dilluns, 29 de gener de 2007

Pecat de joventut (als 24 anys)


En celmo em va donar les primeres oportunitats professionals als 18 anys. Paralel.lament a la meva entrada a la facultat, vaig tenir l’oportunitat de veure l’arquitectura des de dins. El despatx era, és, anàrquic, una mena de gra pseudoarquitectònic que, sortint de la postguerra, ha arribat intacte a 2001. La cosa bona és que la tremenda anarquia del despatx permetia desenvolupar projectes gairebé des de zero, sense supervissió, anàrquicament: si als cliens els agradava i la cosa era raonablement senzilla d’ésser portada a terme, es portava a terme sense més.

Van sortir dos paraules gairebé maleïdes: modernitat i ferrater. Revistes de decoració amb pretensions, flaixos de dominicals de diaris, dos clients volien una vivenda a molins de rei, de nova planta. Sense oportunitats de seguir l’obra ni de dedicar-hi massa temps, em vaig posar mans a l’obra: un botepronto que no podia ésser seguit, ni controlat.

Material escollita priori: el totxo ferrater blanc, de formigó, marca torho, per a fer de full exterior d’una convencional façana ventilada. No podia proposar res més, no m’ho haguéssin acceptat.

Parcel.la que queia a nord, amb la intuïció de que les vistes i la llum estaven creuades. Casa arrapada al fons de la parcel.la, amb una paret completament plana.
Estar a sud, com una mena de pavelló ficat al jardí.
Menjador tancat, vinculat a l’estar per correderes, accessible des del rebedor, com a espai per a reunir amics sense haver d’ordenar la casa.
Zona de nit que no era zona de nit. La parella tenia un apartament en planta baixa, tota la zona superior era una altra casa paralel.la, doblada, una casa per als fills, una casa amb el seu estar, la seva pròpia manera d’accedir sense molestar la resta de la vivenda.
Una casa, al final, amb diferents maneres de ser usada, totes elles caracteritzades per un recorregut, per unes circulacions que no interessava tan que no es creuéssin com que fóssin curtes, que deixessin illes d’activitat que sempre fóssin marginals d’elles, bucant privacitats, jocs de vistes que es podien creuar només si l’habitant es desplaçava sobre el seu seient i es movia lateralment.
Una casa, també, viscuda des de les seves sensacions: una casa per a sentir la brisa al costat de la piscina, per a sentir-se dins o fora, per a valorar límits. Amb la proporció justa de vidre, ni més ni menys, buscant deixar zones d’ombra a l’interior i a l’exterior, ombres fresques creades pels propis volums que permetéssin ocupar la terrasssa a l’estiu sentint-se fresc.

Una barana superior que també definia activitats, recorreguts, que, per això, no seguia el perímetre de la casa: no tenia sentit, en aquest moure’s indolentment mirant descuradament.

Un exterior pretesament neutre, anònim: finestres enormes protegides per persianes, sempre de terra a sostre, jugant amb els vanos de paret massissa al costat per tal d’allotjar les persianes, però sense matar-se modulant: construcció humida mesurada a pams.
Impossibilitat de fer detalls constructius, cosa que em va portar a acceptar un llenguatje de parets retallades, d’ampits pujats, de papiroflèxia, de casa gairebé convencional millorada per tal que es pogués construïr de debò. Projecte per a ser executat (mai he sabut si va ser realment construïda o no), projecte anti-manifest, projecte fet a la contra (no massa vegades he projectat així, però en aquest cas vaig obligar-me a fer-ho). Projecte fet sabent que, de no sortir-me’n, es faria, de qualsevol manera, sí o sí, fins i tot executat per un delineant. Projecte fet reaccionant contra una realitat que ha estat la d’aquest païs durant temps, una realitat que no ensenyen a la facultat, llindant amb l’autoconstrucció, en que no importava si hi havia o no qualitat. No importava res que no fos gairebé totxo sobre totxo, una tradició trencada respecte els mestres d’obres d’abans de la guerra civil i l’autarquia. Construccions desesperades, incultes, circumstancials que han omplert massa pobles d’aquest païs. Només volia que això no fos això.

Sona a disculpa?

Recordo, també, l’accés. Recordo un mur que sortia de la pròpia casa, la rampa del pàrquing funcionant en tenalla amb el recorregut d’accés, lineal, a la vivenda, que et portava fins al final, que obligava a un gir de cent vuitanta graus. Paret just per sobre la vista. Almenys era així abans que m’ho impedís la normativa.

Recordo la seqüència que t’enfrontava, després, amb el jardí, el gir de la casa, el pape doblegat de la maqueta, quasi un gest de llibre obert sobre la cara d’un lector miop que el té a tres dits del rostre.

Els arbres que imaginava i que en aquest cas no vaig dibuixar (sí a uns esbossos a ma que intentaré recuperar).

El vent, que també hagués pentinat la casa.

Els convidats, fills, amics.

I, per alguna raó, taronges menjades sobre el jardí, amb aigua gelada: l’estiu.

dimecres, 24 de gener de 2007

foto rollo friedrich


la juliana va fer un friedrich amb mi, i, com que té a veure amb l'article anterior, el publico. Gràcies!

dilluns, 22 de gener de 2007

Sobre la coberta del CEIP fontajau, girona.


Visitat divendres passat l’edifici. Insistència de l’Enric Massip per pujar a la coberta, d’accés complicat. Pati d’instalacions, l’interior d’una xemeneia, una escala de servei massa curta, accés a una coberta invertida de grava, escala d’acer galvanitzat i ja hi sóc. De sobte se’m apareix un espai completament aliè a la cultura occidental, un espai d’arrel japonesa, entroncat, segons sembla, amb el concepte “ma”. La coberta de l’edifici és un pla inclinat únic (parlo d’un institut d’ensenyança secundària, un enorme edifici d’uns 160 metres de llargada per 15,50 d’amplada), un pla inclinat acabat amb unes peces rectangulars de formigó prefabricat, muntades en sec a junta oberta per tal que es filtri l’aigua i es reculli a la coberta invertida inclinada que queda just a sota. Les lloses funcionen d’acabat de protecció. Un enorme pla inclinat gris, gairebé sense cap altra qualitat que la que he esmentat. Un pla inclinat rematat per un canaló d’un metre d’ample, un pla inclinat definit per unes vores de formigó sense cap mena d’ampit, un pla que s’escapa, que queda retallat contra l’horitzó.
Espai a la japonesa: la catedral de girona, al lluny, amb la seva façana barroca, a aquella distància d’un gris brut semblant al del mateix insitut, vista pel matí a contrallum, contrastant amb el verd dels arbres, recollida per les muntanyes posteriors. Una antena de comunicacions es retalla, un barri de cases nou apareix a l’altre costat del carrer, gairebé sota els meus peus. A sud, una llunyana serralada tanca la visual, kilòmetres enllà. Entre les dos coses, la coberta. La coberta amb la seva materialitat, la coberta amb la seva presència, la coberta amb els seus límits tallats a ganivet, la coberta convocant, centrífuga i centrípeta alhora, parlant-nos del que abriga però també de l’entorn, una frontera entre dos barris, un pati als seus peus (potser la cosa més fluixa de tot el projecte, deixar un pati de jocs a nord, amb l’edifici que li fa ombra): la coberta inundada de sol, texturitzada per les lloses mal posades, mal acabades, la coberta que vibra agradablement gràcies a això: la seva construcció encinta mitjançant un cordó de formigó in situ les atrapa, les conté i fa que el que realment la defineix, el seu perfil, aparegui sempre net, sempre intacte malgrat el pla vibrant, espurnejat de petites ombres.
Sóc a la coberta, m’hi passejo: Al mig, el tamany de l’edifici tanca visuals, l’alçada em relaciona amb el paisatge llunya, a l’altra banda del carrer, finestres mig tancades, el vidre opac per la radiació solar, l’entorn lleig, les copes dels arbres i la brisa: espai, potser un dels pocs espais abstactes que he vist en tota la meva vida: un espai incontenible, sense límits, pura qualitat, pura continuitat, definit no pels límits sino per les relacions de les parts. A un extrem de l’edifici, una enorme plataforma, la coberta que puja fins a l’alçada del meu ull, si em giro cent vuitanta graus sóc a una proa de vertigen, sense ànims d’avançar a més d’un metre del final, tallat a pic sobre el carrer. Sigui on sigui, les sensacions convoquen els meus ulls, la meva memòria, fins i tot el tacte i el record d’un camí difícil, no convencional, no públic, per a configurar aquesta sensació.
El so: el so o el gairebé no so, el so sense qualificar que ajuda a aquest espai. Les ones sonores no tenen gaire res ni gaire enlloc on rebotar. Cotxes al lluny, el vent, el soroll de les obres als solars veïns: espai, també espai, espai per a escoltar. La bona arquitectura entra per l’oïda abans que pels altres sentits: a través d’ella mesuro les passes, es calcula l’alçada dels sostres, es valora la relació dels materials amb les dimensions, i, sobre tot, entren les sensacions, el comfort auditiu, el contacte amb l’espai que no entra pels ulls, aquells ítems que descontextualitzen les fotos tan fàcilment.
Sota, un edifici.

Una foto d’obra del crown hall


L’edifici és una pura estructura. La llosa inferior està colocada, i tres de les quatre enormes jàsseres també, la llosa de dalt encara no està formigonada, ni tan sols encofrada. L’arquitectura ja hi és. Mirant la foto atentament, obserbo que les quatre jàsseres no es munten per separat, sino que, perquè treballin unitàriament, han d’estar trabades d’alguna manera. L’estructurista va definir per a aquest objectiu unes lògiques creus de sant andreu, que surten en escorç a la foto, únics elements entre aquelles gegantines jàsseres que encara només s’aguanten a elles mateixes. Mies no fa res de res en aquell edifici, ni en cap altre en tota la seva carrera, davant el fet que l’estructura imposa les seves pròpies lleis. Mies és un arquitecte obsessionat no a crear tipus sino arquetipus. Pertany a aquest grup d’arquitectes que no deixen que la realitat transformi les seves idees, ni les lleis de l’estàtica ni les de la gravetat. L’arquitecte s’obsessiona en la seva idea d’un espai anisòtrop absolut, gairebé sense qualitats ni atributs, que es podria estendre idealment en totes direccions sense que res l’afectés: l’espai dels aeroports, dels centres comercials, l’espai industrial, tan enorme que no es pot ni tan sols arribar a definir pels seus límits. El contenidor neutre total.
En aquesta recerca, mies no deixa que la realitat, com he dit, l’afecti en res: Si defineix el crown hall com quatre jàsseres que aguanten una llosa sota la qual n’hi ha una altra aixecadad de terra, construeix això i punt. L’espai inferior no tindrà qualitats, i serà l’últim càstig inflingit a Moholy-Nagy: columnes, subdivisions, espais poc qualificats, absència de llum natural: no importa. Si apareixen diagonalitzacions a la coberta, aquestes s’amagaran revestint-se superiorment i inferior. Si són necessàries les instalacions, s’amagaran sense cap discurs.
Mies, al tram final de la seva carrera, no altera les condicions inicials dels seus projectes per a res: ni al pressupost, ni l’us, ni el clima, ni cap altre factor extern l’afecta. Serveixi aquest escrit com a denúncia d’això, com a protesta cap a la renúncia d’un arquitecte que va aconseguir moltíssim, però que, després de la seva arribada a amèrica, perd intensitat en la mateixa manera que perd interès per l’obra construida: recordo la imatge d’en mies vell, paralític, alcohòlic, ullerós, obserbant des d’un mercedes de color blanc la coberta de la seva national gallery sense creure necessari baixar. Què hagués estat de la seva obra si l’hagués dirigit com es mereixia, com va fer amb la casa thugendhat, com va fer amb les obres de barcelona (tres pavellons, no un, com es creu).
M’agraden més els tipus que els arquetipus. M’agrada més l’arqutiectura que s’embruta amb la realitat, que s’enriqueix amb el seu contacte, l’arquitectura a la que li pesen els materials, la que sap ser lleugera des de la tectonicitat. I la poesia. I en mies, malgrat ell mateix.

schindler-jujol, afinitats desconegudes

un esbós
jujol neix el 1879, schindler, vuit anys més tard, 1887, el mateix any que le corbusier. El
primer mor el 1949, als 70 anys. El segon, el 1953, als 65.
Dos arquitectes a l'ombra de dos grans genis, gaudi i frank lloyd wright.
Maduren a la callada, fent obres amagades, influint els seus metres decisivament, fen-los
canviar de rumb.
La façana de la casa batlló és d'en jujol.
L'interior de la casa freeman, de schindler.
Les dos obres s'atribueixen als mestres.
Les baranes de la pedrera, el banc corregut de la sala hipòstila del park güell,
els medallons de la part inferior. Al bellesguard, res de res: enlloc de jujol, sugranyes.
Probablement els pitjors trencadissos de tota la carrera de gaudí. I els he vist i tocat.
La direcció d'obra de l'Aline Branshall house és de schindler. La casa del porter,
i molts dels projectes del mestre quan aquest era a tokio dirigint l'Imperial Hotel, obra
genial, excessiva, totalment wrightiana.
Posteriorment, els dos arquitectes desenvolupen carreres que, per a molts
crítics, es fan a l'ombra dels seus mestres. Per a mi és totalment, fals.
La genialitat es desenvolupa sempre amb una economia de mitjans total,
brutal, extraordinària. Schindler i Jujol (SiJ), com qualsevol geni, qualsevol geni de debò, agafen el que tenen, ho processen i ho transformen d'una manera tan radical que passa a ser una altra cosa. Aquesta manera d'operar fa que les transformacions arribin gradualment, mai d'una manera radical. Hi ha una primera fase de distanciament, seguit d'un moment en que es va avançant gradualment fins on es vol arribar. Vista la obra en perspectiva això és molt fàcilment distingible, però al seu moment no és tan obvi. Wright i Gaudi, al seu dia, fan el mateix respecte dels seus mestres, Martorell i Villar y Lozano per part de Gaudi i el lieber meister per part de writght. El seu lieber meister mil vegades traït i intentat redimir al manantial. Qualsevol que es passegi per la rambla de catalunya pot mirar-se amb uns altres ulls una casa entre mitgeres, cinquanta o seixanta metres per sobre la gran via (diria), cantó llobregat, d'en francisco de paula del villar y lozano, que és la casa batlló abans de la casa batlló: o, millor dit, la seva primera versió simètrica, amb ordres i ritmes que es van densificant de baix a dalt i una coronació interessantíssima. En Villar fou un pioner, un arqutitecte no massa bo i gairebé inconscient de la seva pròpia vàlua, sense massa ma pel disseny però amb brillantíssimes i molt poc convencionals idees sobre com composar una vivenda. Tres quarts del mateix amb en martorell, arquitecte extraordinari que manejava amb enorme soltura el pastitx, elevant-lo a unes quotes d'expressivitat que obren tot el camp del món no tan sols a gaudi sino a la resta d'arquitectes modernistes.
Qualsevol que es miri un banc d'en sullivan, o l'auditorium building, qualsevol que admiri l'enorme destresa de n'Adler per a convinar murs de paredat estructurals amb pilars a edificis d'alçada s'adona d'on ha sortit en wright, el fill de puta traïdor entestat en robar tots els descobriments als seus ex-caps.
SiJ desenvolupen la seva arquitectura a la contra: a la conta del programa, dels encàrrecs, de la seva evolució lògica com els enormes aruqitectes que eren. Tots dos agafaran gust a acabar les seves obres amb les seves pròpies mans, fent de contractistes, de ferrers, de pintors, de constructors, de licitadors. Passant de plantes, de seccions d'alçats i de planells. Fent de cobertes façanes i de façanes cobertes. Explotant programes, dormint al ras, o dins d'una alcoba mitjeval, incorporant sempre, instantàniament, al seu propi imaginari, qualsevol obra qeu acabéssin. Tornant fidelment sobre el ja fet. No desdenyant els grans encàrrecs que els acabaran (o començaran) girant l'esquena, formant socis que després seràn molt més grans (i, encara que excel.lents arquitectes), i més dolents que ells, com el cas d'en Neutra amb en Schindler i d'en Ferrés i Puig en el cas d'en Jujol.
Les últimes cases d'en schindler són una meravella: petites, translúcides, seqüencies espaials dignes d'una catedral, d'una mansió, d'un gran edifici públic: tot esta trascendit. Tot. Els materials giren noranta graus, es fan forjat, façana, tancament horitzontal, vertical. En jujol acabarà convertit en un filigranero sense escala, un tio capaç de convertir un recipient per aigua beneïda en un aconteixement espacial, en la maqueta dels edificis que no va fer.
Quedin aquestes paraules com un homenatge a aquests dos monstres que, sense mitjans, amb pocs encàrrecs, sense clients rellevants,
desenvolupen, no sé si intencionadametn o no, una carrera a la contra, una arquitectura d'oposició que potser sigui així només perquè no pot ser d'una altra manera, però una arquitectura, al cap i a la fi, d'una intensitat gairebé sobrehumana, potser una arquitectua que té el que ha de tenir, la preocupació per cada detall, les ganes de servir de debò, la escala 1:1, la capacitat per saber què pesen els materials, per la llum, fins i tot per l'olor, per tot... en fi, algo que és a l'abast de molt pocs, que et deixa produïr poca obra però intensa...

més de l'estiu, passat a net del quadern

Sobre els tatuatges…
Manifestos epidèrmics (o ser a un poble de platja en ple període de vacances, sol, indolent i amb, per fi, no massa calor)
Tot d’una em ve al cap, a través de la visió dels cossos tatuats, “ornament i delicte”. Passegen tranquils en diverses actituds amb un denominador comú: no pensar. Combinacions, maneres de moure’s, edats, amb o sense nens (però deu ser cosa de la meva pròpia edat que m’hi fixi) , i una manera de vestir que, per recurrent, em fa pensar en un paradigma proper al canvi. La roba de vacances que, gradualment, es va convertint en roba de diari, a ciutat, quan se surt, a la feina. Al final la moda que ens dicta que oci i vida diària s’han, per fi, de confondre. Gradualment, com si el no fer res i una certa manera d’entendre el descans, tendenciosa, gairebé apriorística, prèvia fins i tot al cansament real, dignifiqués com un objectiu finalístic, un nirvana imposat exògenament, acceptat com un lloc comú on ens hem de trobar tot per sentir-nos com en un anunci.
Davant meu, una parella-jove-amb-nena-preciosa-que-demana-un-gelat. Carta amb fotos, pura imatge que, enlloc d’informar, de descriure, anticipa una sensació, un moment, de gaudi associat al paer comú, un condicionament que obre els sentits i els predisposa a viure un moment prefabricat. I, de marc al quadre, cada cop més gent tatuada. Curiós. No n’he conegut tants com per, a base d’entrevistes, fer-me una idea dels llocs comuns que recorren per arribar a ells, ni tan pocs com per a fer una generalització abstracta que neixi d’una obserbació despersonalitzada, asèptica. En fi, que el paradigma ha canviat. Els joves es tatuen, sembla ser, seguint una mena d’impuls narcisista que surt d’una contemplació del cos-com-a-temple, instrument de plaer, divorciat d’entrada de la ment, sensació buida sense processar, estímul visual, ornament pur. Em segueixen venint al cap les pintures romàniques, formes contextualitzades en un espai, amotllades al lloc d’una manera que mai, ni tan sols a base de copiar-les, he arribat a saber si era apriorística o a posteriori. Segueixo recordant les filigranes gòtiques (ah, aquest art de les sensacions previ al renaixement) que omplien l’espai, els arabescos delicats que matisen i qualifiquen superfícies i (gran salt quàntic) les arquitectures alucinades d’HdM, superfícies vibrants, tenses, abstractes, ferotgement antinaturals i maquillades permanentment, essencialment, com molts dels cossos que passen per davant meu. On és la frontera? Cub, prisma parel.lepipèdic versus un cos humà? A la forma, a la ment, a l’ànima? Al missatge, potser? La moda és, ara, transversal. Des d’aquesta noblesa moderna que només potser sigui com ha estat sempre, de la que parla Loos, fins a aquesta difosa classe social que són els presos passant gairebé per qualsevol altre estament. El gregarisme hi és present, es veu en els temes, en els missatges. La ignorància també. Ideogrames xinesos, japonesos, mandales, runes, ritus tribals, molts desconeixen el missatge del que porten sobre (sota) la pell i no fan massa esforços per a averiguar-lo. D’altres, buits, ornament-sobre-ornament, com les tipografies que s’empren per a grabar coses tan banals com un nom. Sempre les mateixes, mai senzilles, escollides, potser, com un homenatge instantani a l’habilitat de l’artesà que realitza la feina. Alguns juraments de fidelitat, homenatges a famosos, actors, pintors, líders religiosos o de masses, també futbolistes o equips, o grups musicals. També motius florals, geomètrics, fascinació narcisista per alguna part del cos que es consideri bonica. Al final, jugar amb una permanència que no se sap que ho serà, amb una tecnologia mèrica que permet, sembla, reescriure a cada moment el nostre historial biològic, ser o no ser aquesta fidelitat, aquest ornament, aquest sempre-jove, i, el record, sempre el record, del cadàvre esquis que tots hem somniat ser en algun moment.

des d'un bar de sòria passat a sac a net, sense correccions

arquitectura morta
Visitades meravelles del calibre del Santo Domingo de Silos, Peñaranda, esglésies sorianes, també “casas pinariegas” a l’entorn de San Leonardo de Yagüe (pel general, llums i ombres, moltes ombres). Estupefacció per la qualitat, relació amb el paisatge, bla, bla, bla. Bona arquitectura. El que es converteix en monument es mata, però, i el que no, es degrada. Entre una cosa i l’altra, sempre el gest de distanciar-se, de prendre consciència i seguir. Cartells horrorosos del papa enganxats a la porta d’esglésies que podrien ser, que són, patrimoni mundial. Senyals de vitalitat, d’us, i el fantasma de la desamortització planant sobre qualsevol cosa que hagi visitat fins ara. Segona joventut o cadàvre esquis d’aquestes coses, fe cíclica, més viva, transformada, molt més transformada del que sembla. Al final, fantasmes vius i morts, Machado, Martiarena, estampes de sants, Madrid, Roma i tots aquests nens jugant sobre escuts heràldics mentre intergeneracionalment es juga també al joc de mirar i ser vist. Le tout-Soria…

impressions des d'un bar de sòria

Sòria, 100806, 19:00
Impressionat pel nivell, per la intensitat (esperada, però) de l’arquitectura local. GATEPAC aterrant en forma de necessitats arquitectes locals als que es demanava, més que res, tasques infraestructurals. Emigrants bascos, burgesos locals, tres, quatre, cinc persones, no més, contemporanis de Machado i amb connexions gairebé exclusives amb els arquitectes historicistes afincats a madrid, que feien obres des d’allà com a xurros. Imposant-se a això, a l’statu qvo local, a paradigmes adversos, fan molt més que produïr 15, 20, 25 bons edificis, no més, realment bons: Tenen cura, creen un xup-xup, una agitació cultural molt superior a la que un bon arquitecte forani pugui aconseguir fent un bon edifici com un trobador i marxant, o no havent arribat mai del tot, potser. Segueixen, doncs, marquen, deixen una emprempta que dóna caràcter, que trascendeix, en molt, la seva obra construida i que et deixa sempre amb bona disposició de doblar la propera cantonada.

De la profunditat de les tombes.


Reflexionant sobre l’iconografia cinematogràfica, també el nom d’una sèrie (dos metros bajo tierra), preguntant a la meva cultura general sobre les tombes musulmanes, les jueves, visitats cementiris protestants a centreuropa, pensant en les imatges de fosses comunes obertes en massa guerres. Qüestió: les tombes acaben tenint totes una profunditat similar, la de la mida humana. Just deu centímetres sobre el cap de l’enterramots, just on la vista no veu res, just quan t’incorpores, en un gest de respecte i, sobre el teu cap, el cel (llum zenital, l’última de totes) el teu cap no sobresurt: Respecte. La mida humana aplicada a totes les coses, també, com a mostra última, com a homenatge.

quant de temps

Filosofant descalç (despatxos, flors, escriptura automàtica a una cuina, el gat dormint i massa dies sense dir res de res)
A la fi de “la Buena vida” (Iñaki Ábalos, GG) La Montse i jo estem a les portes d’entregar una vivenda a Molins de Rei. Robant temps als cap de setmana, fent fotos a diferents hores del día (cerveses al foment, flaixos d’arquitectura racionalista, gent passejant pel carrer i la família reunida al lloc d’on ve, sense saber on va ni important-li), passejant escales amunt i avall, treballant, lou reed john cale songs for drella com a acte fundacional d’un començar a viure-treballant un espai que no és per nosaltres. Els espais estan buits, tot just peces de mobles fixos, làmpades de Castiglioni desequilibrades (no tornar a posar mai més una fucsia si no té almenys metre i mig de cable sobre ella, més detalls www.flos.com), visuals horitzontals i verticals sense tallar, il.luminacions escenogràfiques… penso en els propietaris entrant, desconcertats, silenci, primeres impressions, colonització i vés a saber què. Al final queda la pregunta de per què, per quí, com projectes, intencions que es debaten entre l’hedonisme més autocomplaent (masturbatori?), la sociología de saló, sense gairebé mètode ni possibilitat de sistematització ara per ara, les bones intencions i d’altres sentiments com el cansament, el fastigueix, les rauxes d’alegria i depressió, i al final un tros de vida, o de vides compartides que, com si fos un vòrtex de pressió, d’intenció, d’energia suma d’individualitats i alguns projectes col.lectius, es condensen en un lloc destinat a ser habitat: les primeres volicions, curiosament, sempre són negatives, i no es formulen verbalment: no hi plou, no hi fa fred, almenys no massa ni calor, almenys no massa, no hi entra un estrany fàcilment, no et veuen. Després, en positiu: comoditat. Parets recuperades. Materials càl.lids. Espai. Algun parent pobre, com la intimitat: ens va traïr el programa inicial, una casa per un home sol, que ja no esta sol: massa gran, massa fred. Preguntes: què passara amb el so? Com es comportarà el triple espai? I les habitacions? Es podran barallar? Seran sensibles als diferents tics hedonistes, a les visuals creuades, al joc de contrallums, a tantes coses que ens han servit a nosaltres per a crear la nostra pròpia vivenda? Existira la vivenda en xarxa també en el seu cas? Fills? Festes? M’adono que el coneixem poc, i que, a través d’un tracte educat, distant, atent, hem hagut de deduïr, induïr, retroduïr, ignorar i inventar futurs comportaments i maneres de fer i ser. Al final, inconsciència total, un instant de reflexió i l’esperança que tots poguem seguir fent la nostra de la millor manera possible.
Treball diari canalitzat en tot això. Dificltat, de vegades, de tenir visió de conjunt sobre tot això, enveges als que la tenen o l’haurien de tenir, evasions més o menys responsables de la vida diària, de les tasques que ens afecten, un triar constant entre el que has de fer i el que no. Visc al dia, debatint-me entre el disseny d’una presó per compte aliè, de la que m’enamoro i desenamoro constantment, els meus projectes personals, eleccions, companys als que no es pot defraudar i llargues estones sol, sense reflexionar ni pensar amb claretat, divagant o, senzillament, defugint temes importants perquè de vegades toca viure així, evadint-te, en constant moviment en relació al teu entorn inmediat, al teu lloc al món, a les coses que vas creant o destruint, a la gent que vas influint. No, no estem sols, però la xarxa de relacions complexa que anem teixint al nostre voltant de vegades t’atrapa i col.lapsa pels llocs més insospitats: amors traïts, desamors, grans i petites decepcions i alegries, èpoques d’apatia i d’altres de moviment, afectes i desafectes. Flux, aquí, allí, al centre i ala perifèria, contracció i expansió, moviment que indica vida i sant tornem-hi. De vegades cal emborratxar-se i tot.
Al final, projectes, sempre projectes nous que són el vell qeu es va reconduint. Encàrrecs oficials que no arriben a ser, tot en menys de vint-i-quatre hores, una guarderia, nens i adults convivint en un espai que tindra molt d’aleatori, de flux, de cobert entre dos barreres, filtres subtils de calefacció, de comfort tèrmic i visual. Dos torres de vivendes a Sevilla, espais indeterminats i inidiferenciats, de tensió, de preas de decisions, de relacions anònimes, de trencaments familiars, de flux, de pauses instantànies, d’escapades reals i virtuals… Relació d’això amb aquesta famosa guarderia, curiós, espais centrípets contra espais de flux, i creuar absurdament el que hauria de ser: nens petits entre dos parets, estretes, altes, filtres a banda i banda, llums creuades, dinamisme, pensar en com faran la migdiada, cortines, filtres, trobar la privacitat on no n’hi ha… I si hi poso galtes raconeres? Oficines, fixar un punt de vista, una taula smpre la mateixa un ordinador foto d’escriptori al carib o el tiotia de moda i el companyplasta i els cascosquenoetpotsposarperquèquedesmalament i semprelesmoquetesielcelrasielwcilasecretariaveïnaqueestatanbonaperdescomptatmillorquelateva i gent feliçinfeliçangoixadadesengoixadalíderdepredadoravíctimasubmissa, nònimes, caps de vuit-centes menes, trobar i destrobar i parcel.les de la vida com compartiments estancs. Qui ha dit que sigui fàcil? De vegades em sento projectant-contra-el-món, conta un estat de les coses antipàtic, difícil, sovint absurd i acceptat tàcitament per uns nosaltres que sempre estem pensant que la vida és a una altra banda. Contra això, condicions cambiants, un cert grau d’incertesa i d’ineficiència creatica, destructiva o senzillament humana.
I un altre dia seguiré.

franquícies arquitectòniques



Sobre els edificis que semblen maquetes
Avui he vist unes fotos d’un edifici d’H&dM, a San Francisco, exempt, enmig d’un parc. Ja són una franquícia. Probablement, de fet, els hagin encomanat alguna cosa amb coure com si no haguéssin fet res més a la vida que el dipòsit de senyals auf den Wolf, que vaig visitar.
Incís sobre l’Auf den Wolf: era un edifici tot context. Tinc una sèrie de diapositives seqüencial, sobre ell, en què es veu com aquesta caixa muda, autista, reacciona a tot el seu entorn, sigui el que sigui: els molls ferroviaris que els mateixos H&dM van construïr-hi al costat, les vies, les catenàries, els còdols de granit del terra, els treballadors amb mono color groc llampant. I també la llum, una llum molt baixa, d’hivern, que enfosquia un coure que havia començat a enfosquir-se, que deixava veure el que hi havia al darrere, que feia dialogar les dos parts d’un edifici fins a convertir el folre de coure en moltíssim més que un folre.
Al bell mig d’un parc, el coure segueix funcionant: aquí es tracta de revestir unes parets que seran del que siguin, totxo, formigó, vés a saber: El coure revesteix, també, en aquest cas, unes cobertes que formen la cinquena façana de l’efifici. Es presenta texturitzat, pixelat, troquelat sofisticadament per ordinador. Tot i així, l’edifici presenta un caràcter, per definir-lo d’alguna manera, d’edifici, precisament. Això ho dic en oposició als edificis que no semblen sortir d’un estadi de maquetes grans. La diferècia és subtil i difícilment expressable sense conèixer un context, uns planells, i es basa molt en les sensacions: la sensació de veure que el projecte d’execució ha passat literalment per sobre de l’edifici sense afectar-lo, de veure que la tectònica, els totxos, l’estructura, les coses que pesen o no pesen, no l’han afectat.
Toyo Ito: sendai. Larquitecte es pensava que l’estructura no pesaria, i pesa: té materialitat, soldadures, les barres no es porten excessivament bé amb la llum. Resultat: espai fluït, llum que rebota per unes columnes que són molt més columnes del qeu haurien de ser. Les juntes constructives modifiquen la percepció a cada moment, a cada pas, l’enriqueixen i converteixen la construcció de l’edifici en una cosa positiva, qeu l’ha enriquit definitivament.
Aldo Rossi, hotel a tokio, l’arquitecte no té massa en compte els aspectes tectònics de l’edifici: l’obra de fàbrica és un revestiment, les columnes semblen no aguantar res, les arestes són massa pures i no sembla que s’hagi tingut massa en compte l’envelliment de l’edifici. Del bàsic, dels dibuixos que ell mateix feia, de les maquetes, no hi ha pas ni refelxió ni gran cosa. I l’edifici acaba essent esquemàtic.
H&dM semblen, ara per ara, una màquina de fer projectes arreu: projectes cada cop més esquemàtics, projectes grans, projectes bojos, diferents, productes d’una reflexió acomulativa que els fa, sistemàticament, enfilar-se sobre els seus propis edificis per progressar. Però aquests edificis, també sistemàticament, tenen un caràcter que els fa desenganxar-se del planell sempre: pot fallar l’estructura, algun material, però el nivell mig, la sensació, la percepció, sempre és d’estar davant d’un edifici acabat, d’un edifici millorat, pensat des dels materials i la construcció. I això m’ha deixat un boníssim gust de boca.

divagació gratuïta

El parlament d’escòcia ha rebut un premi, o dos, no ho sé del cert. En tot cas parlo del James Stirling, reconeixement pòstum a l’obra d’en Miralles, que porta el nom d’un altre arquitecte que hauria d’estar viu. Big Jim.
En realitat els premis no sgnifiquen res.
Se’n pot parlar molt, del projecte. Ara mateix, sobre el seu sentit narratiu. Sobre la seva cohesió a través d’un discurs pur que es legitima mentre hom va passejant. Que es construeix, en definitiva, separant l’edifici de molts d’altres que tenen el discurs narratiu a posteriori, separat i deslligat de la seva realitat física.
Molts de bons projectes que, massa sovint, s’han titllat d’irracionals, tenen aquest tipus d’estructura interna. Penso en alguns gratacels de New York, sempre allunyats, a més, de la idea del passeig arquitectònic que sí lliga molts dels edificis de Miralles. El modernisme. Alguna arquitectura clàssica. Els balnearis…
Així, segons quina arquitectura es passeja pel tall d’una navalla que separa dos móns: el de la narració construïda i el de la narració desconectada d’un edifici que pretén cohesionar-se d’aquesta manera.
El perill de l’arquitectura basada en els espais, més estàtica, és el de la monotonia. El de la falta de tensió, d’intensitat. I l’ortogonalitat, llavors, no garanteix res. Ni tan sols les proporcions. Torçar les columnes en relació a les càrregues. Aprimar-les segons el pes que suporten, o dimensionar-les a pandeig. Torçar les parets en relació als moviments dels usuaris.
La irracionalitat potser sigui una mirada sense dades, o cobarda.
O un error.

Que el punk esta mort, collons!

Pasajes, número de desembre-2005. Uns arquitectes noruecs publiquen unes vivendes al seu pais. Unes correctes vivendes, en fusta per fora, circulacions verticals exteriors, materials ben escollits, ditribució correcta, bla, bla, bla. Un bla bla respectuós, tot s’ha de dir, no tots els projectes m’agraden i aquest és bo. Per sobre la mitjana, decididament.
El problema dels arquitectes és que es declaren punks. Punks. Un despatx d’arquitectura internacional, que publica, que construeix, que es relaciona amb d’altres, que té personal, i es diuen punks.
Syd Vicious no tenia el graduat escolar.
Johny Rotten declara que, després dels tres primers mesos, varen seguir per la pasta.
Steve Jones mai va ser un mal guitarrista.
El productor del grup els va fer assajar cançons de Syd Barrett, el primer lider de Pink Floyd. Havia de ser el seu repertori fins que es van adonar que podien composar.
Campanyes de promoció, gira americana.
Contemporàniament, Marillion sobrevivia sense promoció. Dire Straits no es radiaven a l’UK. Grups elitistes, segons ells, grups que no tenien la meitat de la meitat dels mitjans dels altres.
Res és el que sembla, i, de mentres, els punks autèntics morien de sobredosi, o es tallaven la cresta i es feien Skin heads (a Glasgow, neds) i eren ràpidament absorbits per ideologies d’ultradreta o esquerra, canibalitzats per intel•lectuals envejosos de la seva energia, del seu apriorisme que neix del no saber què faràs demà.
Robert Fripp, Eric Clapton són massa bons guitarristes per tocar brut. Però precisament en això consisteix tocar sense pensar, en ser un bon guitarrista, en superar la tècnica, en automatitzar. Però això és elitista, això és educació i talent, molt talent, a parts iguals.
Arquitectes punks? Marketinguistes de segona incapaços d’entendre que, senzillament, són bons artesans amb consciència social capaços de fer edificis correctes. I joves. Han de demanar perdó per això? Els pica? Haver deixat de llegir més d’hora. O haver cremat més contenidors. Se’ls ha passat l’arros.
Però espero que repeteixin les bones vivendes, amb aquesta mateixa actitud que els convertirà en persones insuportablement pedants, però amb uns fets que passen per sobre d’ells i acaben legitimant una actitud passada de rosca per idiota.
Queden els fets, i els edificis. Seguiré disfrutant d’ells.

aalto i els interiors que no tenen exterior

L'exterior del pabelló de Finlàdia a Nova York
El pavelló de Finlàndia té exterior. Obvietat? La fira de Nova York es fa a Queens, a base de pavellons exemts. Conviuen en ella dissenys de Bunshaft, Harrison, Skidmore, Owings and Merrill (precisament és allà quan passen la direcció del disseny de la seva firma al finíssim Bunshaft, navegant en aquesta incertesa de la transició entre el manhattanisme i el moviment modern). Pavellons enores amb i sense interior, esculptures, arquitectures que basen en part la seva qualitat en el tamany, en l'estridència. No em desagrada, però entre ells esta Alvar Aalto fent el que tots coneixem, un interior pur, un tros de finlàndia descontextualitzat a nova York.
El pavelló esta exempt.
El pavelló té exterior.
El pavelló té un exterior cúbic, de fusta. Una discreta finestra correguda, apaisada. Un bon edifici, que es retira, que vol passar i passa desapercebut entre molts edificis que volen cridar l'atenció. Aalto mai construira cap exterior a Manhattan.
Entre el pavelló exterior i l'interior, res. Un buit, uns cables que subjecten l'enorme paret desplomada. Un moment de no res, un cel ras de teatre, un espai no practicable, residual, producte de la colisió entre un exterior pur i un interior pur.
Aalto no el resol. Senzillament, es donen esquena contra esquena, ignorant-se, en un diàleg mut.
Aalto no dibuixa mai la secció sencera de l'edifici. O ho fa amb l'interior, o dibuixa l'alçat exterior, o el fa fotografiar però no publicar.
Aquests espais residuals no controlats fan pensar que, de vegades, els grans deixen coses a l'atzar. Pragmatisme americà, potser? Segur que no: en rockefeller n'hagués fet el Saló dels Cables porpra. Deixadesa? un gran no deixa mai res a l'atzar. Senzillament, classicisme de nou: les formes interiors i les exteriors no coincideixen. Com amb Palladio, com amb Miquel Àngel. Com als teatres...
Repetira. Cel rasos i envolvents exteriors i interiors que no es repeteixen. Allà funciona? La secció té més llibertat que la planta? En tot cas, repetira.
Maison Carrée. Envolvents interiors i exteriors divorciades. QUan passa no hi ha llum zenital: cap objecte és dels dos móns alhora. En Siza ho torna a coinciliar a la casa de Te.
Moneo fa edificis amb màscara. Com Venturi. Com, algun cop, Le Corbusier. Màscara que té a veure amb l'interior, ni que sigui per disfressar-lo en positiu i en negatiu.
Aalto col.lideix dos formes sense sentit. Com ützon a Sidney. L'opera encara no s'ha enllesit. El pavelló va ésser enderrocat.
Lucio Costa i Oscar Niemeyer van treballar junts.
I en Foster va copiar les seves famoses taules a en Carlo Mollino.

sobre pletines de ferro doblegades

Recordo la primera visita que vaig fer a la fàbrica Casarramona reformada. Vaig abordar-la des del darrere, ignorant la nova pèrgola d’Arata Isozaki, que només cobreix uns accesos que s’han volgut fer subterranis per tal de no interrompre un alçat que, al final, acaba essent alterat en la seva visió propera pels grans forats que han obert al terra amb aquesta voluntat de no alterar res alterant-ho tot.
Hi havia, hi ha, unes baranes molt interessants de forja, dissenyades pel propi puig i cadafalch, que em van fer reflexionar. Aquestes baranes estan fetes a base de pletinetes d’uns dos centímetres que van girant sobre el seu eix i, si no recordo malament, s’empotren una a una al sòcol de totxo. Per dalt, el passamà. Totes les pletines són, aparentment, iguals. Totes les pletines haurien de ser iguals. En puig i cadafalch, per tant, va prescindir totalment de l’esperit dels artesans, del seu saber fer més enllà del coneixement inmediat que tenien de retorçar platabandes. Artesants, per tant anònims, intercanviables, anodins i que, en última instància, prefiguren el poder de la màquina. Poder que acaba afirmant-se, prenent sentit, en el proper pabelló d’en Mies van der Rohe, només una mica posterior a la fàbrica. Quan Mies el fa retratar, per altra banda, es preocupa molt que la propera torre de la Casarramona surti.
Més endavant, grup R, Coderch,baranes de barrots convencionals que acaben essent, també poètiques pel context, per la seva pròpia simplicitat, pel que representen.
Molt més endavant, Herzog de Meuron, Basilea un altre cop, dipòsit de senyals 4 Auf den Wolf. Bandes de coure totes exactament iguals, retorçades totes elles al voltant d’un edifici, configurant-ne la façana, actuant de gàbia de faraday, permetent una lectura com a objecte autònom de l’edifici. La màquina, l’artesania conjugades per aconseguir que un edifici sembli una idea. Cap rastre humà, ni tan sols en l’escala. El mateix dipòsit de senyals seria un llum de taula fantàstic.
Després, el context el legitima. Cables, catenàries del tren penjades. El seu propi dipòsit ferroviari, molt proper. Els colors grisos, la llum bruta. Un bon edifici, en suma.
Ara, fa dos anys, RCR, Olot. Aranda, Pigem, Vilalta arquitectes. Casa M-Lidia. Restaurant les Cols, sobre tot el restaurant les cols. Algun dia n’hauré de parlar, ho veig.
Bandes de ferro retorçades, un altre cop manualment. Bandes de ferro pintat de color ferro, amb pintura que té pigments metàl.lics. Humitat, s’entra per una vessant nord sobre un terra mullat. Parets i sostre estucats, la sala daurada, tot penombra i contrallum. I les bandes de ferro.
Fetes una a una. Totes diferents. Només per una raó: la ma. La ma es cansa, és imperfecta, en fa unes del dret i les altres del revés. La ma. Fixades a un marc metàl.lic. Controlades tan perfectament con en el cas dels suïssos. Però amb una regla de joc que permet l’existència d’aquestes imperfeccions de la ma. Que les legitima. Que milloren el projecte. La ma.
I, al record, en Jujol retorçant ferros a la pedrera, al mas bofarull. Queixant-se al propi ferro perquè no es deixava retorçar prou, perquè es trencava. Martellejant. Picant, serrant. Recolzat sobre una porta de coure que va repicar, clau a clau, centímetre quadrat a centímetre quadrat.
La ma.

una part del meu oteitza

irun, visita de treball a una ciutat que va ser màgica en aquel moment, fantasmes d'altres vides, aire pur, tudela de passada a les vuit o nou del matí i tantes coses per dir de llocs que només vaig visitar mesos més tard
El fantasma de la seva casa a Irun, on va viure uns vint-i-cinc anys amb en Néstor Bastarretxea de veí. Un camí, una frontera. Una casa aparellada, un arquitecte, Luis Val, important per qui no va ser. Important pel poder de decisió del seu client.
Un sol diferent del mediterrani. Un riu. Una escultura de pedra calissa a la mateixa frontera. Que és frontera. Que, per a mi, consolida la diferència i reafirma l’estat esquizofrènic d’una nació condemnada a viure partida.
Incís: en josep quetglas parlava d’aquesta pedra. Deia que les paraules no podien quedar gravades en ella: sempre són aire, absència de matèria, esquirles de pedra que marxen per no tornar. Que rellisquen, que es queden a la superfície.
Exactament igual que la nostra pròpia mirada. Fins i tot la fonda. Fins i tot la geològica. Llisca per damunt ella. Que les paraules no la poden atacar? Tampoc la mateixa forma que n’Oteitza li va donar, estimat. Res, seguint aquesta lògica, aquest raonament, és capaç d’atacar la pedra. Res. Com a pedra. Àtoms, mol.lècules de no sé què. I nosaltres a la superfície. Atacant, buidant, donant forma a l’aire que l’envolta. I prou.
Reprenc el fantasma de la casa de n’Oteitza, vista, per primer cop, en cotxe, al seient del darrera el meu bon amic Merwan Chaverra, bon amic, bon arquitecte. Un flash, unes fusteries de ferro i un estuc que un dia va ser blanc. Unes formes que, bo i atacades, degenerades, brutes, són perfectament reconeixibles.
Jo no coneixia els planos. No sabia del laboratori de guixos, de les dos vivendes, dels dos colors, dels pilots. De l’alineació del carrer. No podia distingir més que per l’instint els afegits dels cossos originals. Ni els desmunts del terreny, ni el primer nivell. Sí els arbres que ja hi eren. Estic, estem acostumats a les vivendes racionalistes que molta gent considera de segona fila. A les vivendes de la meva ciutat, l’hospitalet de llobregat, de lloguer, projectades gairebé totes elles per en Ramon Puig i Gairalt, amb les fusteries canviades una i mil vegades, amb goteres, embegudes entre edificis més alts, sense entorn, repintades amb pintura plàstica i colors lletjos o amb estucs que ja han caigut, deslluïdes, amb despreniments. Com senyores grans a les que endevines lo guapes que van ser algun dia.
Així estava aquella casa: puticlub abandonat, agència de duanes, vidres partits, fusteries rovellades, cossos d’uralita al davant i la vegetació que se la menja. Una casa també és el seu propietari, i l’havien abandonat. Ara què? Museu, quedar-se així, enderrocar-la? Al costat, el recinte firal nou. Un pont de carretera, una sortida de la variant que li passa a metres, fregant-la. Patètic voladiu que imita alguna cosa de l’ambient, que pretén convocar-lo, canviar-lo d’escala, netejar l’aire.
Energia. Un silenci estrany. Un silenci rodejat de vehicles pesats, camions, cotxes a gran velocitat. Portem tots dos la càmera, venim del centre de la ciutat, a peu. Ell es desplaçava en vespa. L’entorn dialoga amb allò. De sobte els cotxes semblen bruts, desangelats. La casa pren significat, el puticlub es titula “el camino rojo”. Animal fronterizo es deia n’Oteitza. Rojos eren els pilotis de la casa. L’entrada té el cel ras de formigó vist pintat de blanc. Sobre ella, uns estranys goterons ens porten a l’interior. Els va fer, o inspirar, ell. Ell, en majúscules. El que no dibuixava, el que estava allà cada dia. Ell. Les fusteries eren les originals. Els dos colors semblaven ser-hi.
Al final...
Al final remeto a qui vulgui saber més del tema a l’inevitable llibre d’en Zuaznábar, editat per Actar. Bon llibre? Almenys llibre necessari, massa afectat d’un insuportable to acadèmic, però escit amb carinyo, així malescrita la paraula. Allà parla de dades, dades. I...
I queda allò. Allò que no se sap què és. Allò que convoca l’entorn. Queden rastres, rastres mentals del qeu va succeïr. Rastres d’una persona excepcional que va decidir convertir allò en la seva llar. Que es va barallar, pel camí, amb en Saenz de Oíza. Queda aquell silenci estrany entre cotxes, queda la immobilitat, l’astorament, el demanar que algú es fixi en allò. Un cert sentiment de possessió de dos persones que van arribar a peu, des del centre, una càmera que em queia de les mans (vaig fer poques fotos i dolentes: no podia, no calia, no era el moment, ni el lloc. No vaig dibuixar. ), Un habitar allò momentàniament, sentir-se part d’una història, de la història que en aquells moments escribíem nosaltres mateixos participant en un concurs pel centre de la ciutat.
Els seus traços amb el bastó. Com deuria estar fet aquell goteró?
La textura.
Tocar les parets que havien estat blanques. El cartell rodó del puticlub. La visió del laboratori de guixos pel darrere. Pilots que ja no hi eren. Porxos coberts, bars cutres, el recinte, el riu.
Estavem cansats, aquella nit. Què queda d’una vida plena que va ompir aquell lloc vint-i-cinc anys? Li agradava la música?
La nostra llar. Una llar.
Memòria, rastres. La vida que flueix, que segueix passant.

una part del meu oteitza

irun, visita de treball a una ciutat que va ser màgica en aquel moment, fantasmes d'altres vides, aire pur, tudela de passada a les vuit o nou del matí i tantes coses per dir de llocs que només vaig visitar mesos més tard
El fantasma de la seva casa a Irun, on va viure uns vint-i-cinc anys amb en Néstor Bastarretxea de veí. Un camí, una frontera. Una casa aparellada, un arquitecte, Luis Val, important per qui no va ser. Important pel poder de decisió del seu client.
Un sol diferent del mediterrani. Un riu. Una escultura de pedra calissa a la mateixa frontera. Que és frontera. Que, per a mi, consolida la diferència i reafirma l’estat esquizofrènic d’una nació condemnada a viure partida.
Incís: en josep quetglas parlava d’aquesta pedra. Deia que les paraules no podien quedar gravades en ella: sempre són aire, absència de matèria, esquirles de pedra que marxen per no tornar. Que rellisquen, que es queden a la superfície.
Exactament igual que la nostra pròpia mirada. Fins i tot la fonda. Fins i tot la geològica. Llisca per damunt ella. Que les paraules no la poden atacar? Tampoc la mateixa forma que n’Oteitza li va donar, estimat. Res, seguint aquesta lògica, aquest raonament, és capaç d’atacar la pedra. Res. Com a pedra. Àtoms, mol.lècules de no sé què. I nosaltres a la superfície. Atacant, buidant, donant forma a l’aire que l’envolta. I prou.
Reprenc el fantasma de la casa de n’Oteitza, vista, per primer cop, en cotxe, al seient del darrera el meu bon amic Merwan Chaverra, bon amic, bon arquitecte. Un flash, unes fusteries de ferro i un estuc que un dia va ser blanc. Unes formes que, bo i atacades, degenerades, brutes, són perfectament reconeixibles.
Jo no coneixia els planos. No sabia del laboratori de guixos, de les dos vivendes, dels dos colors, dels pilots. De l’alineació del carrer. No podia distingir més que per l’instint els afegits dels cossos originals. Ni els desmunts del terreny, ni el primer nivell. Sí els arbres que ja hi eren. Estic, estem acostumats a les vivendes racionalistes que molta gent considera de segona fila. A les vivendes de la meva ciutat, l’hospitalet de llobregat, de lloguer, projectades gairebé totes elles per en Ramon Puig i Gairalt, amb les fusteries canviades una i mil vegades, amb goteres, embegudes entre edificis més alts, sense entorn, repintades amb pintura plàstica i colors lletjos o amb estucs que ja han caigut, deslluïdes, amb despreniments. Com senyores grans a les que endevines lo guapes que van ser algun dia.
Així estava aquella casa: puticlub abandonat, agència de duanes, vidres partits, fusteries rovellades, cossos d’uralita al davant i la vegetació que se la menja. Una casa també és el seu propietari, i l’havien abandonat. Ara què? Museu, quedar-se així, enderrocar-la? Al costat, el recinte firal nou. Un pont de carretera, una sortida de la variant que li passa a metres, fregant-la. Patètic voladiu que imita alguna cosa de l’ambient, que pretén convocar-lo, canviar-lo d’escala, netejar l’aire.
Energia. Un silenci estrany. Un silenci rodejat de vehicles pesats, camions, cotxes a gran velocitat. Portem tots dos la càmera, venim del centre de la ciutat, a peu. Ell es desplaçava en vespa. L’entorn dialoga amb allò. De sobte els cotxes semblen bruts, desangelats. La casa pren significat, el puticlub es titula “el camino rojo”. Animal fronterizo es deia n’Oteitza. Rojos eren els pilotis de la casa. L’entrada té el cel ras de formigó vist pintat de blanc. Sobre ella, uns estranys goterons ens porten a l’interior. Els va fer, o inspirar, ell. Ell, en majúscules. El que no dibuixava, el que estava allà cada dia. Ell. Les fusteries eren les originals. Els dos colors semblaven ser-hi.
Al final...
Al final remeto a qui vulgui saber més del tema a l’inevitable llibre d’en Zuaznábar, editat per Actar. Bon llibre? Almenys llibre necessari, massa afectat d’un insuportable to acadèmic, però escit amb carinyo, així malescrita la paraula. Allà parla de dades, dades. I...
I queda allò. Allò que no se sap què és. Allò que convoca l’entorn. Queden rastres, rastres mentals del qeu va succeïr. Rastres d’una persona excepcional que va decidir convertir allò en la seva llar. Que es va barallar, pel camí, amb en Saenz de Oíza. Queda aquell silenci estrany entre cotxes, queda la immobilitat, l’astorament, el demanar que algú es fixi en allò. Un cert sentiment de possessió de dos persones que van arribar a peu, des del centre, una càmera que em queia de les mans (vaig fer poques fotos i dolentes: no podia, no calia, no era el moment, ni el lloc. No vaig dibuixar. ), Un habitar allò momentàniament, sentir-se part d’una història, de la història que en aquells moments escribíem nosaltres mateixos participant en un concurs pel centre de la ciutat.
Els seus traços amb el bastó. Com deuria estar fet aquell goteró?
La textura.
Tocar les parets que havien estat blanques. El cartell rodó del puticlub. La visió del laboratori de guixos pel darrere. Pilots que ja no hi eren. Porxos coberts, bars cutres, el recinte, el riu.
Estavem cansats, aquella nit. Què queda d’una vida plena que va ompir aquell lloc vint-i-cinc anys? Li agradava la música?
La nostra llar. Una llar.
Memòria, rastres. La vida que flueix, que segueix passant.

diumenge, 21 de gener de 2007

RCR arquitectes


visita a una obra
Ahir vaig ser a Manlleu. Guarderia acabada i entregada, piscines en obres amb una estructura que recorda una mica el polisportiu d’Herzog de Meuron a Basilea, tranquila, gairebé al límit d’esdevenir anodina, per jugar-se tota la qualificació espacial, tota la càrrega arquitectònica, amb una façana que promet aquella vibració que tenen les seves últimes obres, aquell controlar el perímetre d’una forma que cada cop és menys pura i deixar les superfícies gairebé com si es tractés d’una obra d’op-art. Suposo.
La guarderia... el mateix. Un molt bon edifici (que no vaig poder visitar per l’interior), amb una certa complexitat volumètrica que ve donada per ajuntar diferents prismes, que gairebé mai (o potser mai) s’acaben maclant ,alguns d’ells deixats a una alçada suficient per que hi passi un nen petit però no un adult. El joc d’escales era estimulant. La vibració vé assegurada per una tanca pintada d’un color platejat bastant lleig, però absolutament integrada a la resta de l’edifici, a base de rodons de diferents diàmetres soldats molt propers entre ells amb una pauta variable que la vista no reconeix massa bé. Rera d’ells, queden retallats contra el cel els volums de les classes, aplacats amb vidres de colors diferents, i, entre volum i volum, i a d’altres llocs de l’edifici, remats a base de xapes d’acer galvanitzat, del cutre i simplement roblonat, gairebé a sac, col•locat sempre com a material de transició, gairebé arreu on no hi ha vidre. L’accés ve donat per un pali en forma d’L, que deixa l’alçat frontal a una alçada només practicable pels nens petitons. Aquest pali té els laterals, també, amb un gruix constructiu considerable, aplacats del mateix cutre-acer galvanitzat que tan bon contrast ja amb la resta de l’edifici. Sembla que han jugat amb un material car i un de barat posats per costat.
L’edifici queda al costat del cementiri, a un carrer assimètric amb plataners crescuts.
Vaig ser a Olot, fa mesos. Les Cols. Entre per la cara nord de l’edifici, sobre aigua. Parets i sostre estan estucats amb un estucat de gra gruixut i pintats de blanc o d’un crema molt suau. I les cintes metàl.liques.
RCR semblen explorar la vibració als seus últims projectes.

osca revisitada

petites impressions sobre un viatge
Osca revisitada. I Tudela. Abans, Loarre, Pamplona. Un breu pas per Saragossa. Estación Delicias, per fi, trobada (fugaç) amb en Secundino Zuazo. La gent, les impressions del lloc, el clima, configuren la percepció arquitectònica amb la mateixa força que els planells, que els tics de l’arquitecte, que el seu saber fer.
Impressions forçades, paisatges secs. Aquest cop feia menys vent. Sol a batzegades, fang a les sabates, la cartera pesava. Dibuixos davant el polisportiu, detalls. Gent. Passejos intrascendents per la ciutat, desvagat. Tendes velles. Es viu a un altre ritme. El casino esta restaurat, diuen que és modernista, però és d’aquell estil pont entre el racionalisme sobri castellà, dur, tens, i l’estil regionalista previ, més homogeni i mediocre, més fàcilment vulgaritzable. Curiosa aquesta identificació de determinades obres amb el modernisme català, tan acotat en el temps. Curiosa, també, aquesta falta d’amor per una manera de fer pròpia d’arquitectura que ha donat uns sensacionals edificis racionalistes, que ha configurat una ciutat amb un caràcter difícil, fet a base de subtileses, de carrers adaptats a un turó que van abraçant paralel•lament. Una ex-plaça del mercat, configurada a base dels porxos que la envolten, segueix demanant a crits un edifici central que fa setanta anys que van enderrocar. (sota els porxos, una de les tendes més maques que he vist mai) La plaça segueix la traça d’un dels carrers principals d’osca, que connecta amb la delegació del govern i amb la diputació, edifici sobri, primerenc, d’artigues-sanabria (amb arcs rebaixats que no es nota que ho són. Subtileses que, quan les coneixes, descobreixes que són inútils: la vista no ho percep. En canvi, bones transicions de materials, una façana estudiada que no es veu en condicions normals, ja que circuïtes sota ella, pels porxos.
Les ciutats, al final, es perceben des de la indolència: no és el que es mira. O si, però només a estones. La guàrdia ha d’estar baixa, hi ha d’haver punts, referències que et siguin familiars. Llocs on hagis fet un petó. Llocs on t’hagis cansat, llocs on, senzillament, hagis segut esperant algú. Llocs per dibuixar, llocs per mirar, llocs per obsessionar-s’hi. Vivències, al final, que ho omplen tot i que, sempre, però sempre, deixen forats, buits que la memòria va omplint o distorsionant o esborrant de qualsevol manera.
Varem visitar la resta de les ciutats així mateix, indolentment, amb ganes de tornar-hi. Com si no hi fóssim ja. Bars agradables, una cervesa o un cafè, buscar la mirada del cambrer. Paciència assegut a la barra. La cambra fotogràfica desada a la bossa, sense treure-la. La llibreta amb tot just dos dibuixos gargotejats a posteriori. Un llibre que no obria fins a les set de la tarda. Canvi d’hora i aquella estranyesa que sents quan es comença a fer, tot d’una, fosc massa d’hora. Et sents com si t’haguessin timat una hora.
Es pot ser sobri i hortera alhora? Pamplona, Tudela. Moneo, Patxi Mangado. Bons arquitectes moderns fills d’allà, capaços de congregar i estudiar referències, llocs. Capaços d’unificar Le Corbusier amb totxos de clinker, amb l’asperesa castellana, amb modes de construir que ell, potser, hagués refusat. De globalitzar-se a partir del seu fet local, de sentir-se alhora part d’una comunitat d’arquitectes universal, si la paraula no és massa pretenciosa, i del seu veïnat. Però, en el fons, m’han interessat més les condicions que han fet que aquesta gent aparegui: els marcs del quadres, el que els envolta. Els edificis, l’entorn horrorós i desestructurat que té la plaza de los fueros. El xoc que és l’edifici del Baluarte, d’en Mangado, pont entre la muralla i la pamplona vella, situat en terra de ningú, amb tràfic dens per un costat, creant-se el seu propi espai de separació del carrer. El turó sobre el que s’assenta el convent carlista que en moneo, de nou, ha rehabilitat per a l’arxiu general de navarra. Tot té un context, un context del que surt bona part del projecte i, alhora, una idea global, nova, seva, que l’unifica i li dóna aquell caire independent, separat, diferent que és inherent a tota la bona arquitectura, per ella mateixa.

reflexions

Recordo la meva estada a Basilea. La una de la matinada d'un mes de gener és una hora tancada, fosca. Boira, temperatura sota zero i, per fi arribo, amb tota una colla de gent a la que havia estat arrossegant imprudentment per tots els barris perifèrics de la ciutat, a la plaça major. Les teules de l'església. Llums vermelles que apareixien com una pantalla de baf projectada a dos metres de la meva cara. Uns pocs vianants amb cara de saber on anaven. Abans, Diener & Diener, Herzog & de Meuron, una amenaça terrorista a una petita oficina de correus d'un barri residencial. Amb uns companys, vaig trencar el cordó, davant la total passivitat dels policies que ens miraven, per anar a mirar un edifici famós que quedava just davant. L'estesa de cables del tramvia, colors grisos, matisos de llum, reflexos dels vidres sense cortines i sense gent darrera, estímuls puntuals en forma de flaixos d'edificis que són referents, que coneixes de revistes. Cotxes aparcats i descobrir el component cultural en la manera de moure's de la gent, gestos, barrets que aquí no es porten, maneres de conduir-se i molt, molt poca gent parada.
No savia res de la ciutat. No l'havia descoberta. Les cerveses es refredaven a la motxilla. Escales famoses, més cervesa, menjar dolent i al final el descobriment que no sempre les guies, de vegades, tenen raó. NO es pot prescindir de moltes de les coses que ensenyen només perquè les ensenyin malament. AL final, són totes elles les que conformen la ciutat, tan fortament com les altres coses. Encara quedava cervesa a les tres. Havíem tornat als barris perifèrics, on ens sentíem còmodes, on no havíem completat el catàleg. On quedaven guarderies, escales tenuement il.luminades on es podia fer el voyeur. On cançons de rock català cantades en veu alta, enmig d'un carrer buit de cotxes, ens permetien sentir-nos posseïdors d'alguna cosa.
Encara no hi he tornat. Encara no he aconseguit posseir, aprehendre, el centre d'una ciutat que només conec per sensacions disperses. De quina altra manera es pot viure, al final?
Osca. El mateix.
Ciutat petita, passejable. Ciutat sobre un turó. Tren. Edificis residencials. Racionalisme al costat d'un preciós parc municipal. Romànic, carrers empedrats i nens impecablement vestits en diumenge al matí. Sol. Rafael Moneo, Enric Miralles i un petit centre comercial. Un barri nou, realment nou de trinca. Carrers acabats de posar, algun equipament no inagurat, locals comercials buits i poques vivendes ocupades.
Cercava el rastre d'en Miralles. Cercava la resposta que li havia donat en Moneo. Cotxe aparcat, un hotel preciós sense restaurant (www.posadadelaluna.com), molt a prop de la restauració i el canvi d'us que va fer d'una esglesieta l'ANtonio Sanmartin. Canvi d'us sobre canvi d'us, de fet. I, a través d'ells, el poble antic.
Em vaig deixar la diputació de l'Artigues i en Sanabria i ara treballo per una de les persones que la va definir.




En Miralles es veu de lluny. Culmina un carrer, l'eix menor de l'edifici gairebé coincideix amb la seva tirada. A mig camí del centre, un cafè. El necessitavem. Vent fred i arquitectura residencial franquista, anodina. Tot i així, els habitants se l'han poguda fer seva. Desapassionadament. El romànic d'Osca queda a les meves esquenes. Què relaciona la ciutat, què la cohesiona? Deixo enrere un primer polisportiu, el que se'ls va quedar petit, un edifici de qualitat posat no a l'eix del carrer, sino claríssimament al seu costat, introvertit, sense façana ni voluntat de tenir-ne. Enganyós, embrió, potser, de la intervenció que vaig a veure.
I la via del tren entre la ciutat i ell. Edificis lletjos. Un turó. Pel costat est, camps. Camps encara. Vent que pentina una plantació de pollancres que ja ha crescut. POllancres que són el polisportiu, en part. Ells i la petja del turó , que no és sobrepassada mai per res, per cap element artificial, mai. Un mur. Un mur que és la tribuna. Una horitzontal claríssima i l'estructura principal que, des de baix, des de prop, des de dins, desapareix completament. Visions transversals, sempre. En horitzontal i en vertical. POtents, poètiques. Contrallums. El so. L'edifici es mou. COnstantment, a cada moment, la coberta s'acomoda. Espai cobert entre pins i pollancres. Pilones de formigó. Colors sempre apagats. El formigó que mai és sobre nostre, ni tan sols quan forma la coberta. Llavors ens abraça, ens embolcalla d'una manera estranya. Apreta, no ofega. Sugereix, matisa. Es mostra poderós en la seva contenció. En la seva delicadesa, en les corves que forma, en arestes precàriament retallades contra planxes d'encofrat que sempre cedien dos centímetres més del compte.
Patis. L'edifici es desenvolupa a la vegada a sobre i a sota. Els accessos es fan, invariablement, per espais intermitjos. Abaix, tot puja. Tot. Columnes, fanals suspesos en equilibri inestable sobre el nostre cap. Rampes suaus. Terraplens, els màstils caiguts. Pollancres, sempre pollancres. Pollancres definint límits, com cortines. Límits inestables, vibrants. Límits fets de color verd, límits que es mouen amb el vent, límits gruixuts on un s'hi pot estar. No dins del recinte ni fora, sino a la mateixa llinda, com a espai, com a manera d'entendre la mirada, el lloc.
L'interior? Hi ha interior? Vent que passa, d'un cantó a l'altre. Límits, sempre. Moure's en un espai circular. A baix, un espectacle hortera de no sé què de la tele, per a nens. Curiós, un Maelström que no t'empassa.
...en Moneo. Tan diferent. Schindler, colors torrats. Formigó tenyit. Formes sinuoses, llum zenital i una voluntat d'enfonsar-se en un terreny inviolat. Virtualment sense context urbà, un centre comercial entre ell i nosaltres. Camps de conreu encara usats. Detalls, llum de sol. Bones fotos.
Ara hi torno, a mirar la mateixa ciutat d'una altra manera. Noves llums, botigues ja conegudes, claustres semipúblics i el passeig de la muralla. Es fara fosc a les set.

inici bitàcora

mudat des de www.bitacoras.com, on seguirà l'antiga.

de les meves circumstàncies. A tall de justificació, i escriptures per tal de no sentir-me massa solcomenço aquesta experiència literalment verge. Reflexions disperses penjades per a ser llegides a l'atzar per algú a qui, espero, ha d'enganxar aquest text. Tirar de veta xerrant de les coses que m'interessen: arquitectura, art, en el fons, rera tot això, expressar-me. Sentir el pols d'éssers humans massa lluny de mi en el temps i en l'espai per a conèixer-los d'una altra manera que no sigui analitzant, disseccionant, intuïnt, estimant, odiant, travessant filtres a través de la raó i els sentiments, intentant no simplificar, omplint de dades i dades el meu cap, prestes a ésser oblidades en el moment més oportú...