn de San Leonardo de Yagüe (pel general, llums i ombres, moltes ombres). Estupefacció per la qualitat, relació amb el paisatge, bla, bla, bla. Bona arquitectura. El que es converteix en monument es mata, però, i el que no, es degrada. Entre una cosa i l’altra, sempre el gest de distanciar-se, de prendre consciència i seguir. Cartells horrorosos del papa enganxats a la porta d’esglésies que podrien ser, que són, patrimoni mundial. Senyals de vitalitat, d’us, i el fantasma de la desamortització planant sobre qualsevol cosa que hagi visitat fins ara. Segona joventut o cadàvre esquis d’aquestes coses, fe cíclica, més viva, transformada, molt més transformada del que sembla. Al final, fantasmes vius i morts, Machado, Martiarena, estampes de sants, Madrid, Roma i tots aquests nens jugant sobre escuts heràldics mentre intergeneracionalment es juga també al joc de mirar i ser vist. Le tout-Soria…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada